Kemonozume

“Kemonozume” és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla “mal” dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a “gargots” fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.

Deixa un comentari: