One Piece 912 – Poble Amigasa

En Zoro invisibilitza el canvi climàtic

Dos seguides. Aquesta no em mola gaire.

Anàvem be. Anàvem molt be. Però aquest episodi, sentint-ho molt, m’ha semblat un absolut despropòsit pel que fa al ritme. Com vaig dir convenia introduir a la historia un ritme més pausat i relaxat per alleugerar la tensió acumulada durant els últims esdeveniments. I la cosa anava genial, la historia d’en  Luffy era lleugera però amagava matisos de profunditat, senzilla però interessant. Aquí però Oda es carrega el ritme al primer l’accelerador de manera demencial. El problema no és tant en si que acceleri si no  fins a quin punt ho fa i com ignora qualsevol transició. Sense el desenvolupament adequat (encara està per plantejar), dubto que res pugui mantenir la velocitat que la historia ha agafat de cop. Però encara que ho fes no era el moment. Acabàvem d’arribar a l’illa, acabàvem de descobrir que en Zoro l’havia liada, acabàvem de saber que en Hawkings rondava per allà, era massa aviat per solucionar aquests assumptes. No era el moment en absolut. No obstant aquesta ha estat la decisió creativa d’Oda així que no tindrem més remei que veure com segueix la historia. El manga s’agafa ara una setmana de descans, m’hagués agradat que ho hagués fet en el capítol anterior per  polir així aquest matusser retrobament.

Oda te una imaginació paisatgistica brutal. Es nota en els paisatges més petits.

La primera part del capítol no obstant està be. Oda fa avançar les coses ràpid, jo m’hagués pausat una mica més, però trobo que es una decisió força encertada tenint el reclam imperant d’un públic que sempre vol més. L’Ace va ser mencionat al darrer episodi i després d’assegurar-se que es tracta de l’Ace que tots coneixem en Luffy deixa anar tranquil·lament la bomba de que està mort. És una dada important no només pel xoc emocional que per als wanencs suposa si no també per que ens demostra que en Luffy ha superat la seva mort i tot i frustrar-lo no haver pogut evitar-ho l’ha acceptat com un esdeveniment natural de la vida. Potser no hauria d’haver passar, però ha passat, hem de seguir endavant. És una dada important, per que un no pot ser el rei dels pirates si es deixa arrossegar pel pes del seu passat. Per a la nena però la declaració suposa tot un xoc és clar. És ben cert que en Luffy no posa gens de tacte en una situació que el requeria. Però per a ell és una dolorosa veritat i això és més motiu per acceptar-la i no estar-se d’ambigüitats, viure en el passat i creure ne una mentida. Normalment només seria un despistat que no s’adona que no pot dir això. I aquí ho és, per que no era el moment. I és graciós. Però també ens mostra certa moral, certa ètica sobre el que el pirata considera just o no, una ètica que es basa més en els seus actes que en les seves paraules. Aquí tenim en Luffy i aquest és l’home que és.

Fa gracia en kimono

Però un cop en Luffy s’embarca a la cerca d’un doctor (recorda una mica a la saga d’en Chopper) la cosa comença apujar de ritme. Abans però ens fa un breu recordatori de l’existència de les espases especials a l’univers de One Piece (molt de tems sense mencionar-les), que de ben segur tindran el seu paper estrella en aquesta saga. Nombrant-nos un altre de les espases maleïdes (qui aposta per que en Zoro se la quedarà? Vale que era broma, ja se que tots. El que m’agradaria veure es a en Brook fent-se amb una d’aquestes) que en Luffy s’emportarà despreocupadament.

En Zoro en canvi està inponent, com era d’esperar

Esperava alguna cosa més del passat de l’Ace a l’illa. Resulta efectiu per a la nena, però decebedor pel que l’Ace te a oferir. Espero que l’Oda encara en tingui força amagat i que aquesta no sigui més que una introducció ràpida per donar-nos un marc conceptual a través del que jutjar les accions de la nena. Com he dit, funcionar funciona, però és força basic i fàcil per al que Oda ens te acostumats, veurem com es desenvolupa.

Aquí havia d’acabar el capitol, aquí

Però quan les coses comencen a fallar de veritat és quan en Luffy arriba a l’esplanada desolada per la contaminació. La sola imatge ens dona un poderosíssim missatge ecològic que és impossible de negar i crec que l’episodi s’hauria d’haver quedat aquí. És una imatge poderosa per acabar i hauria donat contundència a un missatge que ha quedat difuminat pel que l’ha succeït. Qui se’n recorda de la contaminació d’en Kaidoh si en Zoro apareix a la següent vinyeta? Jo hagués allargat l’episodi introduint per exemple algún context previ sobre la cultura wanesca que es pugui requerir després o simplement amb una escena d’acció  protagonitzada per un personatge misteriós a la fugida que resultés ser en Zoro i que donés peu a aquest atrobada amb un ritme molt diferent (de manera que no se li veiés la cara per mantenir la incògnita fins al moment de torbar-se i només ens diguessin que es dirigeix cap al mateix lloc que en Luffy). Així no només el missatge seria més contundent, si no que el ritme escalaria adequadament i la sobtada trobada amb en Zoro deixaria de ser atrafegada i matussera per ser fins i tot més sorpresiva si l’escena esmentada estigués ben construïda.

Lo molona d’aquesta imatge quasi compensa el molt que em sobra les presses amb les que apareix

Però Oda s’ha passat de ràpid i ha introduït a un Zoro fugitiu de manera una mica precipitada. Fins i tot en Luffy sembla incòmode davant el convenient que resulta aquest retrobament. Ambdós fan com si res per que no va amb la seva personalitat donar-li massa importància, però al menys jo, sento que alguna cosa no qualla en l’ambient. Al final, per acabar de rematar la pujada vertiginosa del ritme dels esdeveniments apareix un supernova pràcticament anunciant la batalla imminent amb un d’aquests esperats enemics. Entenc que oda vulgui dir-nos: aquesta saga va a tope. Posarem tota la carn al foc des del principi. I suposo que era un bon moment per presentar-lo. Però considero que el camí fins aquí no ha estat ben construït. Però el fet, fet està, ara ja hi som i només ens queda afrontar les conseqüències, veurem que te per aportar-nos aquest  endeví. Potser ens sorprèn amb un gir de guió sorprenent (zona probable, cosa que faria que no fos tan sorprenent?). Haurem d’esperar dues setmanes per veure-ho.

Un moment molt emblematic, llastima que quedi desdibuixat per les presses i la manca de construcció del moment

Deixa un comentari: