Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.
La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.
Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.
Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.
Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.
La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.
Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (
El llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.
Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.
Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.
El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.
La novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).
Tot i que no 
“Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir” és una novel·la italiana escrita per Melissa P. que va esdevenir un dels debuts literaris més impactants dels últims anys en terres oriündes. I sincerament no és per menys. Fa un temps vaig dir en to jocós que “la Flor de Hanako”(
Aquesta és sens dubte una novel·la perversa i pertorbadora, no apte per a totes les sensibilitats. La seva prosa és concisa i directa, doncs està escrita en format diari. Un diari on Melissa es sincera. Amb qui pot compartir els seus verdaders sentiments que no comparteix amb ningú més. Cal recalcar la relació que te la protagonista amb el diari, doncs a estones sembla un personatge més de la novel·la al que fins i tot Melissa es dirigeix directament. El diari és l’únic a qui Melissa pot se sincera i s’hi lliura sense reserves, per que necessita expulsar de dins seu la repulsió que a vegades es genera. A vegades passen mesos entre entrada i entrada del diari, a vegades, sols unes hores. Per que aquesta és una historia que dura dos anys i en una vida no sempre estan passant coses. El tracte que fa la novel·la dels temps em sembla fantàstic en aquest sentit, doncs confereix cert realisme curiós i agilitza el procés de la historia sense treure-hi profunditat. D’una entrada a l’altre l’estat emocional de la protagonista pot patir canvis brutals i com aconsegueix la novel·la fer-los comprendre al lector sense esmentar directament les causes d’aquest em sembla una genialitat.
Cent Cops de raspall te un repertori de personatges força extens. Tots els interessos sexuals que en algun moment es creuen davant Melissa durant més o menys estona. Començant per l’ingenu Daniele que creu poder jugar amb ella i convertir-la en la seva mascota per després tenir quan vulgui el seu suport i acabant pel príncep aràbic que desencadena el brillant final de la novel·la. Hi ha de tot, cada personatge més pertorbador que l’anterior. Un home casat que coneix per un xat i que es compra un pis al centre per que hi puguin anar ambdós. Un professor de matemàtiques al que acaba seduint i per qui acaba esdevenint una onírica Lolita. Una lesbiana espaterrant que li concedeix un tast del cos femení. Un home que coneix en un bar i per qui es deixa violar. Un transvestit que es paga la universitat prostituint la seva boca. Un parell de gays a qui frisa per observar copular. Un jove que insatisfet amb el que li dona la seva novia la manté com a amant per acabar convertir-la en un dipòsit d’esperma per compartir amb tota la seva colla d’amics. Tot plegat una colla d’individus cada un més pertorbador que l’anterior que converteixen l’alegra i somiadora Melissa de l’inici, una dolça nena que només vol trobar l’amor, en una nina trencada que ja no creu que l’amor sigui quelcom que existeixi i que s’acull a la brutalitat de ser utilitzada per combatre la buidor de no trobar l’amor que tant va somiar. Però he de dir que cap dels personatges és un gran monstre ni molt menys. No són terribles persones que s’aprofiten mesquinament de Melissa, són persones amb aficions obscures que es troben amb una noia que sembla encaixar en els seus desitjos i compartir les seves aficions. Melissa es lliura pensant que així serà estimada. Fa veure que gaudeix d’allò que li fa mal i ho fa tan be que no sols arriba a creure-s’ho, si no que fa que així ho creguin els que la rodegen.
