Comença la matança
L’acció se succeeix immediat als esdeveniments del capítol anterior procedint ara sí a salpar definitivament. Després de la vinyeta obligatòria amb el vaixell en marxa Togashi ens regala unes quantes vinyetes presentant els que seran el protagonistes més clars d’aquest llarg viatge. Després de recordar-nos que el viatge general te com a destí un continent fals (que tot i ser fals sembla més gran que qualsevol dels continents originals) on desembarcaran la majoria de passatgers per a colonitzar-lo, es succeeix una explicació similar però per als que contràriament aniran més enllà fins a desembarcar a l’autèntic continent fosc. En aquestes vinyetes se’ns donen traços molt importants del que seran els esdeveniments. Abans d’arribar al continent fosc passaran més coses de les que el Zodiac es pot imaginar. Però al menys pel que fa a la trama de la successió allà acabarà la cosa, al menys dins de l’arca. No m’estranyaria que es desenvolupés paral·lelament una trama de colonització del fals continent a l’hora que s’explora el nou, servint aquest primer de base tàctica per al segon. Pel que fa a l’habilitat de la noia grassoneta de transport, els seus comentaris m’han fet venir unes ganes terribles de conèixer a detall l’habilitat en concret ( els comentaris mutus de les dos noies trobant boniques les propietats de l’altre m’han semblat genials, una oda a la bellesa(veure atrapasomriures) i el que podria donar peu a una historia d’amor homosexual que crec que seria un precedent molt interessant en un Shonen tan popular, m’encantaria veure-ho). Després d’això el capítol continua amb el Zodiac passant dels encarregats d’administrar la missió als encarregats de vigilar en Netero fill on recordem que un d’ells és un traïdor. Aquí es marca un precedent perillós, ja el primer dia de viatge els guàrdies es cansen de fer guàrdia i es plantegen fer una guarda rotativa de manera que no hagin d’estar tots tres contínuament vigilant a en Beyond. Per al traïdor pot ser difícil encarregar-se de dos zodiacs, però si compta amb el factor sorpresa un no ha de ser pas difícil. Però tenint en compte que la presencia d’un traïdor no és res desconegut per al menys part del zodiac, crec que buscaran que el mico s’exposi per a poder incriminar-lo. Una mini trama més dins el vaixell que pinta molt interessant. Mentrestant, Netero Beyond continua tan relaxat com sempre perfectament còmode amb el seu paper de presoner. Al menys fins que arribin al nou continent…
A continuació se’ns torna a presentar al personatge que vam veure al iniciar aquest saaga. Una mena d’organitzador que s’encarregarà d’administrar el viatge tant en un àmbit tant polític com econòmic. De moment no estic gaire segur de quin paper jugarà l’individu en la sèrie. Segurament tindrà un gran pes polític i el descobrirem algú molt important i capaç que ajudarà a avançar la trama. Però dubto que el veiem gaire en acció durant el viatge en si més que com a mer recordatori.
I definitivament tal com vaig dir en la ressenya passada apareix en Leorio. Vaig augurar que passaria i així ha estat. Tenia dues idees en ment per a la seva aparició, o be una anecdòtica i de passada en segon pla (tal com ha succeït) o be una en primera persona mostrant-lo com a protagonista de la trama. Tot i que la segona em temptava més, la primera encaixa molt més en l’ambient del capítol. Ja tindrà temps més tard per cobrar el seu protagonisme. L’interessant aquí però, és que en Leorio sembla haver-se convertit en l’aprenent (aparentment. Podria ser simple respecte cap a una figura política tan cabdal) de la nova presidenta de l’associació de caçadors. La Cheadle és la metgessa del Zodiac, segurament deu tenir una de les habilitats nen de curació més poderoses de la humanitat. No sembla una combatent, si no una política i una tàctica, algú que dona suport a l’equip tan estratègic com curatiu sense estar en el primer front de batalla. Quin millor mestre nen podria tenir Leorio? Ell que aspira convertir-se en metge, ell que fins ara era l’únic dels protagonistes que no havia rebut la seva merescuda notorietat. Al igual que la Cheadle és una sanadora tàctica, Leorio és un individu que actua per instint i de manera impulsiva. Ell al contrari que la seva mestre te la pinta de ser el metge de primera línea, que actua sense seguir un pla i atenent les emergències que es presenten, tapant les eventualitats que no es poden preveure en el traç d’un pla. La dualitat entre aquests dos personatges és brutalment poderosa en un equip de sanadors nen en plena acció. No puc esperar veure com Leorio aplica la seva habilitat nen en el camp de la medicina.
Les dues vinyetes següents ens recorden vagament el destí de la resta de Zodiacs amb un imponent drac que amb port militar es presenta com al necessari jutge del vaixell disposat a castigar els crims que es cometin dins l’arca que suposo, estaran jutjats a partir d’una legislació pactada entre el govern de Kakin i el G5 que com totes les legislacions noves i sobretot totes les legislacions fetes amb presses estarà plena de buits legals i fins i tot problemàtiques incongruències que tot i no tenir molt de pes en la trama estic segur que seran molt interessants de veure si se’ns mostren. La Vaca com el seu company administra les forces de l’ordre en una societat que de ben segur serà difícil d’ordenar. Serà interessant veure com es desenvolupa el personatge, ja que junt amb la Cheadle han cobrat un protagonisme molt més notori que la resta del Zodiac.
Però centrem-nos en el que realment importa del capítol. Tot l’anterior era simplement la finalització d’una necessària i interessant presentació. Però l’acció comença abans fins i tot que la trama tingui temps a presentar-se. Acaben de salpar, segurament no porten ni unes hores en alta mar i el cos de seguretat d’en Kurapika ja pateix la primera baixa. No han tingut temps tan sols de realitzar el primer event social i els prínceps ja han començat a moure els seus fils. Endevinar qui està darrere dels esdeveniments sembla impossible. Kurapika ha de protegir a l’eslavó més dèbil de la cadena. La princesa és tan sols un nadó amb bolqués incapaç de defensar-se. Qualsevol podria anar a per ella. Sembla una feina tan minsa que quasi no val la pena. Però precisament per això pugna la idea de treure-se-la de sobre tan aviat com sigui possible per així oblidar-se’n. Però si hagués d’apostar apostaria per algun dels prínceps menors. Per a ells l’única opció és anar amb molt de compte i tenint tota la precaució possible, mentre que els grans ni tan sols deuen pensar en la petita princesa, els petits la veuen com una meticulosa amenaça més en un llarga i exasperant llista que mes val traure’s de sobre com abans millor. La manera com se’ns presenta el problema (cossos drenats, quasi momificats) resulta molt interessant i si no fos pels forats recordaria a un dels membres de l’aranya. L’estètica te un impacte innegable en qualsevol obra. I en aquest cas l’art gràfic d’aquest dessecament és impactant i ajuda a transmetre la situació opressiva en la que Kurapika es troba. Rodejat de gaudies ineptes i aparentment poc poderosos, que a més de ser fatxendes i reservats no estan en absolut informats de la complexa situació a la que s’enfronten. S’entén que la resta de guarda espatlles vegin en Kurapika un nen (quants anys deu tenir? Menys de 18 segurament, els altres semblen rondar la quarantena coma mínim), però aquesta percepció pot portar problemes al paper administratiu que ha d’exercir Kurapika sobre la resta del cos de seguretat. Però és que a més d’això els guàrdies tenen cert recel al nostre protagonista per els favoritismes als que aquest s’ha vist exposat, si li sumem això a l’ anteriorment esmentat, el fet es converteix en una bomba que corre el perill d’explotar en la cara de Kurapika en qualsevol moment.
