Hunter X Hunter 376 – Determinació

L’especialista

No sabia que trovaba a faltar els pallos momificats

Togashi te pressa. Però mentre que en l’episodi anterior accelerava el pas de mala manera perjudicant la narrativa pròpia de la seva narració, aquí les presses discorre per canals ben diferents. Els fets es precipiten, però no de forma negativa. Simplement les coses comencen a moure’s cap alguna direcció. En aquest episodi passen tantes coses que… be se’m fa difícil saber a que donar prioritat.

Primer tenim a un Helkembug que guiat pels seus sòlids ideals s’enfronta amb diligencia a la vana missió d’intentar convèncer el seu pare d’aturar aquesta massacre. És un dels primers prínceps dels que vam saber alguna cosa i un dels més desenvolupats. En certa manera és també dels menys interessants, doncs la seva bondat i honradesa el converteixen en un personatge força pla. Però d’alguna manera Togashi aconsegueix que ens entendreixi la seva determinació i vulguem donar suport a la seva noble causa, que tot i pura, no te res de senzilla.

És tan inquisitiva

L’escena salta després als litigis del judici entre el primer i la segona príncep pels assassinats comesos i l’agressió  conseqüent. I sembla ser que tal com ho és en la vida real la via legal és lenta i feixuga, lluny d’aportar solucions immediates. Però està clar que el primer príncep te l’avantatge indiscutible en aquest judici, doncs mentre que ell no hi pot perdre gaire res, ella podria pagar la vida. Per si el’avantatge judicial no fos suficient ara el príncep te a les esquenes de la princesa un espia indetectable que li permetrà avançar-se sens dubte a tots els seus moviments. La carrera de la segona filla de l’emperador sembla acabada en aquesta successió. Però abans d’entrar al sarcòfag estic segur que la altiva princesa en muntarà alguna de ben grossa. Només podem esperar.

Son molt adorables. Jo al menys les hi trobo

I llavors arriba l’únic punt de l’episodi on he torbat que les presses de Togashi perjudiquen a la narració. L’autor ens mostra d’entrada i de sobte un altre assassinat a les habitacions de la reina Oito. Drenat com tots els altres, jau mort al lavabo. Això és quelcom que era evident que passaria. Però la manera com passa…. és precipitada, quasi barroera. Primer se’ns mostra el cadàver i després és desfà en explicacions. Entenc el que volia fer Togashi, donar primer l’impacte del cos amb un efecte visual per detallar després les circumstancies. Però no funciona, simplement no funciona. I com és obvi pensar, la mort d’un altre alumne intensifica les inseguretats dins la classe. De seguida les veus s’alcen en protesta, com és normal. Qui no tindria por per la seva seguretat en un escenari com aquest, on les morts es succeeixen una rere un altre i els organitzadors no semblen fer res per evitar-ho, no poden, o no volen… El dubte és comprensible. La possibilitat de que tot sigui una trampa del mateix Kurapika per treure’s de sobre els guàrdies dels altres prínceps és sens dubte una possibilitat a considerar des d’un punt de vista exterior. Des de dins es fa evident que seria un pla estúpid perjudicar als prínceps petits per fer créixer encara més la diferencia entre aquests i els prínceps grans. Però essent part d’una associació internacional és normal imaginar que els seus membres puguin tenir segones intencions més enllà de protegir els prínceps que els han contractat. Sort ha tingut en Kurapika que aparegués per allà un guàrdia expulsat de la seva habitació d’on es pot sortir però no entrar (això és potser un pèl massa casual, es veu massa poc fortuït, massa calculat per un deu, o un escriptor en aquest cas), que tenint en Kurapika un notable aliat per contactar amb els seus  hagi corregut a treure-li les castanyes del foc amb elegant diplomàcia. Però encara que hagi salvat el dia. Que impedirà que el riu es torni a sortir al dia següent?

Recordem, son dues noies

Però potser la part que més m’ha agradat de l’episodi és la historia de les dues germanes que es continua desenvolupant. Primer se’ns mostra a l’arrogant fent de les seves amb aire altiu. I mentre escridassa a la Melody (a vegades em costa referir-me a ella en femení) aprofita la seva capacitat auditiva superior per enviar-li un missatge en codi morse. Que la princeseta arrogant compti amb la pobre Melody per ajudar-la és realment entendridor i em fa valorar cada cop més a aquest personatge amb el que cada cop es fa més evident que esgrimeix aquesta personalitat com a armadura del cruel món que l’envolta. Però que sigui capaç de desenvolupar un pla com el que executa és un símbol evident de la seva notòria intel·ligència.

Que mona

L’altre germana mentrestant demostra que tot i ser massa innocent i fràgil per la seva conveniència no és estúpida en absolut. Conscient del seu poder es proposa investigar-lo amb diligencia i metodicitat per aprofitar les seves característiques al màxim. Tot i que no se’ns mostra molt més de la princesa, jo ja m’he encarinyat amb el personatge, així que tota aparició seva m’arranca un somriure. (també surt el tercer príncep, però no fa res rellevant a banda de mirar les monedes).

Dona grimilla la cosa

I després la càmera gira al plat fort de l’episodi. Tornem a veure’ns les cares amb el quart príncep. El més perillós de tots. El domini del nen del qual progressa perillosament accelerat, només superat per la seva comprensió d’aquest i adaptació a la seva lògica. La guàrdia s’havia resistit a descobrir quin tipus de nen guardava per intentar frenar els seus progressos fútilment. Però davant la petició expressa de l’amenaçador príncep poc pot fer la caçadora més que accedir. Però davant la prova de l’aigua un succés inesperat es presenta. A veure inesperat no gaire, per que essent sincers si m’haguessin preguntat a quin tipus creia que pertanyia hagués dit especialista (segona opció… manipulador?). Sí, que sigui especialista no sorprèn a ningú. La seva personalitat encaixa amb la d’altres especialistes amb els que ens hem torbat i algú tan excèntric perillós i peculiar no podia ocupar un altre rol. Però el més impactant aquesta vegada és la imatge gràfica. Per que la imatge és espectacular. No tinc molt clar si l’aigua està bullint, s’està fent acida, o totes dues coses, però la imatge és decrepitament preciosa. I transmet a la perfecció la perillositat del potencial del príncep.

És espectacular

Deixa un comentari: