One Piece 911 – Aventura al país dels samurais

Una de les millors portades ultimament

L’Ace era un seductor de nenes?

No és la cosa més adorable de la terra?

Sembla ser que ens hem submergit de nou en una aventura a l’estil clàssic de la sèrie. Alguns diran que això és un retrocés. Que les coses començaven a avançar amb un altre ritme i que els temps per a aquelles aventures innocents han passat. Però crec que això seria un error. Aquells temps mai poden passar, el dia que passin en Luffy deixarà de ser en Luffy i la sèrie haurà perdut el seu missatge més principal. Però sí és cert que ara estem en un punt on els esdeveniments d’importància es succeeixen incansablement en una espiral vertiginosa que ens portarà potser fins la batalla més intensa vista en el manga. Per que aquest descens doncs? Doncs precisament per això. Després de tanta tensió acumulada la narrativa necessitava prendre’s un descans per tornar a ascendir fins el clímax. Cap historia suporta una tensió perpetua durant gaire temps. Al final tot acaba per estavellar-se. I és molt millor fer-la baixar a propòsit que no pas deixar que s’estavelli sense control. En aquest cas però, s’endevina un necessari desenvolupament social i de personatges al mateix temps. A més potser d’alguna que altre historia oculta.

L’episodi comença on ho va deixar amb la mítica batalla entre besties wanesques. Tot i que aquesta de seguida es veu succeïda per l’aparició de dos individus maliciosos que no triguen en caure víctimes de l’enganyosa aparença de nyicris del nostre protagonista. No son personatges que aportin gaire res més enllà de ser el detonant a través del que en Luffy coneix a la que sembla serà la secundaria estrella d’aquesta saga (especulo). Propietaris del babuí, no només l’obligaven a lluitar contra el gos wanesc si no que sembla que havien segrestat a la nena que n’és propietària. Per sort la nena amb una peculiar habilitat del diable calma els ànims de les feres i de seguida es fa amiga de’n Luffy (que estrany, en Luffy fent-se amic de la quitxalla). Per agrair-li  la nena el porta a casa seva i li serveix tot el poc que te per menjar. I llavors a través d’un desenvolupament tan simple és quan Oda obra la màgia.

Un vell amb aparença de tengu irromp a la cambra colèric contra en Luffy que ha menjat el seu arròs. Al principi l’escena es còmica, però no triga a esclatar el drama. Doncs la nena, que per agrair al seu salvador li ha donat tot el menjar que tenia arriba al punt de veure aigua del riu per combatre un estomac que rugeix de gana. I tot i això, tot i aquesta gana atroç, ella ha donat tot el que tenia a en Luffy en un acte de pura bondat i agraïment. És imposable no entendrir-se amb un personatge tan pur. Però aquí oda incorre en el mestratge de connectar aquest drama directament amb en Kaidoh al desvetllar que l’aigua està contaminada per les activitats industrials de l’emperador. Així, amb unes poques pagines Oda aconsegueix que una nena apareguda del no res vinculi emocionalment a en Luffy amb en Kaidoh. Però per si això no fos suficient Oda encara ens te reservada una sorpresa que acabarà de consolidar el vincle ja fortament establert pel sacrifici  de la nena.

I és que resulta que la nena no tan sols coneixia a l’Ace, si no que l’esperava (jo al principi em vaig pensar que era la nena d ela llet de les mini histories, però aquella era rossa, moltes nenes enamorava l’Ace…). Ja sabem com é sen Luffy amb el seu germà. Si aquest va fer una promesa ell n’agafarà la responsabilitat. S’endevina aquí un flashback del carismàtic Ace (de fet em zona que Oda anunciava que l’Ace sortiria aquest any en una historia) i part de les seves aventures no explicades. Dubto que hi hagi ningú que no vulgui veure a en puny de foc en acció altre vegada, encara que sigui en els records. Veurem quina narrativa empra l’Oda per transportar-nos a aquesta historia.

Xan, xan, xan…..

Deixa un comentari: