HunterXHunter – Pàgina 8 – El Bell cant d'un Somriure

Hunter X Hunter 354 – Cap

Hisoka vs Chrollo (part L’anorac que estava afilat de n)

Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.

Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.

Però si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest capítol no és l’engany patit per en Hisoka que com ja he dit era en certa manera força previsible. Si no la sempre sorprenentment versàtil habilitat de manipulació del nen d’en Hisoka (curiós que m’hagi sorprès quelcom que de fet ja sabia i no ho hagi fet quelcom que de fet no sabia). Per un moment quasi m’he cregut que de veritat en Hisoka estava girant les tornes del combat. Per un moment he pensat que la meva intuïció m’ha fallat i que en Hisoka demostrava amb contundent simplicitat el seu potencial infinit. Però quan he vist amb quina facilitat derrotava al fals Chrollo ja no m’ha quedat cap dubte de la seva falsedat. Però el que realment destaca en aquest capítol és com Hisoka treu a relluir aquest potencial que te la goma gomu no. Mentre fa volar els caps a mode de maces giratòries, Hisoka enganxa al terra a varies persones (no es l’únic que pot utilitzar al públic com a arma) per fer-les sortir ejectades cap al seu adversari en el moment més precís. Però en les ja habituals fintes dins les fintes, aquests eren només una distracció i un obstacle per poder llençar un atac que era al seu temps una distracció per poder enganxar a Chrollo el seu nen. I com ha demostrar el capítol, si Hisoka t’enganxa directament amb el seu nen, estàs acabat. Aquest cop ha estat sols una demostració. Chrollo ha estat més astut i tot plegat no ha estat més que una maniobra seva per guanyar temps, amagar-se i poder preparar millor els materials per al següent atac. Chrollo ha guanyat la ronda. Però Hisoka ha demostrat amb contundència, que si aquest Chrollo hagués estat el real, el combat hagués acabat aquí. Sí, segurament aquest cop no hagués acabat amb Chrollo. Però Hisoka no s’hagués pas aturat aquí, el tindria atrapat i seria tot seu. Un festival de sadisme s’hagués desencadenat si aquest Chrollo hagués estat el real.

Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en Luffy Hisoka. Sens dubte seria digne de veure.

Sembla que hagin picat massa d’arros a la seva panxa

M’agradaria abans de donar la ressenya per conclosa comentar un petit detall molt minç que potser a la resta li sembla insignificant però a mi m’ha semblat molt enginyós i ha estat el detall més disfrutable del capítol. I és el fet de que Hisoka pensi que Chrollo podria tenir el llibre obert dins l’anorac fent pensar que el te guardat i que per tant només pot fer servir una habilitat quan en realitat en pot fer servir dues. És un detall ridícul ho se, però m’ha semblat d’una astúcia prominent. El fet que la roba que portin sigui de fet una arma a aquests nivells és quelcom poc usual en l’anime on la roba només és una arma quan es una armadura màgica o quelcom per l’estil. La roba no sol ser més que simple decoració. En canvi aquí, com en les pelis d’espies la roba es un lloc on amagar coses. Però anant més enllà el fet de poder amagar-hi coses pot reconvertir l’estratègia i fer-la esdevenir quelcom completament diferent. Si va amb robes molt tapades Chrollo pot fer veure que te el llibre tancat i tenir-lo obert, pot fer veure que no fa res i estar controlant teledirigidament a un dels seus titelles. La roba, tot i no ser una habilitat nen ni un arma especifica, tot i ser roba normal i corrent sense res especial es converteix de fet en un arma letal de potencial difícil d’estimar. I detalls com aquests són els que fan a Hunter X Hunter d’un manga tan gran.

En definitiva com els que el precedeixen hi ha poc a comentar, un combat intens que comença a mostrar les evidencies de la seva complicació. En aquest Hisoka s’ha redimit de la seva aparent passivitat en les entregues anteriors, semblant per un moment que estava a prop de la victòria per a ser enganyat pel mestre Chrollo. No obstant, tot i que Chrollo ha guanyat la batalla, tot i que ha sigut el vencedor indubtable d’aquest assalt. No puc evitar pensar que amb la demostració de poder d’en Hisoka l’arlequí ha guanyat més terreny que el seu adversari, que tot i perdre la batalla en certa manera sembla que hagi obtingut més avantatge en la guerra. Tal com va fer el conegut Rob Stark, auguro que Chrollo guanyarà totes les batalles però acabarà per perdre la guerra. Les complicacions comencen a matisar-se, si el manga fa un parell de capítols sortia d ela seva presentació ara comença a ascendir cap al clímax. Les capes dins les capes comencen a ser revelades i no sembla faltar gaire per que les armes més poderoses surtin al camp de batalla. Definitivament el que s’acosta serà digne de veure.

Hunter X Hunter 353 – Astut

Hisoka vs Chrollo (part jo ja ho vaig dir de n)

Capítol com els dos anteriors amb molta acció i sense cap intriga especial a comentar, a part és clar de les elaborades tècniques de batalla que en la mateixa acció es presenten. He de dir no obstant, que sense saber quan planeja l’autor allargar aquesta batalla, no m’agradaria veure-la durar més de quatre capítols de manera consecutiva. No vull dir amb això que no vull que sigui llarga, si l’autor creu que ha de ser-ho jo confio en ell. Però si la batalla s’allarga gaire, m’agradaria que l’autor aconseguís arribar a una mena de clímax i pauses la historia durant un o dos episodis per anar a explicar un altre cosa i després tornar a aquesta. Essent el tercer episodi dedicat a aquesta batalla ja començo a albirar certa monòtona en el visionat i m’agradaria que si la cosa s’allarga es pogués relaxar el ritme narratiu passant momentàniament a un altre tema. Només espero que si l’autor l’allarga, ens expliqui més coses de mentres (si continua amb tanta batalla les meves ressenyes es quedaran amb poc a dir, tot i que tenint en compte que ara venen exàmens… tampoc és mala cosa, tot i que per altre banda estic suposant que continuarà al ritme setmanal duran molt de temps… que fàcil es acostumar-se a la regularitat amb tan sols tres setmanes, em trencarà el cor quan torni a desaparèixer :’( ).

El capítol m’ha agradat força. Passades les presentacions que van concloure definitivament en l’episodi anterior toca anar a l’acció de veritat, i a això ha anat. El problema potser és que res del capítol m’ha sorprès. Tot el que ha passat és sols una petita part del que ja vaig augurar en la ressenya anterior (veure ressenya) sobre les tàctiques de combat d’en Chrollo. Sols que de moment a nivells molt basics. Suposo que l’autor, conscient que no tothom fa recerca per assabentar-se amb exactitud de les habilitats exposades, decideix començar a poc a poc i mostrar lentament l’estratègia que Chrollo te preparada. Donada la revista juvenil on publica el seu contingut i el gran nombre de lectors ingenus que ha arrossegat la sèrie, em sembla una bona estratègia a seguir, tot i que això allargarà més del compte el combat. Es clar que amb un combat tan intens i ben manejat suposo que no importa gaire. No?

Mmmm a Chrollo li agrada donar pel darrere

Se’ns mostra la facilitat de Chrollo per crear amb uns pocs instants fruits d’una simple distracció centenars de copies assassines disposades a atacar a Hisoka. Aquests simples titelles no tenen res a fer contra l’arlequí és clar, però sí son una distracció perfecte per què Chrollo apareixi en el seu punt cec i llenci el seu atac. I per molt simple que sigui la tàctica (tot i que la seva preparació és indubtablement elaborada) és tremendament efectiva. El que indubtablement més m’ha agradat del capítol es el fet que com a lector podia senti l’angoixa que els munts de titelles causaven en Hisoka (tot i que ell encantat). Se sentien realment com si li impedissin respirar, si es despistava un moment ja el tenien agafat. Tots sabem que res podrien fer ells contra Hisoka, però si l’agafen estaria indefens contra atacs més poderosos i en el temps en que se n’hagués de desfer (com ja ha demostrat aquest capítol) Chrollo tindria temps a aparèixer per darrere i llençar el seu atac per tornar-se a amagar en les ombres abans que el seu adversari pogués reaccionar. Com he dit, la tàctica és senzilla però efectiva i realment l’autor aconsegueix fer sentir el perill que corre Hisoka tot i l’aparent feblesa de les piles de copies de cadàvers que se li llancen a sobre. El combat és vibrant i opressiu i tot i que Hisoka se n’ensurt Chrollo sembla tenir les de guanyar. I això que no ha fet més que començar.

En aquest capítol queda més clar que mai que si Hisoka vol guanyar s’haurà de treure més d’un as a la màniga i mostrar les seves verdaderes cartes. Per què sí, amb un dels seus senzills però no per això menys magistrals cops ha mostrat una vegada més la maniobrabilitat de la seva manipulació del nen. Però aquesta versatilitat acabarà per trobar un límit i tots ho sabem. Per molt elàstica que sigui la goma no es pot estirar per sempre (adequada metàfora). Hisoka les ha passat putes i l’únic que ha aconseguit és un orgasme(alabat cia) i donar un cop a Chrollo amb un cap. I sabent com és Chrollo de poderós dubto que un cap li faci gaire mal. Però el més important de tot és que Chrollo ni tan sols ha fet servir les bombes, que són de fet l’arma més poderosa de la seva estratègia. I tot i no fer-les servir, sols amb els cops que li permeten la distracció dels cadàvers ja sembla portar l’avantatge en l’arena. Les perspectives pel combat es posen cada cop més i més interessants.

Però el fet que comenci suau no pot basar-se sols en un argument narratiu (ja ha demostrat varies vegades que sempre hi ha un motiu darrere les accions que s’emprenen a la sèrie). Crec que comença així d’intens per fer que Hisoka es concentri en evitar que l’enxampin els cadàvers i preveure les aparicions de Chrollo, de manera que quan se li acosti una de les bombes disfressades de cadàver… be, HIsoka ni tan sols la veurà a venir. Crec que aquesta és l’estratègia per el moment, submergir-lo en un hàbit de lluita repetint les mateixes tàctiques un cop i un altre cada vegada més opressives per sorprendre’l amb un canvi brusc quan ja s’hi estigui adaptant. Hem d’estar atents, per què auguro la primera explosió impressionant i potser dramàtica (podria Hisoka perdre un braç? En un combat com aquest semblaria molt només per començar, potser un dit?).

Però anem al que importa d’aquest capítol. La pagina final del contraatac d’en Hisoka. Un doble atac secret, fent servir el primer com a finta del segon, sembla una tècnica adequada per l’arlequí. Però el més inquietant aquí és que per a fer l’atac Hisoka ha rebut al seu temps (i sembla que tot content) el brutal atac de Chrollo. I a primera vista, sembla que l’atac resulta molt més perjudicial per Hisoka que per Chrollo. Els atacs realitzats abans d’aquest havien semblat contundents, però cap en comparació a la brutalitat d’aquest. No obstant Hisoka somriu, i sabem que Hisoka no somriu en va. Sembla difícil que el cap projectat hagi fet gaire mal a Chrollo, per al que em decanto més cap a la idea de que el seu somriure es deu més aviat a un altre cosa. En primer lloc, el primer que he pensat és que el cap ha atacat a la seva mà dreta (o això sembla, intel·ligentment no s’aprecia molt be). Mà on si un es fixa pot veure que sostenia el llibre una vinyeta abans. Sembla impossible que l’hagi guardat. Així doncs penso que l’atac podia anar més aviat dirigir contra el llibre que contra el Chrollo mateix. I si Hisoka aconseguís malmetre el llibre i fer-lo inservible? Això seria el final per a Chrollo, òbviament no veurem això en aquest capítol, però potser en un altre. La segona idea i que no es incompatible amb la primera. És que Hisoka te l’objectiu en realitat d’enganxar el seu nen o be a Chrollo o be al llibre. Imagineu que quan Chrollo està a punt de fer l’atac final Hisoka estira de la goma i li roba el llibre capgirant la situació i assestant ell el cop definitiu? Seria brutal. Sigui com sigui, estic segur que hi ha una estratègia amagada darrere aquest cop i que no es tracta sols d’un simple atac exitós. Sigui com sigui haurem d’esperar per veure-ho.

En serio, aquests capitols donen per fer molta conya gay

En definitiva el capítol ha estat emocionant. Continuació immediata del que vam veure i confirmació també immediata del que ja vaig augurar. El combat sembla encarrilar-se en bon camí. I el fet de que Hisoka vagi deduït a través de pensaments el procediment de Chrollo sense necessitat de recórrer al diàleg ja m’agrada més. De fet, comentarista a part, només intercanvien una sola línea en tot l’episodi (-T’he vist preparar la teva estratègia – Ho se). Això s’adequa molt més al estil de combat “realista” de HxH mancat de diàlegs durant el combat. Accentuant les meves esperances que el discurs inicial de Chrollo no fos més que una simple condició de les seves noves habilitats. Esperant amb ànsia el següent.

Hunter X Hunter 352 – Problemàtic

Hisoka vs Chrollo (part s’obre el teló de n)

I sembla que amb aquest capítol acaba la presentació del que serà un dels combats més llargament esperats de la historia (entre sagues i hiatus de per mig, quan fa que esperem que aquests dos s’enfrontin?). El capítol no és en sí molt diferent que l’anterior, igual que en aquell no succeeix gaire res al llarg de les pagines. Però en aquest cas ja m’ho esperava, així que l’he pogut gaudir molt millor. Llastimosament però, com pertoca a un capítol carregat d’acció, no hi ha molt a ressenyar.

Hi ha una cosa que em produeix certa urticària. I és el fet que en Chrollo vagi explicant fil per randa el funcionament de les seves habilitats. El fet de parlar de les habilitats és un dels requisits per a poder robar-la, però pel que jo se no ho és per poder emprar-la. El fet que Hisoka no prepari cap temptativa contra el cap de l’aranya mentre aquest s’explica en canvi, és quelcom que no em molesta en absolut. Tots sabem com és Hisoka, si el seu enemic li explica les seves habilitats ell estarà encantat. És de la classe d’individu egocèntric que te una alta confiança en les seves possibilitats de victòria i que per això és capaç de sotmetre’s a petits perills o deixar passar oportunitats si això brinda més emoció al seu enfrontament. Tot i això també sabem que Hisoka és endimoniadament intel·ligent i emprarà la informació rebuda de la manera més practica possible. El problema aquí és Chrollo, no és dels que els agrada fardar i ell mateix clarifica que no fa això per burlar-se d’en Hisoka. Llavors per què? Tan altes són les seves expectatives de victòria? Jo segueixo pensant que haver d’explicar les habilitats que fa servir amb el marca pagines és una de les noves restriccions, aquest capítol ha refermat les meves sospites, però no les ha confirmat. Espero que l’autor ho especifiqui en algun moment, tot i que no m’estranyaria que ho donés per entès. Fins llavors el fet em seguirà generant certa picor.

Una de les coses interessants en les que no vaig caure en el darrer capítol és que el fet que Chrollo empari l’habilitat de Shalnark implica que aquest no la pot fer servir. Per tant, Chrollo ha deixat sense habilitat a una de les potes de l’aranya. Suposo que aquest l’ha entregat voluntàriament, tot i que també podria ser que l’hagués forçat. Sigui com sigui el fet suscita moltes preguntes. Te previst Chrollo tornar a Shalnark la seva habilitat en el cas de vèncer a Hisoka? Si Chrollo mor les habilitats robades tornen als seus propietaris originals? Si Chrollo fa servir l’auto pilot de Shalnark també es transformarà en súper sayan? (jo vull veure això). Sigui com sigui espero que aquestes preguntes també siguin donades en algun moment.

Però anem a les habilitats mostrades sen aquest capítol. Chrollo va dir que mostraria a Hisoka tres habilitats més. La primera li permet controlar objectes inanimats com a titelles. La segona li permet copiar objectes inanimats. Amb la primera habilitat no pot controlar cadàvers, però en canvi sí pot controlar copies de cadàvers. I l segona li permet copiar cadàvers, oferint-li així un gran numero de titelles humanoides per controlar. La tercera habilitat permet a Chrolo donar la seva aparença a qualsevol persona que toqui amb una mà i copiar l’aparença de qualsevol persona que toqui amb l’altre. Només amb aquestes tres habilitats ja tenim una combinació molt potent, pot intercanviar aspectes (que suposo que romandran canviats encara que canvi l’habilitat en us) i pot fer copies de cadàvers, permetent-li així controlar una o varies copies a les que ha donat la seva aparença per que ataquin a Hisoka mentre ell l’ataca amb una aparença desconeguda que Hisoka no pugui identificar.

Només això per si sol ja dona molt de joc, però a aquesta se li ha de sumar l’habilitat de controlar un esser viu amb el control remot (que tot i semblar reiterativa Chrollo ha admès que juga un paper en el seu pla, hem de comprendre que amb aquesta habilitat l’individu controlat pot rebre ordres complexes, mentre que amb la dels titelles bàsicament només pot atacar) i finalment l’habilitat de sol i lluna que permet marcar a persones amb una bomba que pot fer explorar ajuntant els símbols positiu i negatiu amb que els ha marcat(no em queda molt clar si ha d’ajuntar ell les mans o s’han d’ajuntar els simbols que ha marcat en l’individu). Això vol dir que no pot convertir en bomba a les copies de cadàvers, doncs segons he entès necessita que l’usuari estigui viu quan el toca (i ells son tècnicament objectes inanimats amb aparença de cadàver), però en canvi si pot convertir en una bomba als individus que controli amb l’habilitat de Shalnark. Que implica això? Que morirà molta, molta gent. Ara s’entén per què Chrollo va triar la torre coliseu com a escenari de combat i sincerament m’encanta. Per executar el seu pla Chrollo necessita una gran quantitat de individus vius que poder controlar, assassinar i copiar tantes vegades com faci falta. Segons he intuit pretén enviar una onada de copies de cadàvers amb els aspectes canviats contra en Hisoka mentre controla a un d’ells (el que porti l’anteneta), el qual tindrà a sobre una bomba que Chrollo farà explotar si s’acosta prou a Hisoka(tant si ha d’ajuntar ell les mans com si ho ha de fer l’individu que controla). Aquest pla és endimoniadament astut i maquiavèl·lic i justifica perfectament tot el que no em va agradar del capitol anterior, que ja vaig dir que esperava pogués ser justificat (segueix picant-me lo de que li expliqui tot, però suposo que es resoldrà essent una simple nova restricció).

Com dir-ho…. el paio es veu una mica canviat

No obstant, com no podia ser d’altre manera tot això te els seus peròs. Tant l’habilitat de canviar d’aspecte com la de les explosions requereixen ambdues mans per a ser emprades, cosa que vol dir que quan les utilitzi, només podrà fer servir aquelles. Això implica que no pot fer explotar a un individu que està controlant (si es que necessita tenir l’habilitat activa per fer l’explosió, que no em queda clar), ni tampoc pot canviar d’aspecte mentre controla un individu. L’habilitat de Shalnark, permetia posar a l’individu controlat en control automàtic, però m’atreviria a jutjar que si deixa de fer servir l’habilitat tant el comandament a distancia com les agulles desapareixen i s’esborra el control. Per tant, no pot fer explotar a ningú mentre el controla(o potser sí, com ja he dit. Suposo que quedarà més clar un cop posada en practica). Però això no vol dir que no el pugui acostar a en Hisoka per després fer-lo explotar. Per altre banda l’habilitat de canviar d’aspecte és més complicada. Si te el llibre entre les mans, segueix podent fer servir la mà esquerra i per tant pot prendre l’aspecte d’un altre persona, però no concedir el seu. Això implica que mentre fa servir un altre habilitat pot seguir prenent els aspectes d’altres persones. Tot plegat és força recargolat i esdevé just el que esperava d’aquest combat. Tinc moltes ganes de veure quines cartes traurà Hisoka per contrarestar les trampes que Chrollo li te preparades. Per què si les possibilitats que tenen la combinació d’habilitats que ens ha mostrat Chrollo són espectaculars, podem estar ben segurs que el combat real tindrà una complexitat encara mòlt més elevada. Esperant-ho amb candeletes.

La introducció d’aquest combat va començar en el capítol anterior i ha acabat (suposo) en aquest. I no podria ser una millor introducció. Tot i les meves reserves en el capítol anterior, com ja vaig dir s’ha d’analitzar en conjunt. I en conjunt aquesta presentació és espectacular. El capítol anterior sembrava els fruits per a poder recollir-los en aquest i arribar al nivell suficient de comprensió de les habilitats per veure el combat que s’acosta. Crec que haurem de tenir molt clares les característiques i limitacions de totes les habilitats en joc per poder seguir el combat. Jo mateix he hagut de llegir varies vegades algunes pagines i buscar informació per tenir completament clares totes les dades de les habilitats emprades. Recomano fer el mateix a aquells qui tot i la meva explicació encara no els hagi quedat clar. Per que un cop comprés i assimilat les habilitats que hi ha en joc m’aventuro a augurar que el combat serà memorable. El mateix Hisoka ha posat la cara més seriosa que li havíem vist al comprendre l’abast de la combinació d’habilitats. Si Hisoka es posa seriós és que la cosa va forta. Problemàtic cita el títol, crec que en nostre harlequin es trobarà amb que aquest combat resulta molt més que problemàtic. M’agradaria contemplar com després del combat tal com fa Oda amb els seus personatges a One Piece li queda a Hisoka alguna cicatriu per a la posteritat.

En definitiva no hi ha molt més a parlar sobre aquest capítol. Es presenten les habilitats i s’acaba la introducció, ara ja estem preparats pel que vindrà. Suposo que el següent capítol seguirà amb el combat, tot i que ben be podria no fer-ho ara que ja s’ha acabat una part d’aquest. Sigui com sigui aquest episodi ha esborrat definitivament totes les meves reticències del capítol anterior i m’ha proporcionat totes les ganes que em faltaven per veure aquest combat. Passi el que passi, podem estar segurs de que el que vindrà serà èpic.

Hunter X Hunter 351 – Duel a Mort

Hisoka vs Chrollo (part 1 de n)

M’he posat a llegir aquest capítol amb moltes ganes. Havia sentit de molta gent que deia que era genial. L’anterior m’ho va semblar i la gent no en deia el mateix, però això només feia que indicar-me que hi hauria acció o grans revelacions, que és el que sempre acontenta a les masses. També hi ha contribuït el fet que m’haguessin dit el mateix del capítol d’aquesta setmana de One Piece (veure ressenya), tots l’havien pintat genial abans que el llegís i efectivament ha estat un dels millors capítols que he vist darrerament superant totes les meves expectatives. Desgraciadament HxH no ha patit el mateix destí. Sincerament el capítol m’ha semblat una gran decepció.

No vull dir que el capítol hagi estat dolent, noimolt menys. Ha estat un bon capítol, però per si sol… no és res. Una mera presentació. Perquè de fet, a part de presentar-nos la batalla, no hi passa res. Suposo que la culpa és de les expectatives. Sincerament, esperava quelcom intricat, quelcom realment complex que m’obligués a llegir-me el capítol tres vegades per entendre-ho. M’havien dit que el capítol no tenia res a veure amb l’anterior i tenia ganes d’esbrinar quina trama se’ns presentava a continuació, quina complicació. I resulta que res de trames, un simple i ordinari combat. Potser el combat més esperat del manga per alguns, però a mi personalment Chrollo mai em va caure massa be. Sempre vaig ser més fan de les potes de l’aranya que del seu cap. La eterna persecució de Hisoka per lluitar amb Chrollo era el més interessant del personatge, però ara la persecució ha acabat i be… sincerament no em genera massa emoció.

Chrollo Lucifer és un home intel·ligent. Un home que sabia que no podria defugir per sempre l’amenaça de l’harlequin. Que es preparés per a l’ocasió no és només lògic si no que és l’única acció que el personatge essent com és podia emprendre. Essent com és adorat per les potes de l’aranya, la opció més evident hagués estat reunir-los a tots per afrontar el duel contra Hisoka. Però suposo que el personatge en el fons te el seu orgull i te confiança en les seves possibilitats. El detall que pot portar més discussió és el fet que decideixi enfrontar-lo dins la torre coliseu. Personalment m’agrada el fet que l’autor hagi decidit anar, sense posar masses floretes a l’assumpte, directament a l’enfrontament. I la torre era la manera més directa i fàcil de presentar-ho. Entenc perfectament els seus motius, narrativament és el més senzill i efectiu, però crec que alguna floreta presentativa no hagués sobrat. És clar que aquest detall que em genera certa picor es veurà solucionat si en futurs capítols veiem a mode de flasback una mena de preparació anterior a l’enfrontament. De ser així la manera en com s’ha presentat el combat, directe al gra, és la millor opció narrativa i la que més m’agrada. Però deixant de banda aspectes de narrativa: per que Chrollo hauria de triar la torre per enfrontar-se al nostre estimat Hisoka? Sincerament espero que hi hagi algun motiu al darrere que ho justifiqui més enllà de l’adequat que resulta ser. Podríem argumentar que després de tant de temps el duel requereix un enfrontament formal i que la torre és el millor lloc per dur-lo a terme, però Chrollo és un calculador i que es deixi dur per sentiments d’aquesta manera no m’encaixa en la seva personalitat. Per tant auguro que o be forma part del seu pla (amb que l’escenari li donés un petit avantatge en una de els seves habilitats seria suficient, al cap i a la fi també te orgull per molt que no deixi que aquest el cegui), o be te alguna cosa a veure amb les seves restriccions.

Però parlem de Hisoka. Hem vist al llarg del manga tota mena d’habilitats, algunes de les quals s’alcen a nivells quasi divins. Però quina és la habilitat de Hisoka? Per que la seva peculiar manera de controlar el nen no és pas la seva tècnica especial, per molt us que li doni. Hisoka és un individu que mai ha lluitat amb tot, que mai ha ensenyat les seves cartes. I el que més m’emociona d’aquest combat és la possibilitat que l’obligui a ensenyar el seu autèntic potencial, que ens demostri d’una vegada quina carta te amagada sota la màniga. No obstant, per molt interessant i esperat que sigui el combat, el fet que no tingui cap rellevància en cap trama, que sigui sols pel fet de ser no pot evitar decebre’m. Per què tal com s’ha presentat m’ha donat la sensació que aquest enfrontament és més aviat una cosa que l’autor s’havia de treure de sobre abans de viatjar al continent fosc. Altre cop des del punt de vista narratiu intercalar l’acció amb la complicació de les trames que se’ns presenten per davant és un encert. Però una cosa és la qualitat narrativa i l’altre és la coherència i la riquesa de la historia, no m’agradaria que sacrifiqués unes en pos de les altres. Potser em sorprèn i a posteriori l’enfrontament resulta tenir una importància amagada i uns motius més fundats, però ara mateix el context em tremola una mica i això és una llàstima. L’entrada d’en Luffy al coliseu de Dressrosa era pràcticament el mateix pla argumental però funcionava de sobre manera, potser per això no puc evitar pensar que l’autor podria haver-ho fet millor.

Però deixem els contextos a part. Tot el criticat anteriorment pot ser transformat en virtut en posteriors capítols amb relativa facilitat si l’autor pren els camins adequats. Centrem-nos doncs en literalment l’únic que passa en el capítol: el combat. Potser està influenciat pels possibles defectes que he trobat en la presentació, o per l’intricat del capítol anterior, però l’encontre m’ha semblat pecar de simplista per als estendards de la sèrie. A nivell combatiu el que em semblava més interessant de Chrollo era el fet que hagués de combatre amb una sola ma quan emprava la seva tramposa habilitat. Ara aquesta limitació ha estat extirpada en pos d’altres limitacions de moment desconegudes. Potser el problema del capítol és que realment no han arribat a lluitar, només es provaven mútuament, es testaven i mesuraven per calcular la millor ruta d’acció per al combat que s’acosta. Això doncs, tampoc és en si un fallo, si no un resultat del fet de que es tracti d’un material episòdic que forma part d’un enfrontament més extens, sols una introducció.

Un dels fets que més em neguitegen d’aquest enfrontament és que dubto molt que l’autor es desfaci així com així d’en Chrollo i molt menys que ho faci d’en Hisoka. No al menys sense una mica més de suc al darrere. Que el duel fos a mort és quelcom que quasi no te impacte, era quasi evident, però és una constatació sana. Però això vol dir que un d’ambdós morirà? M’imagino a Chrollo perdonant la vida a Hisoka si aquest pot ser-li útil, però em costa més de veure a l’inversa si aquest ja ha aconseguit la seva victòria. Sigui com sigui em costa imaginar que l’autor trií desfer-se de qualsevol d’ambdós personatges. Potser estem davant una planejada falsa mort de Chrollo per tal que Hisoka el deixi en pau una temporada mentre prepara els seus verdaders plans. Si realment fos així sembla una idea molt interessant que justificaria totes les petites incoherències del capítol.

Entrem en un dels punts més interessants del combat. Chrollo ha narrat a Hisoka el funcionament de les seves habilitats. HxH no es caracteritza pel topic del manga d’explicar als adversaris les habilitats que posseeixen per que puguin contrarestar-les, normalment els personatges s’han d’esforçar per deduir-les i això és el que caracteritza a un bon caçador. Però Chrollo sembla haver-ho deixat anar tot. Per que? Per simple orgull? Si fos així realment em decebria, no sembla el personatge que es deixa emportar per l’orgull i la confiança. El que m’atreveixo a augurar és que es tracta d’una de les esmentades restriccions de la seva nova habilitat. Doncs tan bon punt ha guardat el llibre per emprar ambdues mans ha començat a narrar del tiron el funcionament de les seves cartes. És una mena de restricció que ja havíem vist abans i que en el cas de Chrollo no el perjudica especialment com ho podia fer per exemple amb el bombarder de Greed Island. Però està clar que no pot pas ser l’única restricció de la nova habilitat de Chrollo. Estic impacient per saber quines seran aquestes i veure com afecten el combat on espero que ambdós oponents mostrin totes les seves cartes (M’he fixat en que Chrollo li ha preguntat al harlequin si volia continuar, serà aquesta un altre de les seves restriccions?).

Per què… surt un tio raro a l’extrem superior de la foto? Serà una habilitat d’en Chrollo?

En definitiva el capítol m’ha decebut però m’ha agradat. El problema cau que en un capítol de 19 pagines ple d’acció i grans presentacions no queda espai per explicar gaires coses. Aquest capítol forma part d’un combat més extens que només podrem jutjar com a conjunt. La pregunta que em queda al final d’aquest episodi és: Seguirà el següent episodi amb el combat? O tornarà a la trama d’en Kurapika? Ens donarà un altre tast del Zodiac? O potser anirà a visitar en Gon (dubto que visiti en Killua més que de passada, però potser si que ens mostra algun Zoldyck)? O potser ens presentarà un altre nova trama que ningú s’esperava? Només el temps ho dirà. De moment només podem esperar amb ànsies el proper capítol i desitjar que el combat que se’ns introdueix en aquest sigui tan èpic com s’augura.

Hunter X Hunter 350 – La princesa

La mirada d’una mare

Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol. Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident. Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada. HxH ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.

Colo el mapa per aquí per què sí, per que mola

He sentit a dir de gent que postula que aquest capítol ha estat una decepció. Per a mi no ho ha estat, tot al contrari, he vist confirmada la meva idea. Però puc entendre per que ho ha estat per alguns, per que puc entendre que s’esperaven. No recordo quan fa de l’ultima publicació de l’autor però en fa molt de temps. Després de tant temps la gent que va començar a seguir el manga a arrel de la sèrie de 2011 (potser la millor adaptació a anime que he vist mai d’un manga) s’esperava alguna cosa similar al retorn de One Piece després del salt temporal de dos anys. Un capítol ple d’emocions i nostàlgia on es fessin grans revelacions i passessin moltes coses. Però el que no ha entès la gent es que aquí no està tornant res, no està recomençant res. No és tracta de una reobertura, és tracta d’una simple continuació. El manga no va acabar cap saga, es va quedar ballant en mig d’alguna cosa que s’estava formant. El capítol 350 no és un gran recomençament, és la continuació directe del capítol 349. Com si no hagués passat més que una setmana des que es va publicar. Jo estava molt emocionat pel retorn de HxH, però no vaig anar corrents a veure el capítol, de fet vaig trigar uns dies. Per que el que m’emociona no és el retorn d’un capítol, no m’emociona aquest en particular, és tan sols la continuació de l’anterior. M’emociona el conjunt de capítols que vindran, m’emociona la historia que hi ha per explicar, m’emociona el conjunt del que vindrà. I aquest capítol és sols una petita part.

El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.

Però parlem del tema central del capítol. S’acosta una guerra entre prínceps per la successió. Els prínceps estan obligats a participar o morir i mentre els prínceps més grans tenen perfectament definides les seves posicions amb un poder polític sòlid, els petits es troben amb el buit insuperable que els separa dels seus germans grans. En aquest context els prínceps es veuen obligats a contractar l’ajuda externa de caçadors professionals per al menys intentar plantar cara en la batalla que s’acosta. Serà una batalla política, amb assassinats entre bastidors. El que més importaran són les paraules i les accions, no les batalles. Tot i així un ha de tenir una bona defensa. I aquí els caçadors són la defensa dels prínceps. El que tingui els millors al seus servei podrà repel·lir els atacs que li llancin i alçar-se sobre la resta. Per a Kurapika que vol acostar-se a un dels prínceps més grans per recuperar els ulls dels seus germans la millor opció és entrar al servei d’un dels prínceps que reclamen guardaespatlles. Però per temes politics i de seguretat, un guarda espatlles no pot opositar per més d’un príncep i els candidats no poden saber per quin príncep aposten. És per això que Kurapika necessita reunir un grup de sis persones per a tenir un guardaespatlles infiltrat en cada príncep que busqui guarda espatlles. La qüestió es que necessita deduir quin dels prínceps és el que li oferirà més possibilitats d’acostar-se al príncep que necessita. I per fer-ho pràcticament només te les diferencies salarials que ofereixen les sis ofertes de feina i certes condicions a complir per poder opositar-hi. D’aquesta informació Kurapika dedueix quina és la oferta que te més possibilitats de tenir el príncep més influent.

No en sabíem gaire res dels prínceps, excepte és clar del príncep que te els ulls que busca Kurapika. En aquest capítol l’autor ens mostra astutament el perfil complert de dos d’ells. El primer es el príncep al servei del qual vol entrar Kurapika. Un príncep pràcticament antimonàrquic que vol canviar el sistema. Una figura políticament contundent capaç de guanyar-se tan partidaris com detractors com falsos partidaris. Una posició política tot i que poderosa molt inestable. En el fons crec que el fet que Kurapika no hagi encertat amb les seves deduccions és positiu. Harkenburg és algú poderós sens dubte, algú que s’ha forjat el poder amb les seves pròpies mans, que essent el novè príncep ha esdevingut un dels políticament més contundents. I és tot un mèrit, però per desgracia seva també sembla ser el que més enemics s’ha guanyat. I per molt poder que pugui tenir estant tots en contra seva te les de perdre i ràpid. Si Kurapika fos el guarda espatlles de Harkenburg tal com volia hauria estat en el centre de mires i ningú se n’hagués fiat, hauria tingut més fàcil accés al seu objectiu però molta menys maniobrabilitat, tothom esperaria que en portés alguna de cap. I això sense tenir en compte que el seu príncep hagués tingut tots els números de caure el primer abans que Kurapika pogués actuar. El que li convé a Kurapika és estar en les ombres. En lloc del novè príncep li ha tocat la tretzena princesa, la més petita i indefensa de totes. I això crec que és, tot i no haver-ho pensat, el que més li convenia. La mare de la princesa va postular l’oferta de feina precisament esperant que algú pensés que aquesta podia pertànyer al novè príncep, enganyant així al nostre pobre Kurapika. Però això no fa si no demostrar la intel·ligència de la esposa de l’emperador de Kakin. Aquesta ha accedit a ajudar-lo si ell l’ajuda a ella. I crec que Kurapika no podria haver tingut un aliat millor. Per que si s’hagués aliat amb algun dels altres prínceps en termes similars, aquest perfectament el podia haver traït. Però Oito només busca la salvació del seu fill i no en trauria res perjudicant a l’home que la pot veure complerta.

Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.