Un tret al cap i (no) s’ha acabat
L’episodi segueuix directament amb el conflicte que va desenvolupar al final de l’episodi anterior. S’obre la que probablement sigui l’única oportunitat de matar al malvat príncep. És el moment d’executar-la o fer-se enrere. Ja vaig parlar en la ressenya passada de les implicacions tècniques del problema al que la guarda espatlles s’enfronta. El que m’ha sorprès, és que les meves apreciacions hagin resultat esser tan encertades.
El que anava a passar en aquest episodi ja estava escrit. Un munt de tensió continguda, sabedors de que el moment de tot o res s’acostava. Togashi l’ha sabut portar de sobremanera executant de forma orgànica la naturalitat rígida que mostra la protagonista amb les divagacions tècniques que la seva ment guarda de fons. En qualsevol moment el príncep podria adonar-se de quelcom, en qualsevol moment… Però mentre no ho faci, el pla ha de seguir endavant. Així que l’episodi flota pràcticament en la seva totalitat en aquesta tensió visceral amagada darrere d’un munt de diàlegs referents a l’entrenament.
El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?
Parlava en l’episodi anterior sobre el dubte de que faria Togashi amb ella. Ja que el príncep no podia morir tan aviat, com ha demostrat l’episodi, la pregunta era que passaria amb ella quan intentés assassinar-lo. Una de les meves propostes era el fet que esdevingués una esclava del mateix príncep. Línea argumental que la mateixa bestia nen ha suggerit després de l’assassinat (no m’atreveixo a anomenar-lo intent sense saber com n’ha sortit viu). Crec que segurament és el que acabi passant, la noia tornarà a mentir al príncep i caurà com la seva esclava fins que, al final de la saga en Kurapika mati al príncep i alliberi d’alguna manera la seva esclavitud. Això generarà de ben segurs en un futur relacions molt interessants entre ambdós personatges. Però això és clar, és avançar-se. I Togashi podria tirar per línies argumentals molt diferents.
Una cosa interessant és descobrir que tot això havia passat de fet abans del concert de la Melody. Suposo que ho podíem saber per les dates i hores que t’anuncia al principi de l’episodi, però dubto que la gent es pari gaire a fixar-se en això. En qualsevol cas que la musica comenci a sonar just en el moment de la mort del príncep em sembla una genialitat. Podria jutjar-se com a massa coincidència. Però en realitat, això ha salvat al príncep? Haguessin anat diferent les coses? Segurament no, sols afegeix més confusió al misteri, enriquint-lo així. Una jugada mestre a l’hora de sincronitzar esdeveniments.
Sigui com sigui (suposo que acabarem per descobrir-ho), l’assassinat falla i ens trobem a un príncep del tot calmat sense cap intenció aparent de prendre represàlies. El que em pregunto jo és si és realment conscient de l’atemptat contra la seva vida, o el que sigui que l’hagi salvat ho ha fet aliè a la seva consciencia del fet. És un matis interessant i que cal tenir present. En qualsevol cas la bestia fa un segon avis, a la propera, deixarà de ser humana. Esclava, em suposo jo. Però això no atura la resolució de la guarda. Seguirà amb això fins al final, siguin quines siguin les conseqüències.
Però tanta densitat burocràtica hagués estat massa per a ocupar la totalitat d’un episodi així que Togashi ho alterna tornant a un escenari que tot i viure a les cobertes superiors no guarda absolutament cap vincle amb el vist en l’episodi passat. L’escena comença amb impacte visceral: uns criats escombrant unes visceres (eh, eh, eh) sanguinolentes escampades pel terra. És un avis visual del personatge que se’ns apropa i un recordatori de la seva crueltat, de la seva maldat. Amb aquesta intensitat Togashi equilibra el pesat del diàleg burocràtic per donar balanç a l’episodi amb unes línies d’intensitat silenciosa.
El príncep Halkenburg és un personatge que em va cridar poderosament l’atenció ja des de la seva presentació. I és en aquest episodi on Togashi culmina el seu desenvolupament. De fet és curiós, doncs Togahsi no sols centra la seva atenció en el príncep si no que hi dedica a efectes practics la totalitat de l’episodi. I això no és quelcom molt comú en aquests darrers temps on la complexitat política de la historia força a portar múltiples trames de forma simultània. El resultat és un capítol intens que contràriament al que podria semblar no resulta de fet massa dens.
I així és com es comença a corrompre als nobles. Fent-los creure que el mal que fan és per un be que el justifica. La vella historia de lliurar una guerra per acabar amb la guerra. En Halkenburg és llest. Ho demostra sobradament quan enganya als guàrdies per veure al seu pare. L’estratègia és senzilla. Anar cada dia a fer entrega d’una carta per al rei, demanant que s’aturi la barbàrie. És fútil i ell ho sap, però és una possibilitat i ho ha d’intentar. I no és una mentida, de debò ho intenta. Però si confiés en possibilitats tan minses per assolir els seus objectius mai hagués arribat enlloc. Així que a l’hora que llençava a la desesperada el seu últim recurs, preparava una alternativa. La seva presencia quotidiana fa abaixar inevitablement la guàrdia als militars que custodien el monarca, permetent-li al príncep i als seus guàrdies prendre el control de la porta d’accés. A partir d’aquí la cosa és senzilla. Intentar convèncer al seu pare. Primer amb les paraules i si les paraules no serveixen, a punta de pistola si és precís. I si tot i així no escolta, un regicidi és un petit preu a pagar per aturar aquesta barbàrie. I aquí està la clau del canvi. En el moment que ha estat disposat a matar el seu pare per un be superior, que li impedeix matar als seus germans per un be superior al primer? Matava al seu pare per salvar la vida dels seus germans innocents. Però no és més noble encara matar als seus germans per salvar les innocents vides de tot un poble oprimit per un regim tirà? Els seus ideals son els de la llibertat, els seus motius son altruistes. Però un cop assolit el poder, havent pres les decisions que haurà pres. No arribarà a la conclusió que el poble estarà millor governat pel seu demostrat bon judici? És una línia perillosa, la línia de perversió del personatge. Una línea que comença en el moment en que es veu disposat a assassinar al seu pare.
Però l’assassinat falla, per que poc poden fer les pistoles contra les habilitats del nen (cosa que em fa pensar: els guàrdies del rei no tenien nen? La conclusió més lògica és que el rei volia que passés i li ha deixat muntar el numeret havent-ho pogut impedir en qualsevol moment). I arribats a aquest extrem, veient que res del que pugui fer salvarà la moral que ostenta. Decideix prendre’s la vida per no participar en aquesta barbàrie, per sacrificar-se per donar una oportunitat als seus germans (estúpida sí, però moral). Però quan la seva pròpia bestia el salva, veu reduïda fins i tot aquesta possibilitat. Si ni tan sols pot eliminar-se a ell mateix, si no pot fugir, no pot evitar-ho, ni tan sols amb la mort. Només li queda afrontar-ho i fer que el preu de la victòria valgui el més possible la pena. Pensant-ho be, la situació psicològica a la que s’enfronta el personatge està maquiavèl·licament ben dissenyada. La situació està calculada a la perfecció per que el príncep no vegi altre sortida. I un cop presa la decisió, el procediment es veu clar, només pot tirar endavant. Tot això fa pensar en l’aguda intel·ligència d’un rei que recalco: crec que assassinarà el vencedor per prendre el seu lloc.