La batalla entre prínceps ha començat, però el misteriós assassinat de guàrdies és tan sols una minúcia sense importància. El que importa aquí és el joc i la política, pactar aliances i planejar traïcions. Primer se’ns presenta a un imponent primer príncep que desprèn força i vigor però que desgraciadament sembla massa segur de si mateix. Potser tardi en morir, però crec que poca gent cregui que sortirà vencedor. Apostaria abans per a qualsevol dels prínceps més petits que per ell (menys potser per la que ja comentaré després). Ell pensa que ser el primer príncep el protegeix. És ingenu. Esser el primer en la llista successòria (segurament el que te més influencia política) el converteix segurament en l’individu més important a eliminar. Tots els prínceps el volen veure mort tan aviat com sigui possible i el deuen tenir fitxat com a un element prioritari en la seva llista d’assassinats. Ningú deixarà escapar una oportunitat de veure’l mort. Potser és el que te més poder de tots, però també és dels que més perill corre.
A continuació se’ns presenten dues princeses que de cara al públic són intimes amigues i companyes inseparables. Potser la seva amistat abans de pujar en aquest vaixell era real (tot i que dubto que la rossa consideri a ningú un amic), però està clar que dins del vaixell només són eines l’una de l’altre. I sí, dic l’una de l’altre per què dubto que l’aparentment tímida i dèbil princeseta sigui tan tonta com es pensa la seva germana. Potser fins aquell moment creia que l’amistat entre ambdues era real. Però després de l’escena al passadís crec que la noia prendrà consciencia de que està sola en aquesta família i que ningú aposta per ella. No m’estranyaria veure-la coronada vencedora d’aquest joc, tot i que ho vaig poc provable. El que sí veig molt provable és que s’acabin matant l’una a l’altre en una mútua i visceral traïció plena d’odi i rancor. L’altra possibilitat és que la germana tímida estimi tant a la seva congènere que no li importi ser una eina, que no li importi ser traïda i utilitzada per complaure a la seva estimada germana. Ho veig prou provable, però són sentiments interessants que segur que Togashi sabria explotar. El que no crec de totes totes és que la noia es deixi utilitzar sense ser conscient que està essent utilitzada. Pel que fa a la pèrfida germana extravagant i egocentrista, és un personatge dissenyat per odiar. Hipocresia en estat pur que es mostra oposada en públic que en privat i a la que segurament tot el mal i tot el dolor engendrat acabaran per tornar-se-li en contra. L’interessant aquí però és que se’ns mostra per fi un dels membres de l’equip d’en Kurapika i la seva respectiva princesa. La dona calba i dentuda més mona i estimada de la historia de l’art gràfic entra en escena per donar contundència a la hipocresia de la princesa per la que vetlla amb una frase tot i que senzilla, memorable (“Es que tot el seu esser… és una mentida?”). Una curiositat força interessant però, és que tots els seus guàrdies de seguretat són exageradament poc agraciats a la vista. No se si això te alguna mena d emotiu polític o forma part d’algun fetitxisme particular (està clar que li agrada escridassar gent, que li agradi escridassar i humiliar a individus lletjos sembla un fetitxisme que encaixa en ella com anell al dit), però és un detall molt interessant al que m’agradaria veure alguna explicació encara que sigui ambigua.
Però si políticament aquesta acció ja era força intensa arriba un moment visceral. Acaben de salpar, ni tan sols s’ha dut a terme la primera festa del vaixell. I els assassinats en el cos de seguretat de la petita princesa ja emplenen els dits d’una mà. Amb aquest precedent sembla evident que de seguir així la cosa no pot durar gaire. Després del primer assassinat en Kurapika tenia intenció de ser subtil. Anar investigant lentament i amb precaució fins a descobrir el traïdor si és que n’hi havia. Però els fets l’obliguen a adonar-se que no te temps per a subtileses. Cinc membres de la seva guàrdia han estat assassinats el primer dia en una guerra de dos mesos i les probabilitats apunten al seu extermini si no fa alguna cosa i ràpid. Així que actua i de quina manera. Apuntant amb una pistola als quatre nous personatges que segurament entraran en acció (a no ser que n’elimini un). Poden semblar personatges comuns amb dissenys no gaire interessants. Però això no vol dir res a HxH, està ple de personatges estrafolaris, però també n’hi ha de molts d’altres que tenen una pinta d’allò més normal. La micrograma que és presenta pel que respecta al respecte que en Kurapika s’haurà de guanyar per assumir el liderat indiscutible d’aquest cos de seguretat és un factor summament interessant. Kurapika tot i la seva joventut és un individu madur i capaç, perfectament capacitat per a liderar un grup tàctic com aquest. Els seus companys tenen els seus dubtes i és normal, però estic segur que l’uchiha el Kurta (sí, així es el seu cognom) serà capaç de guanyar-se no només el seu respecte si no la seva fidelitat. Però això és cosa del futur, en el present la situació no podi raser més tensa. Kurapika està disposat a mostrar les seves cartes, la situació no podria ser més precària i només acaben de començar. Kurapika ha de trobar l’arrel del problema abans que el problema l’hagi engolit i actuar amb contundència és la única solució. Així que treu les cadenes i apuntant als seus companys amb una pistola es disposa a descobrir si hi ha algun traïdor. M’agradaria que no fos així (quatre guàrdies protagonics ja em semblen escassos, tres serien insuficients. Amb dos mesos d’intrigues per endavant es de suposar que com a mínim dos o tres han d’aportar amb la seva vida un moment dramàtic), però si ells no són els responsables qui ho és? La resposta evident és que la mateixa princesa estigui assassinant els mateixos gaudies que han estat contractats per protegir-la. Però tenint en compte que la princesa devia estar molt lluny dels individus la cosa sembla poc provable. Veurem que passa. Però de moment, la trama no podria començar millor. Una crueltat política esfereïdora i una contundència visceral només per al primer episodi del ara ja sí inaugurat arc del vaixell balena.
En definitiva tenim un capítol que acaba de presentar tots els factors imprescindibles per al desenvolupament del nou arc que planteja i ens mostra amb contundència el trepidant inici de la saga que promet ser si no la millor, una de les millors de la historia del manga. Com a mínim te números per ser la meva preferida. Impacient per veure que dirà Togashi a continuació (quan publiqui aquesta ressenya ja haurà sortit el següent capítol, però bé, ja m’enteneu). Definitivament entusiasmat.
Capítol de HxH molt esperat i que he llegit amb molta il·lusió. Tot i que de publicacions no gaires, portàvem anys esperat el viatge cap al continent fosc i avui per fi han confluït les preparacions i s’inicia el viatja que donarà peu al que possiblement serà la saga més ambiciosa del manga. I així el vaixell balena es disposa a partir sense saber del cert quins personatges coneguts viatjaran a bord de l’embarcació. Sembla clar que qui agafarà les regnes del protagonisme de la sèrie serà en Kurapika. Tot i que segurament a cert factor dels fans de la sèrie els semblarà malament deixar de banda els que fins ara havien estat els protagonistes indiscutibles del manga, a mi la decisió em sembla encertadament refrescant i fa ja temps que es veia a venir. En Gon i en Killua mostraven signes de desgast després de la saga de les formigues quimera i era evident que no podien continuar duent la torxa del protagonisme durant gaire temps. Tornaran a escena això segur (si és que Togashi continua publicant com per arribar-hi), però soc de l’opinió que al menys de moment es prendran un temps de descans. No descarto la possibilitat de veure un Gon com a tripulant de la gran arca, però l’auguro més com un personatge secundari que altre cosa. Pel que fa a en Killua, be, em semblaria estrany que estigués al vaixell però tampoc m’arriscaré a negar la idea. A qui sí no m’agradaria gens veure-li negat el protagonisme és a en Leorio i pel que he vist en aquest episodi crec que Togashi te plans molt grans per ell.
Però si una cosa ha passat en aquest capítol, aquesta ha succeït durant la pagina final i s’ha explicat en una sola vinyeta. Les teories són diverses, però tot sembla apuntar a que el més provable és que la petita princesa hagi alliberat de manera instintiva alguna mena de nen. Podria ser una habilitat especial de la petita. Però també podria se runa habilitat de la família reial en sí. Podria ser fins i tot una mena de tret de sortida relacionat amb la guerra de successió i aquella estranya gerra de nen on tots els candidats a rei van vessar la seva sang. De moment. Per poder ser, podria se rel nen d’un assassí. Però Togashi ha aconseguit sens dubte deixar-nos amb la intriga, de ben segur que sigui el que sigui Kurapika es veurà obligat a emprar-ho per a cometre la seva missió, ja sigui la de venjança o la de protecció.
Sincerament el que resulta una decepció d’aquest capítol és el seu títol. Fins i tot sense entrar en l’espòiler de la resurrecció de l’arlequí després de l’anunciata mort en les primeres pagines el succeït durant l’episodi dona peu a un munt de possibilitats. Però si decepció era un títol que em grinyolava en l’anterior episodi, en aquest el grinyol passa a l’estrident irritació de les ungles esgarrapant la pissarra (a no ser que el capítol vulgui trencar la quarta paret i faci referència al que narrativament ha suposat aquest episodi). El més probable és que l’autor recordés a ultima hora que havia de posar un nom al seu episodi i sense meses ganes de pensar recorregués a la barroera tàctica de repetir el nom del capítol anterior, com si a banda de la continuïtat tinguessin res a veure. És curiós per què precisament d’això em queixava a la darrera ressenya setmanal de l’episodi de One Piece (
Suposant que al ser el nen una energia vital (i exceptuant els casos especials com el de l’habilitat explosiva) és lògic suposar que aquest no abandona el cos amb immediatesa després de la mort. Per tant el fet que el nen de Hisoka s’activés després de morir aquest no em molesta. I en si la tàctica de que el propi nen elàstic el reanimés reactivant el seu cor i pulmons és una petita genialitat que ens demostra un cop més la llegendària versatilitat de l’habilitat de la goma. No em queixo d’això, de fet m’encanta i ho trobo molt ben executat. La falla en la historia succeeix en que es forcen les condicions de la mort de Hisoka. Per a fer plausible científicament la reanimació de l’arlequí Togashi necessitava que aquest hagués mort per asfixia i no per l’explosió i el problema no és que Hisoka morís per asfixia. El problema és que Hisoka mor per asfixia per què Togashi necessitava que fos així i es nota. El fet que Hisoka es llanci contra la pila de titelles en posició fetal per protegir els seus òrgans interns i fer servir als seus atacants a l’hora d’escut humà per pal·liar en part l’efecte de l’explosió te sentit i entra dins la lògica de la sèrie, però que a causa d’estar rodejats de cadàvers en flames el portés a una asfixia letal està molt agafat per les pinces. En primer lloc s’esperaria de Hisoka que tingués una gran resistència pulmonar donats els seus dots de contorsionista. En segon lloc, tenint en compte el forat que l’explosió va deixar al terra del coliseu com se suposa que quelcom de tal magnitud el privés d’aire en absolut durant més d’uns segons? El problema doncs no és que Hisoka s’aconsegueixi reanimar, el problema es que per a poder se reanimar hagi hagut de morir per asfixia. Tot i suposant que l’explosió hagi cauteritzat les cremades impedint el dessagnament costa de creure que Hisoka hagi mort per asfixia i no per qualsevol altre cosa donada les circumstancies. Però com ja dic, és un tecnicisme petit. Quelcom en el que ni tan sols et fixes quan llegeixes el manga, amb prou feines molesta. Asfixia a part, la resurrecció de Hisoka està molt ben portada. El problema es el que passa després. El que hauria d’haver passat es que ni tan sols es pogués moure. El que hauria d’haver fet Togashi és que Hisoka fos cosit per la Machi i després aconseguís reanimar-se tot sol per arrossegar-se fins un lloc on poder recuperar-se. Hauria estat la solució perfecte per Togashi, la tornada a la vida més plausible. I fins i tot hauria pogut donar lloc de totes maneres a la persecució de les aranyes que Hisoka ha declarat en aquest capitol. Tot i tenint en compte que les aranyes marxaran aviat cap al robatori, Hisoka es podria haver recuperat a temps fent us de un dels especialistes de nen que van intentar sense èxit curar en Gon. Però Togashi ha hagut de ser estúpidament directe en una de les seves falls narratives més grarrafals de la seva carrera. Preferiria que s’hagués pres dues o tres setmanes de descans i que al tornar hagués solucionat l’assumpte d’una manera més elegant. El fet que en mitja i problemàtica missió de les aranyes els seus membres comencessin a desaparèixer per un Hisoka actuant des de les ombres sona molt més suggerent que el plantejament actual. Però el fet està fet i només queda seguir endavant.