“Gamiani” d’Alfred de Musset és una obra un tant curiosa. Escrita com si fos teatre es planteja una acció tan rocambolesca que no em puc imaginar com podria ser portada a l’escenari. Si hagués de donar un gènere a Gamiamni, o “la marrana” com el seu subtítol cita, n’hi diria surrealisme eròtic. L’obra està escrita fa més d’un segle i això es nota. No tant per la prosa, que no costa d’entendre, si no per l’estil i la mentalitat que evoquen. Potser en el seu temps les rocambolesques peripècies sexuals que s’hi presenten feien alçar el desig en un imaginari de morbositat, potser va ser escrit com una fantasia morbosa i eixelebrada que deixava anar tots els sentits en pos de la brutalitat de les fantasies més recargolades. Però als meus ulls l’obra sembla més aviat una comèdia, una parodia. I de ben segur que n’hi te de tints paròdics, però crec que el seu objectiu principal era fer volar la fantasiosa imaginació en un món de desig i luxúria i l’únic que aconsegueix és treure’t una rialla incòmode davant els esdeveniments que s’hi presenten. Ganiami és una obra de fa més d’un segle i aquest és el seu problema.
L’obra esta partida en dues parts, la primera de tres capítols on es succeeix el ja esmentat trio que dura tota la nit i durant el qual entre descansos de sexe irrefrenable cada un dels personatges explica com va perdre la virginitat. Al final d’aquesta part. Després de l’extasiant trio que s’ha allargat tota una nit el nostre protagonista i la Fanny descobreixen d’amagat com després de semblant exercici Gamiani no ha quedat saciada i es penetrada per la seva criada amb un consolador gegant ple de llet(que ejecta amb un mecanisme…) i un gos li practica el sexe oral amb la seva rasposa llengua(la zoofília abunda en aquesta obra) i altres coses que preferiria no esmentar. El cas és que després d’aquesta horrorosa visió de l’insaciable apetita de la comtessa el nostre protagonista fuig amb la Fanny i se l’emporta ben lluny d’allà a un indret on la comtessa no la pugui tocar. Així finalitza la primera part.
La historia en si no te gaire d’interessant. L’interessant aquí és la dona que dona nom a l’obra i la seva vida. De petita vivia amb la seva tieta fervorosa creient la qual al complir la quinzena la va portar als monjos per que la purifiquessin. Ella era molt 
El més interessant de l’obra però, és el final. Doncs amb un gir inesperat aquesta acaba esdevenint una tragèdia. Gamiani que ha viscut tot es les perversions possibles, que ha gaudit amb les més tronades fantasies no aconsegueix saciar el seu apetit. Per això arriba a la conclusió ineludible de que morir en un orgasme és l’única manera de quedar saciada per a l’eternitat. De manera que en el frenesí de la passió amb Fanny ambdues prenen verí, elegant la comtessa que es tracta d’un beuratge afrodisíac. I és llavors quan ambdues moren entre crits de dolor i de plaer. Morint agònicament pels efectes del letal beuratge mentre viuen la passió del darrer i més intens dels orgasmes. I així mor Gamiani, amb la fantasia final. Morir estimant i sent estimada, contorsionant-se de dolor i de plaer, morint per amor i assassinant a l’esser estimat per plaer. Una expressió surrealista de perversa follia que dota a l’obra d’una fosca i pertorbadora morbositat.
“L’animal Moribund” de Philip Roth ens planteja la història d’un prestigiós professor universitari acostumat a emportar-se al llit a les seves alumnes sense que això alteri el més mínim ni la seva privacitat ni la seva objectivitat acadèmica. Un dia però, aquesta fredor amb que aconsegueix viure la seva sexualitat, aquesta distancia esteta, es veu aniquilada per l’aparició d’una jove que trastoca els seus móns. Convertint així el pragmàtic i liberal professor, en una autodestructiva bestia gelosa i dependent, que veu a cada cantonada un perill potencial, un auguri de pèrdua. Tot i el suggerent de la premissa però, aquesta no és una historia de sexe. És una historia d’obsessions, obsessió per la bellesa, obsessió per mantenir al teu costat la joventut que sempre fuig, obsessió per conservar, terror a perdre, perdre i deixar de ser tu. És una historia de gelós, una historia que exposa com l’obsessió pot portar a la paranoia, com la paranoia pot trastocar a una persona.
El llibre està narrat com una crònica. El professor relata la seva historia a un personatge del que mai arribem a saber res. Ell simplement explica la seva historia, el seu trajecte cap a l’autodestrucció. I el més important potser, és com ho narra. És un home culte, intel·ligent i seductor (tant amb les dones com amb el lector). A banda de ser una eminència acadèmica participa en un programa televisiu on apareix un cop per setmana com a conseller literari. Te una fama modesta basada en la seva cultura intel·lectual, la qual no te cap problema en exposar. De fet, un dels elements més sorprenents del llibre és la cultura intel·lectual que desprèn. Llegint aquest llibre un no pot evitar sentir-se petit davant d’intel·lecte i la cultura que emanen les seves pagines. Amb constants referències als moviments socials, la historia, la musica clàssica, la pintura, la literatura i bàsicament tot el poder intel·lectual de la Nova York moderna(abastant des dels 60’ fins als 2000). El protagonista ens relata la historia d’obsessió, com va començar, com es va intensificar i com va degradar. Ens explica fil per randa els esdeveniments crucials de la relació. Donant-nos la visió de la seva transformació: començant per un seductor afamat pel sexe d’una joveneta inusual, que res més vol d’ella que gaudir del seu cos; passant per un avergonyit professor que nota com la passió per la seva alumna pren control de la seva vida i acabant amb un home destruït per l’obsessió.
Però per a explicar la seva historia l’home no tem en esplaiar-se les pagines que faci falta. Ja sigui explicant la revolució sexual dels anys seixanta, la destrucció del seu primer i únic matrimoni(a causa de la revolució sexual dels anys seixanta i les jovenetes descontrolades que el temptaven amb liberal luxúria). O relatant la seva passió per la musica i el piano, exaltant la dificultat i qualitat d’una o altra peça de tal o altre autor. O explicant ple de dol la mort del seu únic amic al llarg de tots aquests anys, l’únic confident a qui podia lliurar-se i explicar la seva flagrant obsessió per una dona trenta-sis anys més jove. No li importa per què és la seva historia i l’explica com a ell li sembla. Cal destacar que l’esmenta’t entrevistador a qui el protagonista revela la seva vida en cap moment interacciona ni amb el personatge ni amb el lector, conferint-li un aura de secretisme molt afavoridora.
En cert punt de la historia la relació acaba i el nostre protagonista es veu submergit en un pou de desig i necessitat sense fi que no pot saciar. Abans, al seu costat, al menys podia tocar-la, encara que això mai fos suficient per omplir els seus desitjos. Però ara, la paranoia per una relació que ja no existeix el consumeixen fins a la destrucció. Han de passar anys abans que l’estabilitat emocional retorni a les seves mans i el judici esdevingui de nou un amic de qui fiar-se. Així es planteja la historia i així sembla que confluirà. Però quan un pensava que aquesta epopeia de necessitat i desig incontrolable era perfecte de per si el relat ens sorprèn amb un últim cop. Un cop que ens fa doblegar per l’impactant de la seva presencia. Doncs si la novel·la no era ja de per si prou colpidora, profunda i pertorbadora, arriba un nou element disposat a esborrar-ho tot.
L’animal moribund. El nostre professor veu la mort imminent, potser no aquest any, ni en deu, ni en vint. Però ja ve, ja s’acosta. Podria ser demà. La seva joventut s’ha esvaït i amb prou feines li queda res al que aferrar-se, excepte el reducte de vitalitat que viu a través de les seves conquestes. Que al seu temps només fan que recordar-li la seva precarietat, l’allunyat que es troba de la seva joventut. Com una droga que com més en prens pitjor et fa sentir, però que no pots deixar de prendre. Ell consumeix jovenetes incansablement, joves que li recorden cada cop amb més força el proper que li queda la mort. Però res es comparable al moment en que Consuelo irromp a la seva vida i li demostra encara amb més força la vitalitat de la joventut, el poder de tota una vida per davant. Ell és sols un animal moribund que atrau mirades de compassió.
