One Piece 903 – El cinquè emperador

1.000.000.000
Aquest és el típic capítol de cartells de recompensa que Oda ens brinda després de cada gran saga. Només que aquí el concepte cobra dimensions de molt major escala. Després de Dressrossa s’endevinava que en Luffy ja no era un piratet qualsevol solcant els mars, que la seva trajectòria començava a tenir importància i ressonància a escala mundial. Fa centenars d’episodis que els seus actes despertaven ja l’integrés mundial. Però tot i el rebombori que aixecava era sols una goteta en un oceà. Una goteta de la que passat un temps la gent s’oblidava. Però ara la rellevància del barret de palla ha arribat a un punt tal que la més petita de les seves passes cobrarà una importància agegantada en la ressonància del món. Nosaltres estàvem allà des del principi, però ara el món el comença a mirar amb respecte. Ja no és un novell embolicant la troca, no és ni tan sols un jugador rellevant, ara ha entrat a lligues majors, ara és una de les mans que mouen les fitxes al taulell, una de les forces que influeixen en el món. Aquest és el canvi que viu en aquest episodi. En Luffy ha passat de ser una peça del taulell a ser un dels jugadors.

Genial

L’episodi comença innocentment amb en Sanji rebutjant el que sembla un regal dels seus germans mentre ne Luffy i companyia fantasiegen amb veure en Sanji convertit en un robot. Suposo que la capseta acabarà en mans d’en Franky que d’alguna manera investigarà la tecnologia per aconseguir un power up. Però parlant de power ups el capítol ens mostra ufà un dels més grans que hem tingut fins ara i de les mans d’un membre que ja en va tenir un fa poc.

Fa poc la Nami va adquirir una nova i potent millora del climatack (me la sua si no s’escriu així), una eina que combinava la ciència del temps amb les habilitats tecnològiques d’en Franky i l’enginy de l’Ussop. Era el pas evident en l’ascens de la Nami en l’escala de poder, però no m’esperava que Oda li oferís pujar un escalafó més tan aviat. El núvol vivent de la Big Mom s’ha mudat dins el bastó de la Nami. I aquest era l’arma d’una emperadriu. I ara és l’arma de la Nami. El moviment em sembla terriblement astut. Un atac final definitiu que potser la navegant necessitava desesperadament. Per que no podem negar que el nivell de força de la pèl-roja estava molt lluny del dels seus companys. Amb això Oda aconsegueix igualar una mica el nivell dels tripulants en un desequilibri que a aquestes alçades del manga necessitava equiparar-se. L’atac no és poca cosa. Va aconseguir aturar a la mateixa Big Mom. Però ara en Luffy és un emperador més i el mínim que necessita dels seus tripulants és que siguin capaços d’estar a aquest nivell. Per que ara els adversaris del barret de palla son la resta d’emperadors. La batalla final pel One Piece comença avui.

Tothom estima a en Cobi

Oda recorre altre cop a la típica depressió post cartells. Recurs humorístic que no trobo desgastar-se amb el temps i que trobo un dels enginys més destornillants d’Oda. Aquesta vegada en Sanji està deprimit per que al cartell s’anuncia el cognom del que renega i del que no vol saber res. Però cada cop que algú de fora l’esmenti no podrà evitar sentir. Contraposat a l’alegria viril d’haver superat a en Zoro (que estic segur que no trigarà a tornar-lo a avançar) en el preu de la recompensa. Però el recurs més interessant és el d’abaixar la recompensa d’en Luffy. Jo ja he vist a la primera de canvi que se li havia colat un zero (essent ell, és el més esperable) però al veure que ningú se n’adonava he començat a pensar que potser la cosa no anava per aquí. M’he embolicat en teories de per que li podrien haver abaixat el preu per devaluar-lo i… he arribat a la conclusió que nomes podia ser la meva hipòtesi inicial. Per força havien oblidat un zero. I efectivament ho havien fet. I nois, triplicar la recompensa d’un sol cop, a aquestes alçades, no està però gens que gens malament.

A en Helmeppo no l’estima gaire ningu pobre

Però no prou satisfet amb el que suposa pujar a en Luffy a la categoria de Yonko Oda decideix mostrar-nos els preparatius de la ja imminent Reviere. La reunió de països membres del govern mundial és imminent i entre ells es compten a no pocs aliats del barret de palla. No tinc ni idea de que pretén fer Oda amb aquesta reunió, però tal com la porta anunciant ha de ser una cosa gran. Es dona a entendre que la saga que vindrà ara és la pròpia Reviere, una saga curta de pocs capítols que deixarà descansar la totalitat de la tripulació. Potser intercalant-se amb l’estat de la resta de tripulants que havien quedat dispersats? Qui sap. El que si se sap és que aquest serà un esdeveniment dels grans, sense precedents en el manga. I sobre el que potser esbrinarem una mica més sobre el passat del món.

Però aprofitant que repassa per sobre la imminència de la reunió Oda decideix tornar a posar la mira en el nostre estimat Coby que tot i anar sempre passos endarrere d’en Luffy segueix semblar escalar a passos agegantats dins la jerarquia de l’armada. És un personatge que sempre resulta tendre veure i que t’infla d’orgull al veure créixer. Per que va començar essent un nen indefens amb un somni, no gaire diferent que els propis lectors. Un nen que ja no es tal i que ara avança inexorablement cap a la gloria del seu somni fet realitat. Quan Oda ens parla d’en Cobi, ens parla de somnis fets realitat. Ens parla dels nostres somnis, dels somnis de la gent normal. Cobi simbolitza en certa manera a la gent de peu. La gent que tot i les dificultats, pot lluitar per fer els seus somnis realitat. Llàstima que la vida no l’orquestri Oda. Seria molt bonic complir els nostres somnis.

El capítol acaba amb els emperadors fent una valoració sobre l’ascens al poder de l’inconscient Luffy i el mateix Luffy i companyia adonant-se d’aquest ascens i de l’error que els havia portat a ignorar-lo. La escena no deixa de ser graciosa per previsible i s’ha allargat el temps suficient com per desconcertar-me però no prou com per cansar-me. Tot i això l’humor empal•lideix davant les connotacions d’anomenar a en Luffy com el cinquè emperador. No és poca cosa. A veure amb que ens segueix sorprenent.

Deixa un comentari: