La plaça del Diamant

És difícil parlar d’un clàssic. És difícil per que s’ha escrit tant i s’ha dit tant sobre ell que… que puc dir jo que realment tingui rellevància? L’única opció sostenible em sembla és oblidar-te d’aquest punt i ressenyar-lo com si fos un llibre qualsevol, un llibre desconegut i preciós que el món encara no ha descobert. Però és fa difícil oblidar que és un clàssic, per que se’n respira l’aroma, una mena d’aroma a altres temps que fa que tot i el temps passat la validesa del seu missatge prevalgui reafirmant així la seva excel·lència. Suposo que un clàssic és aquell que és tan bo que no envelleix amb el pas del temps. Però potser tot això només són disbarats.

Que dir doncs de l’obra més recordada de Mercè Rodoreda, potser l’autora més significativa de la literatura catalana, que es compta en la cúpula dels autors més reconeguts de la nostre literatura? M’agradaria dir que com moltes obres l’excés de fama les porta a una sobrevaloració que les carrega inevitablement de decepcions. No és el cas. Però com que és la meva ressenya, parlaré una mica de mi.  La plaça del diamant resulta ser una obra que no em perdonava no haver llegit abans especialment per un motiu en concret. I aquest motiu és la plaça del diamant, no el llibre, si no la plaça. La plaça en qüestió resulta ser la meva plaça preferida de Barcelona. Suposo que per que tampoc soc molt aficionat a explorar les places de la ciutat comptal. El motiu d’aquesta preferència resideix en l’estàtua que l’engalana, en motiu de la pel·lícula i per tant de la mateixa historia que al llibre es narra. A la plaça també hi han refugis antiaeris amb visita guiada, amb estremidors testimonis reals dels fets gravats en la paret, a més d’alguns fragments del llibre que resultaran poc significatius si no l’has llegit abans. Però el que a mi em fascina és l’estàtua. I em fascina perquè trobo en ella una potencia expressiva a vegades aclaparadora, viu tan carregada de metàfores visuals en la seva composició que em fascina les múltiples lectures que un li pot donar. És una estàtua que em fa divagar i em porta a reflexionar sobre les la polifacètica mirada a l’art que pot ser mil coses en mil moments. Em posaria a desgranar la descripció d’aquesta estàtua, però m’ocuparia prou pagines per dedicar-li una entrada a part, a més prefereixo que la visiteu per vosaltres mateixos.

L’edició que jo vaig llegir incloïa un postfaci que també vaig llegir. Mai m’han cridat massa l’atenció aquesta mena de comentaris, però vaig pensar que no podia criticar-los sense haver-ne llegit cap. I el resultat ha estat decebedor. Tot i que sí vaig trobar molt interessants les cartes que s’avien intercanviat amb l’autora durant la creació del llibre i els punts de vista i reflexions que també s’hi adjuntaven (això em va valdre molt la pena). L’anàlisi del llibre em va sembla una porqueria. No és que sigues erroni , de fet estava d’acord en la gran majoria i només en desacord en algunes conclusions que no deixaven de ser un punt de vista. El problema el veia en el que ressaltava i com ho ressaltava i per conseqüència el que ignorava i com ho ignorava. Sentia que la lectura critica d’aquesta opinió ressaltava detalls que no tenien una importància tan notòria com d’altres que s’ignoraven per complet. Em va faltar que es parlés del masclisme evident de la societat d’aquella època i per tant del feminisme com a mínim per contraposició que la figura femenina de la protagonista sobrevivint en aquell món desolat representa. Però potser soc jo que hi vull evocar una perspectiva massa moderna o massa meva. Potser soc jo  i l’obra tenia grans coses a oferir que jo no he sabut apreciar.

Mercè Rodoreda

Parlaré doncs de masclisme. Com no costarà gaire deduir jo soc un home. I com a tal no he sigut víctima de la discriminació de gènere, no al menys des de baix. I sol resultar més difícil adonar-te de la gravetat de l’assumpte des de dalt. Així doncs jo no he estat menyspreat ni maltractat pel meu sexe, no he patit els abusos del masclisme, fins i tot segurament n’he format part amb inevitable inconsciència. Soc un home i això em condiciona. He rebut certa educació inconscient, d’educadors també inconscients. Però no està en les nostres mans si no adonar-nos del que passa al nostre voltant. El canvi només està en nosaltres.  En definitiva, al no esser una dona, no he viscut el que significa esser discriminat per esser una dona. I tot i que puc simpatitzar i comprendre en cert grau la profunditat d’aquest mal tracte no l’he viscut amb la seva profunditat. On vull arribar és que tot i aquests elements condicionants el que he vist en aquest llibre m’ha fet sentir molt malament, no com a home o com a dona, si no com a persona. M’ha fastiguejat per que m’he identificat amb una protagonista que com jo, és una persona. I el fet que tractin així a una persona em sembla força inhumà. Se que això és una senyal positiva de que els temps han canviat, que les coses no son tan dolentes com abans, que al menys ens adonem d’una discriminació de la que llavors ni tan sols érem conscients. Però tot això no te importància mentre llegeixes aquestes pagines, per que llavors és real, llavors és a tu a qui t’estan fotent una pallissa per haver-te comprat un vestit amb els teus diners sense el seu consentiment. Que una persona tracti a un altre persona així, sigui pel motiu que sigui és denigrant (per cert denigrant és una paraula racista, ja que vol dir literalment convertir-se en negre i que convertir-se en negre sigui denigrant és denigrant. Paradoxes del llenguatge). El llibre parla d’una dona oprimida sense saber-ho en un món que l’oprimeix sense saber-ho afligida per causes majors que ni entén ni pot controlar. Al final però el llibre capitula amb un raig d’esperança tot i que no sense advertir que el canvi no és senzill. La protagonista aconsegueix viure en un escenari on és respectada i estimada com a individu i engendra una descendència que tot i que veure’s arrossegada encara per moltes desigualtats s’encamina clarament un pas més a prop de la igualtat. S’endevina en la filla de la protagonista una dona forta i independent que tot i acabar també casada amb un home que la societat jutgi com a moralment superior viu clarament un pas més a prop de l’empoderament necessari per poder emprar algun dia la paraula igualtat.

Però sens dubte el millor del llibre, o el que a mi millor m’ha semblat és la seva narrativa. Aquesta novel·la te una forma màgica de narrar que no havia vist mai abans i que dubto que torni a veure mai tan ben implementada. L’autora empra la unió entre un narrador impersonal que narra amb fredor externa tot el que succeeix a la protagonista amb pinzellades d’una visió personal i poètica que s’endinsa en metàfores a vegades descabellades per transmetre sentiments on les descripcions no arriben. La màgia viu en que la nostre protagonista narra els successos en primera persona, però a l’hora ho fa com si ella no hi fos present, com si la quotidianitat l’allunyés de la realitat i posés una pantalla que els separa i els aïlla i  a l’hora. Per altre banda s’apropa a si mateixa (que no als fets) amb una sensibilitat feridora emprant poètiques metàfores que arriben a l’anima. La gracia d’aquesta narrativa és que al ser tan apersonal, no et narra res, no et diu que sent la gent ni t’explica per que fa el que fa, només et guia per una quotidianitat apàtica que viu lluny de la tragèdia que realment es viu, i tot i això, tot i ser fred i no explicar-te res, d’alguna manera aconsegueix expressar-t’ho tot. En aquesta contraposició viu el mestratge, com Rodoreda aconsegueix explicar-ho tot sense explicar-te res, fer-te saber com es senten els personatges, com d’intensament pateixen, sense parlar-te mai dels seus sentiments, sens posar-te mai dins els seus caps. Només llegeixes com pinten, parlen, cuinen, però tot i així t’hi endinses, els coneixes ben endins. Molt més endins potser del que aconsegueixen la majoria d’obres que t’ho expliquen bellament. Rodoreda aconsegueix sense explicar-te res, que ho entenguis tot. I si això no és una genialitat ja em diràs que ho és. Aquest fet, el que una narrativa tan juxtaposada al missatge pugui explicar-lo amb més intensitat del que podria fer-ho qualsevol altre és el que més em fa posar els pels de punta en aquesta novel·la. I sense cap mena de dubte el que més me n’ha agradat.

Un dels elements que més gracia em van fer durant la lectura del llibre és com la protagonista no percep en absolut l’existència de la guerra. És quelcom que està allà, ho intueixes, ho dedueixes. Però ella mai en parla, mai t’ho explica. Els seus problemes del seu dia a dia no tenen res a veure amb la guerra, no fins que aquesta li arranca el marit de les mans. Però el conflicte deu estar en el seu zenit que la novel·la encara no ha esmentat la paraula guerra. Per que per a la Natalia (em nego a anomenar-la amb un nom imposat pel capritx d’un home que l’empara per apoderar-se’n), la guerra no existeix. Per a ella la guerra és una cosa que fan els homes i amb el que ella no te res a veure, una mena de metàfora afilada sobre la futilitat de la violència. Per a la Natalia no existeix la guerra, existeix la fam, i la mort i la desesperació. Però que és la guerra? Ella no sap que son franquistes o republicans, no entén de república com tampoc entén de feixisme. Ella només te una casa, un marit, uns nens, una vida. No te més, no vol més, tampoc sap que pugui haver-hi més. És un exemple descarnadament innocent de la realitat d’aquells temps. On milers de dones es quedaven a casa perplexes sense saber que estava passant mentre que uns homes també ingenus marxaven a combatre en el seu nom i el de la llibertat, tot i que ni elles ni la llibertat sabien exactament per que es combatia ni quin sentit tenia tot allò. Suposo que sense saber-ho, tenien raó. Cap sentit. Aquesta futilitat em sembla tan ben expressada, altre cop precisament sense dir-ne res. Que no puc si no aplaudir amb llàgrimes (metafòriques i no) als ulls.

Hi ha moltes coses més de les que parlar. Les novel·les clàssiques tendeixen a ser lentes i pesades, amb una acció pausada on no passa res fins al final. Un recurs que serveix per explotar al màxim l’expressivitat d’aquest i realçar-ne la intensitat. I tot i que aquest llibre no n’és l’excepció, a l’hora no paren de passar coses allunyant-se de la pesadesa característica que altres títols similars sí podrien tenir. Mai he estat un especial amant dels clàssics, tot i que sempre m’han agradat quan un m’ha caigut a les mans. Tot i això, pocs he llegit com aquest. No dubto en dir que és un dels millors llibres que he llegit. Envejo la seva narrativa. M’impulsa a desitjar esser capaç de crear art així amb les paraules. Em fa sentir petit. Però m’alegra que existeixin al món obres tan elevades, obres tan inassolibles. Per que algú un dia les va assolit. Per que no podria tornar a passar? Podria desgranar la trama, però crec que no és el més important d’aquesta novel·la. Podria analitzar, realçar i admirar les figures i símbols que s’hi presenten, o analitzar la cruesa històrica que narra amb mirada fidedigne els temps del passat. Però no en soc un expert i n’hi ha masses com per parar-s’hi. Així doncs, aquí amb quedo, abans d’abarcar més del que pugui sostindré, si és que no ho he fet ja. Podria dedicar-li milers de paraules més. Però per això ja teniu el llibre. Llegiu-lo.

Suposo que no cal dir-ho. Però considero a la novel·la un indubtable imprescindible. Per masses raons com per enumerar-les. No obstant potser no el recomano a tothom, tot i creure que tothom l’hagués de llegir (al menys tot català, és bo conèixer la nostre historia. És bo fer-ho des d’una perspectiva tan intima). Potser per aquells que arruguin el front davant la paraula clàssic aquest no és el millor llibre. Per que com el gaudiràs si ja el comences pensant que no t’agradarà? Si no aconsegueixes veure el que la fa preciosa, no serà preciosa en absolut. És el màgic de la mirada, que està en els ulls de  cada un. A qui el recomano doncs? A tots els que els apassioni llegir i per algun motiu no l’hagin llegit encara. A tots els que els hagin captivat les meves paraules. A tots els que estiguin disposats a començar aquest llibre sense una ganyota a la cara. Si l’abraces, la plaça del diamant no et decebrà.