Desbaratadament a lloc
Vaig dir en el seu moment que em feia por. Que no m’agradava el retorçat que s’estava tornant el pla. Que no feia per One Piece. Que molt em temia que la saga es veuria perjudicada per la complicació argumental que un intricat pla suposava. Aquest capítol m’ha demostrat que potser (i de moment només potser) m’equivocava. I ho agraeixo sincerament. Com? Doncs essent One Piece totalment. Hi ha un pla traçat, un pla elaborat i sofisticat, ple de complicacions i requisits. Però d’alguna manera tot surt malament i tot salta pels aires acabant al final i de manera inexplicable a favor dels protagonistes. És un despropòsit, però és One Piece i crec que no podria haver sortit millor.
El capítol comença marcant el to amb força amb un Luffy adormit que es veu incapaç d’aixecar-se i un Jimbe histèric (que segueix sense conèixer realment a en Luffy) que pensava que ho tenia tot controlat i que s’adona un cop més de com de difícil es tenir-ho tot controlat amb en Luffy de pel mig. L’escena és graciosa. Però això és el de menys. Serveix per avisar-nos, per donar-nos un cop al cap i dir-nos. Eh, que això és One Piece, que os pensàveu que alguna cosa sortiria segons el planejat? I si això no fos prou recordatori Oda ens dona un altre cop de realitat amb un Sanji que tan embadalit com està amb la seva pròpia boda comença a dubtar si no es deixarà matar. Un Luffy que no es desperta, un Sanji que no intenta evitar la seva mort. Res surt com hauria, però a l’hora tot surt fantàsticament, per que potser el pla no es segueix, però l’essènica de One Piece es manté intacte. I si realment aconsegueixen mantenir-ho així durant aquesta segona part de la saga. Potser aquesta serà la meva preferida de la historia.
I la boda comença amb un pastis de boda gegant i espectacular (m’ha encantat el disseny), un pastis que més tard descobrirem que amaga més del que sembla. L’ambient és festiu, però una tensió s’endevina entre els presents. Molts preparats per escometre un sanguinari pla d’acció, d’altres preparats per aturar-lo, d’altres sense saber-ho preparats per ser-ne les víctimes i d’altres preparats per a ser espectadors. Per que això és una festa de La Big Mom i això implica tant embafadora dolçor com desenfrenat sadisme. Però la tensió s’eleva al seu màxim exponent quan arriba el moment de fer palesos els vots sagrats i els dos nuvis pugen a l’altar (una acció que ha arribat amb grata celeritat i que esperava que s’allargués molt més del necessari). I llavors és quan tot se’n va a noris.
Oda comença a desenvolupar la seva màgica narrativa amb el màgic recurs de l’anticipació. Ens avança que passarà però sense dir-nos com arribaran els esdeveniments allà. Amb un segon fill de l’emperadriu que veu amb el seu haki extra sensorial una Purin plorant al terra. I igual que ell es pregunta que pot haver passat, Oda fa que s’ho pregunti el lector. Plora pel seu fracàs? Plora potser de dolor? Algun desastre inesperat ha acabat amb quelcom estimat per a ella? La incertesa alimenta el dubte i el cervell fa la seva feina especulant opcions impossibles acabant amb l’inevitable resultat de l’ànsia per descobrir el desconegut. Oda aconsegueix alimentar la nostra curiositat a nivells molt elevats, inspirant-nos a estar especialment atents, pendents del que passarà a continuació. I la senzillesa del que te per mostrar-nos és aclaparadora.
Personalment no m’ha agradat la decisió d’Oda. Queda magistralment be en el moment. Que la sinceritat d’en Sanji desmunti les defenses de la Purin provocant així el seu plor. És senzill, elegant i fantàstic, una jugada mestre. El que no m’ha agradat és que un recurs tan senzill acabés amb la Purin. Fa increïblement per en Sanji. Però la Purin era un personatge complex i sanguinari, un personatge completament submergit en sàdiques tenebres, que caigui així de fàcil no fa per ella. Crec que hagués estat més elegant el dubte a l’hora de prémer el gallet. Que llavors el seu germà hagués disparat i la Purin hagués acabat plorant part pel complit part per haver estat incapaç d’escometre el seu destí. Aquesta hagués estat una solució elegant que m’hagués encaixat a la perfecció sense provocar-me picors de cap mena. Però no em queixaré. L’unic dolent de la solució que Oda ha aportat és que no acaba d’encaixar amb la Purin tant be com m’agradaria. Oda tracta de justificar-ho amb un petit flashback força emotiu que suma el bulling a les lluites socials contra les que ataca el manga (tot i que de fet ja ho va fer abans amb el passat d’en Sanji). El flashback, com ho solen ser els de Oda és concís però expressiu i exposa sense necessitat de masses pagines la profunditat del problema. Però la qüestió no és aquesta, la qüestió és que Purin ha crescut i ja no es una nena indefensa, ara es una assassina, una espia sense pietat que enganya a tothom amb el seu fals somriure. I Oda la torna a convertir una nena amb sols unes paraules i sense un context previ de ruptura emocional. És massa sobtat. La podria haver afectat? Sí és clar, però no prou com per ensorrar la seva mascara essent ella la reina de les mascares. No obstant la escena no deixa de ser terriblement emotiva i amb el punt de realisme màgic que tant caracteritza a One Piece. Un punt més que encamina el final d’aquesta saga a ser tan bo com la seva primera meitat.
Però que una peça falli, encara que sigui la principal, no implica que fallin els plans. La Big Mom és una maquinadora, sempre te un pla d’emergència sota la màniga. I si la inútil de la seva filla no és capaç de fer el que li pertoca, el sacerdot que oficiava la cerimònia ho farà. Per desgracia, el germà endeví traça plans de contingència propi i dispara un arma letal contra el cuiner, que tot i tenir aparença de babau està totalment previngut contra atacs d’aquesta mena. Així que en Sanji esquiva la bala amb facilitat fent que aquesta acabi accidentalment amb el sacerdot que l’havia d’executar. Tot surt tan enrevessadament malament que és genial. I ho fa de manera tan orgànica i natural que sembla mentida que Oda ho hagi ideat en lloc de ser un relat d’un fet tal com va succeir. Se sent real i orgànic (òbviament amb les lleis de l’univers en que viu), desbarata completament la rigidesa anti-Onepiciesca del pla original dotant-lo d’una llibertat que olora a One Piece. Màgia és l’única paraula que se m’acut per descriure el que Oda aconsegueix amb tan poques pagines.
Però el capítol encara te preparada una sorpresa. En Luffy ja ens va avisar, prepararia una entrada triomfal. El seu riure trapella ja ens feia patir per la integritat del pla. Per sort tot ha sortit ja malament abans que ell ho pogués desbaratar. Però a l’hora el pla segueix d’alguna manera el seu curs. Tot ha sortit malament, però a l’hora tot és encara possible. Així que com si de Naruto es tractés (m’agradaria pensar que és una mena d’homenatge al manga) centenars de Luffys surten volant del pastis (òbviament devorant-lo en el seu transcurs. A la Big Mom li encantarà, li destrossen i a l’hora devoren el seu pastis, genial). En un primer moment m’ha desconcertat. Miles de Luffys? Com? Però pensant-hi una mica i veient els plors de la bruixa del mirall és evident que sn en realitat copies fetes per ella, segurament d’animals del mateix bosc. El que més em sorprèn no és l’espectacular de l’escena (molt, molt espectacular), ni el sorprenent que resulta el pla en si. Si no que aquest, se li hagi acudit a en Luffy. A vegades te bones idees. I tot i que podria semblar que el pla és massa bo per la ment simple del capità pirata, d’alguna manera se sent natural i orgànic. Doncs tot i ser efectiu i brillant, no és de fet res gaire complicat. És senzill i efectiu, brutalment efectiu.
Així doncs One Piece torna a posar a lloc els seus passos després de la preocupació que em va produir l’intricat pla per acabar amb l’emperadriu. Eren fundades les meves pors? No ho se. Però espero que Oda segueixi amb la resta de la saga com amb aquest capítol i em segueixi sorprenent tant gratament amb la que pot ser la millor
