Etiqueta: HxH

Màfies i coses xungues

Sembla ser que Togashi s’ha oblidat definitivament de Kurapika i companyia i ha decidit enfocar-se definitivament en les altres trames del vaixell. I vaja que si ho ha fet. Els que pensaven que el vaixell es limitava a la venjança d’en Kurapika i la cerimònia de successió amb alguns trets potser de l’aranya ja podeu veure que això només era una part de l’iceberg. Sí, tot el rotllo dinàstic segueix semblant la part principal de la saga. Però aquest front es presenta ara molt més profund del que es semblava endevinar. En tenim per estona nois. I aquesta només es la saga que ens portarà al nou continent. El qual ni tan sols és el continent fosc. O sigui que… Be, el manga no promet acabar aviat. Em pregunto si acabar tan sols…

El capítol enceta revelant-nos els fets de la matança del nou adversari del Ryodan que abans només se’ns havia esbossat. I ho fa des de la traumatitzada perspectiva de l’únic testimoni dels fets. A mi, ja des del principi. Alguna cosa em semblava no encaixar. M’havia cregut lo del testimoni  viu. Però presentant els fets que es presenten la cosa és diferent. Sabent el que sabem nosaltres dels vint punts sembla estrany que deixi viure a un només per que ja te els vint punts que necessitava. Podria ser un maniàtic obsessiu amb l’ordre al que li molesta tenir sobrepassar els vint un cop completats, però veient la personalitat de l’home i les característiques de l’habilitat era agafar-ho amb pinces. Per que 21 està més a prop de 100 que no pas 20 i ja que hi ets… És clar que això el zodíac no ho sap pas. Tot i això hi havia alguna cosa que picava en el testimoni. I efectivament alguna cosa passava.

Togashi no triga a desvetllar que el testimoni és en realitat una farsa. Un membre més de la màfia que busca jugar amb el zodiac per veure fins on poden arribar. És una manera molt enginyosa de presentar-nos a l’hora l’habilitat del membre que ja coneixíem i la personalitat del nou. I tot i que la jugada es força bona, no em convenç. No em convenç per que tot i que li regalen informació al Zodiac per obtenir informació a canvi (veure del que son capaços), li estan regalant una informació massa valuosa. El zodiac no podia haver deduït per si sol lo de les 20 morts, ell els ha regalat la informació  sense més. Amb això està un pas més a prop de la derrota, no de la victòria. Em sembla un excés de confiança en les seves capacitats  (sobre tot tenint en compte que encara no te habilitat). Però més que això em sembla una negligència que no encaixa amb el caràcter metòdic del personatge. En tot cas em sembla una argúcia interessant i tinc ganes de veure com l’explora Togashi.

Per altre banda els tres membres del Ryodan segueixen la pista que el membre que sí te poders els ha deixat per provocar-los. La provocació ha sortit un efecte nul i ha resultat contraproduent, per que ara el Ryodan ha pogut deduir quasi totalment l’habilitat nen del seu adversari.  Però l’autèntic objectiu de l’assassí semblava ser provocar tant la màfia com el Ryodan per enfrontar-los.  I be… evidentment no ha sortit efecte. Per que ni el Ryodan es tonto, ni la màfia ho és. Eren plans precipitats i improvisats llençats contra organitzacions criminals acostumades a les intrigues i les conspiracions. Sincerament, que esperava? Narrativament sembla ser que aquest assassí no serà més que l’objecte de presentació d’aquesta trama contra la màfia del pis de dalt (no m’aprendré els noms de les tres màfies en la vida). Però a efectes de trama segurament l’home acabi per esdevenir intranscendent en els esdeveniments més enllà que com el detonant de l’aliança entre el Ryodan i la màfia. En tot cas la unió semblava ja mig plantejada i sembla consolidar-se ara del tot contra uns adversaris que només semblen posar-se les coses més difícils.

Tweet

Màfies

Feia uns capítols deia que m’agradaria que Togashi escoltés les meves supliques i donés a la màfia una presencia més rellevant que la de meres titelles sense voluntat. Deia també que volia veure descansar una mica a en Kurapika del seu pes protagonic  i deixar reposar la fatigosa i complexa trama dels prínceps. Sembla ser doncs que Togashi ha escoltat les meves plegaries. Per que tenim aquí, per segon episodi consecutiu (tampoc crec que s’hagi d’allargar molts episodis més ara tampoc) un episodi centrat aquest cop totalment en el Ryodan. Però sense deixar de centrar la seva mirada en l’organització criminal Togashi aprofita la seva baixada a les cobertes inferiors per desenvolupar per fi de forma més amplia el context de les màfies.

Molt se’ns havia parlat de les diferents plantes del vaixell. S’endevinava una forta desigualtat social entre elles i tot i que no es desenvolupa aquest factor en concret en aquest episodi si que se’ns ofereix un cop d’ull a l’organització real d’aquestes plantes. Togashi s’ho ha posat fàcil. Tres plantes, tres màfies, una planta per màfia. És la manera més simple i efectista d’organitzar les coses, tot i que amb organitzacions criminals de per mig les coses sovint acaben per complicar-se quan un estira més el braç que la màniga. I tot i que s’endevina parcialment un possible desequilibri en aquest sentit sembla que per ara les coses estan bastant ordenades.

Parlem primer de les dues primeres màfies. Ambdues, tradicionals i pragmàtiques veuen en el Ryodan tan una oportunitat com una amenaça i per això sabedores de el que desitgen ,saben que la seva oportunitat de treure’n benefici és torbar-ho abans que ells, o be per congraciar-s’hi entregant-los el que desitgen, o be rentenint-lo per contrariar-los o fins i tot aliant-s’hi per derrotar-los. Trobo que és una decisió molt astuta per part de Togashi ja que introdueix a les màfies en el conflicte del Ryodan d’una manera molt més profunda i orgànica que com ho havia fet. Tenint en compte la inferioritat aparent d’en Hisoka crec que el més provable és que les màfies es converteixin més aviat en el seu aliat. Des del punt de vista d’aquestes també sembla el més adequat, doncs el Ryodan és una organització criminal que no poden controlar i liquidar-la és la manera més segura de continuar amb els seus negocis. Per això crec que una aliança amb el desaparegut Hisoka és l’escenari més provable de moment.

Però per si la cosa no fos prou complicada apareix un tercer factor. Doncs la tercera de les màfies, la associada al nostre estimat i pertorbador quart príncep, no és com les altres. Aquesta es postula de manera subtil com una amenaça per les altres dues faccions. Els altres líders son conservadors i tradicionals, corruptes i assentats en la seva manera de fer. La tercera màfia en canvi està liderada per una jove i desconeguda líder que amb aires de fanatisme mou la organització amb certa puresa maligne. No es mou per interessos ni beneficis, es mou per retorçades conviccions. I això és una amenaça per l’equilibri de les mafies.

Aquí Togashi juga a un joc molt interessant amb l’equilibri del numero tres. Un joc que ja va saber jugar de meravella en el seu anterior manga amb els tres reis dimonis que governaven l’infern. El tres és un numero màgic d’equilibri. Per que si un es fa massa poderós, els altres dos s’aliaran per posar-lo a lloc. I si un es fa més dèbil, qualsevol dels altres dos podria anar-hi per acabar-lo, però si ho fes, el tercer esperaria pacientment al final de la batalla per acabar amb el debilitat vencedor i alçar-se amb el poder absolut. Així doncs existeix en el tres un precari equilibri. Una preciosa i delicada simetria que conserva les forces de tots els bàndols mentre les manté en tensió. Sempre alerta.

Però en aquesta tercera màfia hi viu un sistema molt interessant, que esdevé al seu temps una incongruència. Totes les màfies son coneixedores del nen. Però aquesta en concret està estructurada a partir d’una habilitat nen. Essent això així, com es possible que el quart príncep no en fos coneixedor? És fàcil donar-ne una explicació, però no una que no sigui agafada amb pinces. No se si Togashi taparà aquest forat amb algun argument sòlid o el deixarà fent veure que no hi passa res. Ho haurem de veure. Pel que fa a la màfia s’organitza com si fos una mena de videojoc. Hi ha un líder, que a través de la saliva pot infectar als seus subordinats, quan un infectat mata a algú puja de nivell. Si arriba al nivell 20, aconsegueix una habilitat nen única. Si arriba al nivell 100 es converteix en un líder amb la capacitat d’infectar al seu temps a altres portadors. Tenient en compte els territoris en els que ens movíem, matar 20 o fins i tot 100 persones no em sembla tan difícil essent com és una màfia. Però la clau de l’assumpte és que els usuaris nen pugen els nivells de deu en deu, en comptes d’un en un. I això, em sembla un error. Per que un usuari ja te una habilitat pròpia. Per a un usuari matar resulta molt més senzill, a l’hora que més innecessària. Això crea una diferencia devastadora entre ambdós grups en aquest joc, com si la diferencia entre ells no fos ja grossa d’abans. Crec que en tot cas, d’haver-hi diferencia, als usuaris nen els hauria de costar el doble avançar i no pas deu vegades menys. Sigui com sigui l’habilitat em sembla excessivament poderosa dins una organització criminal organitzada. No tinc molt clar com l’emprarà Togahi, però si no va en compte aquest poder tan interessant podria anar-se-li de les mans.

