“One Punch Man” va ser la sèrie revelació del 2015 pel que al món de l’anime es refereix. Tot un fenomen social que va transcendir el món otaku i es va convertir en un fenomen virtual font de milers de memes. En pocs mesos el nostre heroi va assolir una fama de proporcions bíbliques en un dels ascensos a la fama més vertiginosos que el món ha vist mai en aquesta industria. És més, ha aconseguit el que no havia aconseguit mai ningú abans. Esser deïficat a nivells estratosfèrics. Abans per molt poderós que fos un personatge les converses es podien tancar amb un simple “doncs en Goku a aquest li rebenta la boca”. Per molt que el personatge fos indiscutiblement més poderós que en Goku, per molt que parléssim, per exemple, de duels dialèctics com una batalla d’advocats en comptes d’arts marcials, l’argument de la deïficada figura d’en Goku era paraula de Deu i tot podia vèncer-ho. Saitama ha trencat aquesta barrera. La gent discuteix eternament sobre qui podria rebentar a qui i la mítica frase se sent sovint corregida per un “doncs en Saitama a aquest li rebenta la boca d’un sol cop de puny”. Esser capaç de suplantar a l’individu més divinitzat de la cultura otaku és sens dubte la més gran proesa a la que el nostre Saitama podia arribar.
One Punch Man ens trasllada en una terra poblada per súper herois on els monstres, alienígenes, androides i tota mena d’amenaces globals són el pa de cada dia. Un planeta on un dia els essers de les profunditats s’alcen per envair el món i al dia següent els dinosaures tornen a la vida per reclamar el que és seu. Un món de perills grandiloqüents que esdevé l’escenari perfecte per al nostre nou súper heroi. És tot plegat una gran parodia de les amenaces típiques a les que el gènere s’ha d’enfrontar. En el mateix context una agencia internacional s’encarrega de regular els súper herois i ordenar-los en classes per adequar-los a les amenaces registrades (sembla que aquí va vèncer teamIronMan). En aquest context se’ns presenta el nostre Saitama, súper heroi per afició que després d’un entrenament de merda extremadament dur aconsegueix la força per derrotar a qualsevol oponent d’un sol cop de puny. I amb aquest poder superior a qualsevol cosa Saitama és converteix en la personificació de la intercadència…. Sí, per que en aquest cas un gran poder comporta un gran avorriment. Saitama esdevé tan ultra poderós que cap amenaça pot fer-li front (excepte els mosquits, els collonuts mosquits són una plaga impossible d’exterminar). Convertint l’emoció vibrant que el va conduir a esdevenir súper heroi en simple intercadència. I això és el que l’ha convertit en un meme mundialment conegut. A en Saitama se la sua tot.
No sembla tenir una gran historia. I efectivament no la te. La seva trama són una successió intranscendent d’amenaces que desfilen incansables un episodi rere un altre per que Saitama les esclafi d’un sol cop de puny amb cara de poker. Llavors, on està l’emoció? On està la grandesa que l’ha col·locat on és? Doncs la clau està en saber veure que One Punch Man no és un shonen d’acció. One Punch Man pertany al gènere de la parodia. Gènere en el que poques series es poden encabir (Gintama). Sí, moltes series tenen un alt contingut paròdic. Però One Punch Man és en sí i sense cap mena de dubte una parodia. Gintama ens planteja un escenari que dona per a parodiar-ho tot i això fa. Però One Punch Man lluny de tantes complicacions esdevé una parodia d’un concepte en sí. El concepte del súper heroi. Saitama parodia els valors del còmic americà igual que ho fa amb el seu equivalent japonès. No es complica amb critiques elaborades i complexes sobre les deficiències del gènere. Parodia, simple i planament. Sense posar-se a criticar-lo ni a deixar-lo en ridícul, simplement el parodia. Amb un humor molt característic aconsegueix fer una parodia que no critica (diria que no ofèn a ningú, però això a internet és impossible).
N’hi ha que el titlla d’anime de l’any. A mi aquesta etiqueta em sembla molt exagerada, crec que és un bon anime, amb una animació estupenda i un contingut de qualitat. No te trama pràcticament però això no és un problema precisament per que això és en si una parodia de les típiques trames buides i si la tingués, deixaria de ser-ho. Però per exemple animes com Prison School em semblen de lluny molt millors candidats. Ja he esmentat en varies ocasions que no soc especialment fan del format episòdic. One Punch Man pràcticament n’és la definició. Els capítols són majoritàriament auto conclusius, però altre cop aquest format episòdic no deixa de ser una parodia del gènere en sí. El problema de One Punch Man és que no pots titllar de defectes aquesta mena de característiques com l’absència de trama o la intercadència del succeït doncs formen part de la parodia que és en sí la sèrie. Ara be, per molt que One Punch Man sigui molt correcte i no se li puguin atribuir especialment gaires defectes considerant en si el gènere al qual pertany i la intenció amb que es presenta, això no vol dir que esdevingui automàticament una obra mestre. One Punch Man és un gran anime, però es guanya pels pèls l’etiqueta de molt recomanable i no tant pel contingut en sí, si no per al que aquest suposa culturalment. One Punch Man ha esdevingut una revolució social, veurem si esdevé o no un anime de culte però és innegable que la seva transcendència ha superat totes les expectatives i només per l’impacte social que aquest ha generat ja val la pena donar-li una oportunitat i veure que s’hi amaga.
