One Piece 897 – El pla d’en Pekoms per escapar de l’illa Cacao

No veig que hi punta aquest paio

Imperfecció

Aquest és un capítol de batalla-escapatoria. Un context on el que vèncer és impossible i fugir  directament és inviable i on per tant l’única opció possible és fugir combatent contra unes forces que et superen. Però si resisteixes prou  i cobres prou avantatge, potser tinguis alguna possibilitat. És una situació de desgast trepidant i aclaparadora que exerceix una pressió immensa sobre la situació. Però no acaba de funcionar. És una situació tensa i trepidant, és nota la pressió, però  la intensitat no és tan notòria com podria ser-ho. Per que per arribar aquí Oda fa confluir a dos dels errors més grans de la saga. El planejament d’en Pekoms i la derrota d’en Katakuri.

Sembla que se n’ensurten…

Ja vaig parlar en la derrota anterior de com Oda maquilla el fet de la derrota de Katakuri. Com el vencedor va ser realment un Katakuri que va deixar a en Luffy una oportunitat per marxar. Però crec que volia veure massa en l’obre d’Oda el que jo n’esperava. És un shonen comercial. En Luffy havia de guanyar. Però jo esperava veure en aquest combat una cruesa una mica més madura, un altre derrota frustrant com la que es va viure a l’arxipelag. Una prova que tot i el patiment i l’entrenament encara no és suficient per arribar a dalt de tot, encara s’ha d’entrenar més, encara s’ha de fer més fort. De fer-ho jo, hagués fet una escena on en Katakuri mirava des de dalt un Luffy derrotat i marxava fent veure  que no creia que es tornés a aixecar. Potser després d’això sortia del mirall i tornava cap a casa i al veure marxar tan silenciós tots creien que havia vençut i simplement buidaven la plaça donant a en Luffy la oportunitat per sortir. És clar que només es pot sortir acompanyat de la Brulé. I això suposa un problema. Potser per això l’Oda necessitava que en Luffy guanyés. Però estranyament la victòria m’ha deixat un regust amarg. El regust de saber que la historia no es va encaminar pel camí més nutritiu possible, de saber que d’haver triat un altre via la obra seria millor. No és que el resultat sigui dolent. Un cop triat el camí, l’execució va ser impecable. Però no era el camí que jo volia. No era el millor camí que la historia pogués merèixer. El problema amb tot això, és que la situació se sent forçada. No em crec la fugida del malferit Luffy. No em crec que en Sanji s’acosti tant a poder fugir d’un exercit format per molts dels combatents més capaços del nou mon. No m’ho crec. Per que potser per separat, en Sanji podria plantar-los cara a tots, guanyar a la majoria. Però junts… Aquí la regla de les masses a One Piece no se’m fa creïble, per que hem pujat a un altre nivell.

Però no

L’altre problema, com ja he dit, és en Pekoms. He parlat molt d’ell en aquesta saga. Oda ha construït el personatge per arribar a aquest moment. Però no funciona. La construcció no es fa creïble. La historia de connexió no es fa emotiva. I això provoca que els seus motius no semblin verídics. Et creus que el mink lleó senti una gran simpatia pel barret de palla, em creuria que l’ajudés a escapar. Però que directament sigui ell qui el carrega durant la fugida… Em sembla inversemblant en excés. Que es transformi en una incontrolable maquina de matar per poder eliminar als seus companys de tripulació per tal de salvar al noi que acaba de conèixer i li cau simpàtic… em sembla exageradament inversemblant. I el pitjor de tot és que no fa res, es transforma sí, però l’anul·len abans que tingui temps de fer res. En teoria tenia un súper pla de fugida. Un súper pla que consistia simplement en transformar-se en una maquina assassina i obrí camí, més que un súper pla, és un pla suïcida agafat amb pinces, una ultima esperança. Però que l’home es sacrifiqui fins a aquest punt, no te cap sentit. No es fa creïble ni plausible i a sobra, com he dit, és inútil. Potser amb l’aparició del Germa aconsegueixi desfer-se d’aquells que l’immobilitzen i influir en la batalla. I segur que serà èpic, però les seves motivacions fallen. I això fa que falli tot el personatge. I això fa que fallin els motius de la fugida del nostre protagonista.

Però potser…

D’en Saaji en tinc poc a dir. M’agrada que no aconsegueixi escapar. Però crec que ha estat massa a prop d’ensortir-se’n. Tot i així estic satisfet amb com l’ha conduit Oda durant l’episodi. L’acció és força espectacular i en Sanji aconsegueix brillar sota pressió. M’agrada que en Luffy perdi el coneixement, per que no me l’hagués cregut lluitant per escapar. I pel que fa a l’aparició del Germa… be, era molt previsible. Era l’única manera en que la fugida d’en Luffy pogués tenir sentit. És espectacular però res sorprenent. L’únic dolent és que altre cop fa el brillant pla d’en Pekoms doblement inútil. Per que tot i el que s’ha sacrificat per una cosa que segons jo ho veig no val la pena, des de la seva perspectiva no te cap sentit, al final no ha fet res. Tot el que s’ha aconseguit per fer fugir a en Luffy ho han aconseguit els Vinsmoke, ja sigui en Sanji o els seus germans. M’hagués agradat que aquesta saga fos perfecte, i a punt va estar d’aconseguir-ho, però detalls com en Pekoms, la derrota d’en Katakuri, el brusc canvi d’actitud de la Purin i la facilitat per despistar a la Big Mom amb trampetes gracioses crec que son els punts que fan que la saga no s’alci fins l’excel·lència.

Potser sí

Deixa un comentari: