Hisoka vs Chrollo (part L’anorac que estava afilat de n)
Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.
Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.

Però si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest capítol no és l’engany patit per en Hisoka que com ja he dit era en certa manera força previsible. Si no la sempre sorprenentment versàtil habilitat de manipulació del nen d’en Hisoka (curiós que m’hagi sorprès quelcom que de fet ja sabia i no ho hagi fet quelcom que de fet no sabia). Per un moment quasi m’he cregut que de veritat en Hisoka estava girant les tornes del combat. Per un moment he pensat que la meva intuïció m’ha fallat i que en Hisoka demostrava amb contundent simplicitat el seu potencial infinit. Però quan he vist amb quina facilitat derrotava al fals Chrollo ja no m’ha quedat cap dubte de la seva falsedat. Però el que realment destaca en aquest capítol és com Hisoka treu a relluir aquest potencial que te la goma gomu no. Mentre fa volar els caps a mode de maces giratòries, Hisoka enganxa al terra a varies persones (no es l’únic que pot utilitzar al públic com a arma) per fer-les sortir ejectades cap al seu adversari en el moment més precís. Però en les ja habituals fintes dins les fintes, aquests eren només una distracció i un obstacle per poder llençar un atac que era al seu temps una distracció per poder enganxar a Chrollo el seu nen. I com ha demostrar el capítol, si Hisoka t’enganxa directament amb el seu nen, estàs acabat. Aquest cop ha estat sols una demostració. Chrollo ha estat més astut i tot plegat no ha estat més que una maniobra seva per guanyar temps, amagar-se i poder preparar millor els materials per al següent atac. Chrollo ha guanyat la ronda. Però Hisoka ha demostrat amb contundència, que si aquest Chrollo hagués estat el real, el combat hagués acabat aquí. Sí, segurament aquest cop no hagués acabat amb Chrollo. Però Hisoka no s’hagués pas aturat aquí, el tindria atrapat i seria tot seu. Un festival de sadisme s’hagués desencadenat si aquest Chrollo hagués estat el real.
Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en Luffy Hisoka. Sens dubte seria digne de veure.

M’agradaria abans de donar la ressenya per conclosa comentar un petit detall molt minç que potser a la resta li sembla insignificant però a mi m’ha semblat molt enginyós i ha estat el detall més disfrutable del capítol. I és el fet de que Hisoka pensi que Chrollo podria tenir el llibre obert dins l’anorac fent pensar que el te guardat i que per tant només pot fer servir una habilitat quan en realitat en pot fer servir dues. És un detall ridícul ho se, però m’ha semblat d’una astúcia prominent. El fet que la roba que portin sigui de fet una arma a aquests nivells és quelcom poc usual en l’anime on la roba només és una arma quan es una armadura màgica o quelcom per l’estil. La roba no sol ser més que simple decoració. En canvi aquí, com en les pelis d’espies la roba es un lloc on amagar coses. Però anant més enllà el fet de poder amagar-hi coses pot reconvertir l’estratègia i fer-la esdevenir quelcom completament diferent. Si va amb robes molt tapades Chrollo pot fer veure que te el llibre tancat i tenir-lo obert, pot fer veure que no fa res i estar controlant teledirigidament a un dels seus titelles. La roba, tot i no ser una habilitat nen ni un arma especifica, tot i ser roba normal i corrent sense res especial es converteix de fet en un arma letal de potencial difícil d’estimar. I detalls com aquests són els que fan a Hunter X Hunter d’un manga tan gran.

En definitiva com els que el precedeixen hi ha poc a comentar, un combat intens que comença a mostrar les evidencies de la seva complicació. En aquest Hisoka s’ha redimit de la seva aparent passivitat en les entregues anteriors, semblant per un moment que estava a prop de la victòria per a ser enganyat pel mestre Chrollo. No obstant, tot i que Chrollo ha guanyat la batalla, tot i que ha sigut el vencedor indubtable d’aquest assalt. No puc evitar pensar que amb la demostració de poder d’en Hisoka l’arlequí ha guanyat més terreny que el seu adversari, que tot i perdre la batalla en certa manera sembla que hagi obtingut més avantatge en la guerra. Tal com va fer el conegut Rob Stark, auguro que Chrollo guanyarà totes les batalles però acabarà per perdre la guerra. Les complicacions comencen a matisar-se, si el manga fa un parell de capítols sortia d ela seva presentació ara comença a ascendir cap al clímax. Les capes dins les capes comencen a ser revelades i no sembla faltar gaire per que les armes més poderoses surtin al camp de batalla. Definitivament el que s’acosta serà digne de veure.








I sembla que amb aquest capítol acaba la presentació del que serà un dels combats més llargament esperats de la historia (entre sagues i hiatus de per mig, quan fa que esperem que aquests dos s’enfrontin?). El capítol no és en sí molt diferent que l’anterior, igual que en aquell no succeeix gaire res al llarg de les pagines. Però en aquest cas ja m’ho esperava, així que l’he pogut gaudir molt millor. Llastimosament però, com pertoca a un capítol carregat d’acció, no hi ha molt a ressenyar.




M’he posat a llegir aquest capítol amb moltes ganes. Havia sentit de molta gent que deia que era genial. L’anterior m’ho va semblar i la gent no en deia el mateix, però això només feia que indicar-me que hi hauria acció o grans revelacions, que és el que sempre acontenta a les masses. També hi ha contribuït el fet que m’haguessin dit el mateix del capítol d’aquesta setmana de One Piece (
Chrollo Lucifer és un home intel·ligent. Un home que sabia que no podria defugir per sempre l’amenaça de l’harlequin. Que es preparés per a l’ocasió no és només lògic si no que és l’única acció que el personatge essent com és podia emprendre. Essent com és adorat per les potes de l’aranya, la opció més evident hagués estat reunir-los a tots per afrontar el duel contra Hisoka. Però suposo que el personatge en el fons te el seu orgull i te confiança en les seves possibilitats. El detall que pot portar més discussió és el fet que decideixi enfrontar-lo dins la torre coliseu. Personalment m’agrada el fet que l’autor hagi decidit anar, sense posar masses floretes a l’assumpte, directament a l’enfrontament. I la torre era la manera més directa i fàcil de presentar-ho. Entenc perfectament els seus motius, narrativament és el més senzill i efectiu, però crec que alguna floreta presentativa no hagués sobrat. És clar que aquest detall que em genera certa picor es veurà solucionat si en futurs capítols veiem a mode de flasback una mena de preparació anterior a l’enfrontament. De ser així la manera en com s’ha presentat el combat, directe al gra, és la millor opció narrativa i la que més m’agrada. Però deixant de banda aspectes de narrativa: per que Chrollo hauria de triar la torre per enfrontar-se al nostre estimat Hisoka? Sincerament espero que hi hagi algun motiu al darrere que ho justifiqui més enllà de l’adequat que resulta ser. Podríem argumentar que després de tant de temps el duel requereix un enfrontament formal i que la torre és el millor lloc per dur-lo a terme, però Chrollo és un calculador i que es deixi dur per sentiments d’aquesta manera no m’encaixa en la seva personalitat. Per tant auguro que o be forma part del seu pla (amb que l’escenari li donés un petit avantatge en una de els seves habilitats seria suficient, al cap i a la fi també te orgull per molt que no deixi que aquest el cegui), o be te alguna cosa a veure amb les seves restriccions.
Però deixem els contextos a part. Tot el criticat anteriorment pot ser transformat en virtut en posteriors capítols amb relativa facilitat si l’autor pren els camins adequats. Centrem-nos doncs en literalment l’únic que passa en el capítol: el combat. Potser està influenciat pels possibles defectes que he trobat en la presentació, o per l’intricat del capítol anterior, però l’encontre m’ha semblat pecar de simplista per als estendards de la sèrie. A nivell combatiu el que em semblava més interessant de Chrollo era el fet que hagués de combatre amb una sola ma quan emprava la seva tramposa habilitat. Ara aquesta limitació ha estat extirpada en pos d’altres limitacions de moment desconegudes. Potser el problema del capítol és que realment no han arribat a lluitar, només es provaven mútuament, es testaven i mesuraven per calcular la millor ruta d’acció per al combat que s’acosta. Això doncs, tampoc és en si un fallo, si no un resultat del fet de que es tracti d’un material episòdic que forma part d’un enfrontament més extens, sols una introducció.
Un dels fets que més em neguitegen d’aquest enfrontament és que dubto molt que l’autor es desfaci així com així d’en Chrollo i molt menys que ho faci d’en Hisoka. No al menys sense una mica més de suc al darrere. Que el duel fos a mort és quelcom que quasi no te impacte, era quasi evident, però és una constatació sana. Però això vol dir que un d’ambdós morirà? M’imagino a Chrollo perdonant la vida a Hisoka si aquest pot ser-li útil, però em costa més de veure a l’inversa si aquest ja ha aconseguit la seva victòria. Sigui com sigui em costa imaginar que l’autor trií desfer-se de qualsevol d’ambdós personatges. Potser estem davant una planejada falsa mort de Chrollo per tal que Hisoka el deixi en pau una temporada mentre prepara els seus verdaders plans. Si realment fos així sembla una idea molt interessant que justificaria totes les petites incoherències del capítol.
Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol. Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident. Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada. HxH ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.
El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.

Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.