Però com solc dir no es pot jutjar una ficció sense els personatges que la caracteritzen. Aquesta primera temporada és plena de secundaris i antagonistes poc dignes
de menció. La majoria pures excuses per al lluïment dels protagonistes o de l’humor de la sèrie. L’acció es grandiloqüent, traspuant potencia combativa en quantitats industrials. Res és per Saitama el més mínim repte. Però qui és Saitama? Saitama és un individu ingenu i sense masses llums. Un súper heroi per afició que tot i ser l’esser més poderós sobre la terra viu en la pobresa i ha de conviure en la quotidianitat de buscar les millors ofertes al supermercat per arribar a finals de mes. Però no, no és el típic bonàs característic del gènere. Tot i que hi ha una innegable bondat en el personatge és certament egoista i capriciós. Una característica que no es pot veure si no en la contemplació de la seva quotidianitat doncs en la seva vida de súper heroi tot esdevé tan mins in intranscendent que ja ni tan sols provoca en ell emoció alguna. No existeixen reptes per al nostre protagonista, ni reptes ni emocions. Ja res el motiva, és tan absolutament superior a tota força que la paraula repte ha estat esborrada del seu diccionari. Aquesta és sens dubte una perspectiva molt interessant per abordar, doncs tot i que se’ns havien plantejat forces tan dantescament desproporcionades la buidor que aquestes generaven solien ser pròpies de l’antagonista al que el protagonista havia de superar i no a l’inversa. Psicològicament és una perspectiva molt interessant que tot i no ser el tema de la sèrie, aquesta sap abordar.
Potser en Saitama és l’anima de la sèrie, és en si el concepte que intenta transmetre, la personificació de la força absoluta. Però en Saitama necessita per força un personatge que el complementi, un personatge a qui les adversitats sí suposin un repte, un personatge que lluiti i s’esforci per vèncer els seus enemics, en Saitama necessita en Genos. Genos és un cyborg amb un passat traumàtic cliché que sense importar-li la fama vol portar la justícia al món. Un tio dur i seriós que s’ho pren tot molt seriosament. Amb la fredor analítica pròpia d’una maquina i la voluntat indestructible cliché Genos descobreix per casualitat la força sense parangó del nostre protagonista. Obsessionat pel poder absolut d’aquests, Genos s’autoproclama el seu aprenent i es dedica a idolatrar-lo, observar i analitzar totes les seves costums intentant dilucidar l’origen de la seva força amb una seriositat i aplicació exemplars (que menja, on ho compra, quantes vegades caga al dia, la manera en que es queda mirant les musaranyes… aquesta mena de coses). Òbviament Saitama no segueix cap mena de patró o procés per obtenir la seva força, és fort i punt. Va fer un ridícul entrenament insubstancial i va esdevenir l’home més fort de la creació. No hi ha motius ni ridículs entrenaments grandiloqüents, només un entrenament propi d’una mestressa de casa que vol abaixar uns quilets per parodiar un dels topics més grans del manga. No obstant el fet que Genos s’entesti en veure en les accions quotidianes de Saitama grans mostres de saviesa i de poder no deixa de resultar efectivament còmic. Genos és sens dubte el contrapunt imprescindible per al nostre calb preferit.
Crec que és important recalcar que One Punch Man no es una sèrie que recomanaria veure del tirón. Doncs crec que perd. Els seus capítols són anecdòtics i segueixen patrons molt similars. Són divertits sí, el seu humor m’agrada. Però per molt graciosos que puguin ser si veus dotze vegades seguides el mateix esquema i les mateixes bromes és impossible que un no s’acabi cansant. Així doncs crec que One Punch Man és l’anime idoni per seguir setmanalment. Les bromes que seguides podrien fer-te caure en una monotonia somnífera esdevenen separades per una setmana un esdeveniment que fins i tot pots esperar amb ganes. A més la quasi absència de trama fa que seguir la historia per on ho havies deixat no suposi cap dificultat encara que hagi passat mig any del darrer capítol. Com ja vaig comentar amb Deth Parade(veure ressenya) també s’hi escau, pel mateix motiu, el format de dotze capítols que tant de moda s’ha posat. Amb un nombre més elevat les bromes haurien esdevingut cansines i carents de gràcia. Finiquitant en canvi la temporada al dotzè capítol la sèrie aconsegueix que l’espectador es quedi amb ànsia de veure el que segueix a continuació. Una estratègia comercial molt rentable i per sort un format que ajuda a gaudir del producte.
En definitiva One Punch Man és una bona sèrie. Una obra que te molt clar el que és i el que significa. Una sèrie amb un humor humil i sense masses pretensions que sense adonar-se’n ha ascendit al sempre polèmic cim de la cultura otaku. Sobrevalorada? En general totes les series que arriben tant amunt ho són, no crec pas que això sigui un defecte en sí. Deixant enrere si és bona o no, és tot un referent cultural i només per això ja val la pena recomanar-la.