També trobo interessant parlar d’un altre punt que se’ns presenta en aquest episodi en relació a les màfies (sí, està bastant petat d’informació). I és el fet dels fills legítims de l’emperador. Els bastards. Era un recurs massa lògic i suculent com per no fer-ne us. La idea de marcar-los per sempre com a membres il·legítims de la reialesa és molt interessant, tot i que no massa original. Fer-los esdevenir líders de les màfies que mouen el país des de les ombres és no obstant un jugada mestre. És inevitable que el baix mon prosperi en qualsevol imperi, quina millor solució doncs que a través de la corrupció fer que tot quedi en família? Que els fills legítims controlin la legalitat del país i els il·legítims… la il·legalitat. Ja que hi ha d’haver lladres, que al menys siguin de la família. Així un s’assegura de no robar-se a si mateix. Obté el poder absolut, doncs controla lle llei, com controla el crim. Controla el poder, com controla la oposició. Poder absolut.

Però si no en tingués prou amb tot aquest plantejament l’episodi ens llança directe a l’acció amb un Ryodan que amb la intenció de  recuperar les seves armes es tanca directament cap a una trampa. I s’hi tanca amb despreocupació. Dubto que en surtin mal parats. Tot i que una amenaça, l’home no sembla una amenaça per a ells. Però la seva presencia i la seva intenció assassina ens dona possibles pistes sobre les intencions de aquest tercer grup de mafiosos. En primer lloc podem deduir a partir de la informació ja esmentada i del fet que un home amb una cicatriu de mitja lluna (quan el testimoni diu lo de la lluna, vaig pensar que es referiria a en Hisoka i el seu maquillatge, no es tan diferent) ha semblat assassinar una vintena de persones. Que aquest individu és un dels nous integrants de la màfia sectària i que ha intentat escalar posicions pel dret i arribar al nivell vint per aconseguir la seva habilitat especial. Però tal com demostren les seves presses, és un nen amb una joguina nova. No es pot estar de fer-la servir. Els membres del Ryodan son usuaris experimentats acostumats a enfrontar-se a tota mena d’habilitats estrambòtiques. L’home es creu molt poderós, però segurament caigui víctima de les seves pròpies presses. Pel que fa a l’habilitat, sembla alguna mena de capacitat per travessar les parets o crear portals a través d’aquestes pels que poder moure’s. Una habilitat molt profitosa en un vaixell on les diferents plantes estan aïllades, sobretot per a una màfia que es lucra amb el tràfic entre plantes. Sigui o no aquesta habilitat, segurament no l’arribi a aprofitar. El més provable és que només serveixi d’advertència al Ryodan i com una mena de barem amb el que mesurar la resta d’habilitats que vindran. Per altre banda, aquest atac directe al Rydan… Em fa pensar que potser una de les tres màfies ja sap on para en Hisoka… qui sap.

Tweet

Els Hisokas no moren mai

És curiós que el que m’hagi agradat més d’aquest capítol sigui una absència. I és que tot i que m’encanta que Togashi hagi decidit donar a en Kurapika el rol protagonitza de la sèrie… Be, tant Kurapika cansa una mica. Per què tot i que en Kurapika és un personatge molt més interessant que en Gon, no te tanta facilitat per carregar el pes d’una historia. En Gon és simple, però te una intensitat aclaparadora que fa que la seva presencia i carisma aguantin amb facilitat tot el que li vingui a sobre. Com a secundari en Kurapika és genial, però quan cobra un rol més protagonic… Li falta aquesta intensitat. I de moment d’intensitat no n’ha mostrat molta, veurem quan s’acosti al seu objectiu de venjança, però de moment vol protegir a un nadó i tot i que entranyable, no és molt intens. El cas es que la trama d’en Kurapika, a més, és embolicada i burocràtica, amb un ritme estrany que no triga en cansar, per això crec que necessita aquests respirs, deixar recolzar el pes de la historia en altres personatges i altres trames. Fer-ho en els prínceps està be, però en certa manera be a ser més del mateix. Per això crec que és important que de tant en tant algú extern a aquesta batalla de successió expliqui alguna cosa que ens evadeixi una mica de tota aquesta intensitat de conspiracions. Sembla que l’aranya n’és l’encarregada, ja sabeu que jo preferiria que en Leoriò portés també part d’aquest pes, però no soc jo qui construeix la historia.

La primera part del capítol s’enfoca en la Melody i la princesa a la que custodia. Cada cop m’agrada més la trama de les dues princesetes, crec que Togashi l’està tractant amb una sensibilitat  digne d’admirar. Lo del concert amb les copes d’aigua m’ha semblat una ridiculesa molt divertida. És quelcom molt típic que no m’esperava en absolut i m’ha deixat una mica descol·locat. La idea d’imaginar-me a la princesa fent servir les copes amb aigua per a executar un muntatge musical es presenta absurda dins el meu cap, tot i això sembla que es proposa portar-ho endavant per tal de justificar el seu temps amb l’adorable Melody, que essent capaç de veure a través de les seves paraules descobreix a l’autentica princesa que viu darrere l’autoritària i repel·lent nena mimada que aquesta vol exhibir. Que la Melody prengui la determinació de salvar a ambdues germanes és admirable. Però això em fa preguntar-me que te Togashi en ment. Realment pensa fer-les escapar? O incorrerà en la tragèdia de fer fallar a la pobre Melody? Tal com està construïda la historia, crec que és impossible que els prínceps aconsegueixin sobreviure sense la victòria. Així que em sorgeix la idea: fins a quin punt afectarà la derrota a la pobre i sensible Melody? Després de tot el que ha patit, perdre a aquestes dues adorables germanes que volia protegir… Serà un cop colpidor. Tinc ganes de veure com Togashi desenvolupa aquest conflicte. Crec que pot fer créixer molt al personatge i donar-nos una molt interessant historia sobre el dol i la pèrdua.

La part principal de l’episodi però, se l’emporta el Ryodan. Aquí es presenten finalment tots els integrants que han pujat al vaixell (que no se si son tots, la noia amb el nas gros que li va passar? No ho recordo ara). És una presentació important per que se’ns permet ser coneixedors de totes les possibilitats. Ens diu qui hi ha i per tant quantifica el terreny per tal de no incórrer a deus ex machina si algun personatge apareix del no res per salvar la situació. Però un cop definit, les possibilitats son infinites. L’objectiu principal de l’aranya és eliminar a en Hisoka. Tot i que tenen altres aspiracions. De moment però, fins que no  caigui el pallasso sembla que es centraran en eliminar-lo. I això em planteja un conflicte. No se qui guanyarà aquesta batalla. Per una banda no sento que Togashi pugui eliminar a en Hisoka així com així, és un element a la sèrie que em dona la sensació que encara necessita existir. Però per altre banda seria absurd que en Hisoka eliminés al Ryodan i aquests no complissin el seu pla  original. Per que seria un pla per res, perdria el sentit de que fossin allà. Per tant tinc varies hipòtesis del que podria passar. O be el Ryodan acaba executant el seu pla abans d’eliminar a en Hisoka. O be en Hisoka acosnegueix eliminar en Crhollo i d’alguna manera salvar la vida sense que els altres la perdin. Alguna cosa ha de passar. Si jo fos l’autor, faria que Hisoka assassinés a alguns membres, que després aconseguís d’alguna manera màgica ocultar-se en la seguretat de les plantes més altes obligant al Ryodan a executar el seu pla i que al final aconseguís fugir indemne un cop arribats a terra, havent assassinat a uns quants dels membres, però no a la seva totalitat. Però trobo una situació sense sortida, no trobo concebible que mori en Hisoka com tampoc ho trobo que mori la totalitat de l’aranya. Una situació sense sortida per la que Togashi, estic segur, te una rebuscada i interessant solució. No puc esperar a descobrir-la.

Però potser el que més crida l’atenció és la incorporació al Ryodan del nostre estimat Illumi. Sembla una col·laboració més que una integració. Però amb ell ja son dos els Zoldyck que es sumen a les files de l’aranya. La seva missió: assassinar en Hisoka. La seva motivació: el mateix Hisoka l’ha contractat per a fer-ho. És una qüestió que tot i que estranya a oïdes d’altres sembla molt pròpia del duo en qüestió. No obstant crec que és important considerar la possibilitat que aquí s’hi amagui una mentida. Per que per molt que soni creïble que en Hisoka contracti a l’Illumi per matar-lo, hem de pensar que ja te el Ryodan al darrere, necessita afegir un pes tan poderós a la seva esquena? En Hisoka és masoquista, però no estúpid. Per tant crec possible el fet que l’Illumi sigui una mena d’agent doble, una part important d’aquest pla d’en Togashi per fer sobreviure a en HIsoka. Però no em crec que l’aranya no sospiti d’aquesta possibilitat. Així que qui sap que pot passar? Les possibilitats son infinites. Només se que la trama és intensa i s’augura una bona alternativa a la tensa burocràcia de la batalla entre prínceps. Espero que Togashi sàpiga portar-ne els ritmes corresponentment.

El Ryodan es topa de cares contra una de les màfies. Una màfia que conscient de la seva poca capacitat per administrar-los els proposa unir-se a ells per beneficiar-se mútuament. La reacció és ambigua. Podria ser un si o un no, o un els es indiferent. El que està clar és que l’aranya es creu per sobre de la màfia i que segurament ho està. Pel que fa als mafiosos, no puc evitar preguntar-me a quin príncep pertanyen. No semblen especialment poderosos, però tenen usuaris nen entre les seves files, així que poca cosa tampoc són. La seva actitud és mes aviat d’impotent resignació davant el poder insostenible del reduït grup de criminals. Saben que no poden amb ells i intenten obtenir-ne algun avantatge sense caure com a víctimes en el procés. La trama de les màfies que Togashi obria fa uns quants episodis comença a cobrar forma. Però encara falta definir fins a quin punt  aquestes seran capaces de jugar un paper significatiu. Personalment, m’agradaria que fossin més que simples titelles. Però això ja ho veurem.

Tweet

L’especialista

Togashi te pressa. Però mentre que en l’episodi anterior accelerava el pas de mala manera perjudicant la narrativa pròpia de la seva narració, aquí les presses discorre per canals ben diferents. Els fets es precipiten, però no de forma negativa. Simplement les coses comencen a moure’s cap alguna direcció. En aquest episodi passen tantes coses que… be se’m fa difícil saber a que donar prioritat.

Primer tenim a un Helkembug que guiat pels seus sòlids ideals s’enfronta amb diligencia a la vana missió d’intentar convèncer el seu pare d’aturar aquesta massacre. És un dels primers prínceps dels que vam saber alguna cosa i un dels més desenvolupats. En certa manera és també dels menys interessants, doncs la seva bondat i honradesa el converteixen en un personatge força pla. Però d’alguna manera Togashi aconsegueix que ens entendreixi la seva determinació i vulguem donar suport a la seva noble causa, que tot i pura, no te res de senzilla.

L’escena salta després als litigis del judici entre el primer i la segona príncep pels assassinats comesos i l’agressió  conseqüent. I sembla ser que tal com ho és en la vida real la via legal és lenta i feixuga, lluny d’aportar solucions immediates. Però està clar que el primer príncep te l’avantatge indiscutible en aquest judici, doncs mentre que ell no hi pot perdre gaire res, ella podria pagar la vida. Per si el’avantatge judicial no fos suficient ara el príncep te a les esquenes de la princesa un espia indetectable que li permetrà avançar-se sens dubte a tots els seus moviments. La carrera de la segona filla de l’emperador sembla acabada en aquesta successió. Però abans d’entrar al sarcòfag estic segur que la altiva princesa en muntarà alguna de ben grossa. Només podem esperar.

I llavors arriba l’únic punt de l’episodi on he torbat que les presses de Togashi perjudiquen a la narració. L’autor ens mostra d’entrada i de sobte un altre assassinat a les habitacions de la reina Oito. Drenat com tots els altres, jau mort al lavabo. Això és quelcom que era evident que passaria. Però la manera com passa…. és precipitada, quasi barroera. Primer se’ns mostra el cadàver i després és desfà en explicacions. Entenc el que volia fer Togashi, donar primer l’impacte del cos amb un efecte visual per detallar després les circumstancies. Però no funciona, simplement no funciona. I com és obvi pensar, la mort d’un altre alumne intensifica les inseguretats dins la classe. De seguida les veus s’alcen en protesta, com és normal. Qui no tindria por per la seva seguretat en un escenari com aquest, on les morts es succeeixen una rere un altre i els organitzadors no semblen fer res per evitar-ho, no poden, o no volen… El dubte és comprensible. La possibilitat de que tot sigui una trampa del mateix Kurapika per treure’s de sobre els guàrdies dels altres prínceps és sens dubte una possibilitat a considerar des d’un punt de vista exterior. Des de dins es fa evident que seria un pla estúpid perjudicar als prínceps petits per fer créixer encara més la diferencia entre aquests i els prínceps grans. Però essent part d’una associació internacional és normal imaginar que els seus membres puguin tenir segones intencions més enllà de protegir els prínceps que els han contractat. Sort ha tingut en Kurapika que aparegués per allà un guàrdia expulsat de la seva habitació d’on es pot sortir però no entrar (això és potser un pèl massa casual, es veu massa poc fortuït, massa calculat per un deu, o un escriptor en aquest cas), que tenint en Kurapika un notable aliat per contactar amb els seus  hagi corregut a treure-li les castanyes del foc amb elegant diplomàcia. Però encara que hagi salvat el dia. Que impedirà que el riu es torni a sortir al dia següent?

Però potser la part que més m’ha agradat de l’episodi és la historia de les dues germanes que es continua desenvolupant. Primer se’ns mostra a l’arrogant fent de les seves amb aire altiu. I mentre escridassa a la Melody (a vegades em costa referir-me a ella en femení) aprofita la seva capacitat auditiva superior per enviar-li un missatge en codi morse. Que la princeseta arrogant compti amb la pobre Melody per ajudar-la és realment entendridor i em fa valorar cada cop més a aquest personatge amb el que cada cop es fa més evident que esgrimeix aquesta personalitat com a armadura del cruel món que l’envolta. Però que sigui capaç de desenvolupar un pla com el que executa és un símbol evident de la seva notòria intel·ligència.

L’altre germana mentrestant demostra que tot i ser massa innocent i fràgil per la seva conveniència no és estúpida en absolut. Conscient del seu poder es proposa investigar-lo amb diligencia i metodicitat per aprofitar les seves característiques al màxim. Tot i que no se’ns mostra molt més de la princesa, jo ja m’he encarinyat amb el personatge, així que tota aparició seva m’arranca un somriure. (també surt el tercer príncep, però no fa res rellevant a banda de mirar les monedes).

I després la càmera gira al plat fort de l’episodi. Tornem a veure’ns les cares amb el quart príncep. El més perillós de tots. El domini del nen del qual progressa perillosament accelerat, només superat per la seva comprensió d’aquest i adaptació a la seva lògica. La guàrdia s’havia resistit a descobrir quin tipus de nen guardava per intentar frenar els seus progressos fútilment. Però davant la petició expressa de l’amenaçador príncep poc pot fer la caçadora més que accedir. Però davant la prova de l’aigua un succés inesperat es presenta. A veure inesperat no gaire, per que essent sincers si m’haguessin preguntat a quin tipus creia que pertanyia hagués dit especialista (segona opció… manipulador?). Sí, que sigui especialista no sorprèn a ningú. La seva personalitat encaixa amb la d’altres especialistes amb els que ens hem torbat i algú tan excèntric perillós i peculiar no podia ocupar un altre rol. Però el més impactant aquesta vegada és la imatge gràfica. Per que la imatge és espectacular. No tinc molt clar si l’aigua està bullint, s’està fent acida, o totes dues coses, però la imatge és decrepitament preciosa. I transmet a la perfecció la perillositat del potencial del príncep.

Tweet