Però el pitjor del capítol és el tracte que reben les aranyes. En primer lloc deixa viva a la Machi per que avisi a la resta d’aranyes. Després de ser apallissat pel seu líder, s’esperaria de Hisoka una mica més de cautela. Potser sigui més una sanadora que altre cosa, però per poc perill que suposi el fet de deixar-la viva és una temeritat fins i tot excessiva per a Hisoka. En segon lloc, carregar-se dues aranyes de cop? Amb el seu estat no hauria de poder carregar-se ni un cargol. Ja em sembla excessiu que pugui immobilitzar a la Machi, per molt que sigui per sorpresa. Em crec que pugui acabar amb en Kortopi per sorpresa, al cap i a la fi tampoc tenia la seva habilitat (tot i que fer copies no li hagués servit de gaire res i a jutjar per aquesta mateixa no semblava pas del tipus lluitador). És un personatge interessant que amb prou feines havia tingut temps de lluir, però be, havia de matar a alguna aranya per crear un impacte dramàtic. Però que mati a Shalnark em sembla excessiu. Entenc que aquest no tingui la seva habilitat (tot i que de nou tampoc li hagués servit de res en un atac sorpresa) entenc que no sigui un expert lluitador (tot i que va demostrar contra les formigues que si en sabia de lluitar, tot i que és clar, aquí no podia fer servir el super sayan, altre cop per que no te la seva habilitat. Ja podria Chrollo haver-les retornat als seus propietaris ja que estaven per allà prop), però no poder-se enfrontar a Hisoka després d’haver ressuscitat em sembla excessiu. Si Hisoka l’hagués assassinat per sorpresa des de les ombres seria altre cosa, si Hisoka estigués en plena forma seria altre cosa. Però li llança el cap de la seva anterior víctima en el que és clarament un avis. Essent un membre tan experimentat de la brigada li hauria d’haver donat temps a reaccionar. Sí, Hisoka li havia parat una trama enganxant-lo al terra (no entenc ben be com, però suposaré que mentre parlava pel mòbil ha llençat el nen i després ha aparegut com fent-se el despistat per que l’altre intentés atacar de cop i es desestabilitzés) però tot i així ha estat massa fàcil. Però be, han omès la batalla, així que potser ha estat més aferrissada del que sembla. Sigui com sigui el fet que a un Hisoka recent ressuscitat li resulti tan senzill acabar amb dos membres de l’aranya (encara que sigui per sorpresa i siguin dos membres dèbils) crec que és un error narratiu que li treu tot l’impacte a la seqüència. Però be, gaudim de la imatge final, per que aquest cadàver penjant dels gronxadors amb els corbs voleiant pel voltant és sens dubte una gran imatge que quasi compensa la desastrosa manera en que ens han conduit fins a ella.
Contràriament al títol que ostenta el capítol no ha estat una decepció. Com és usual en aquests darrers capítols plens d’acció no ha passat de fet gaire cosa al llarg de l’episodi. Però aquest cop sí, la cosa ha estat important. En la ressenya passada deia que ens acostàvem al clímax, sens dubte puc dir que amb aquest capítol definitivament hi hem acabat d’arribar. Vaig fer certes prediccions en la ressenya passada, algunes de les quals s’han vist o encara crec que es puguin veure complertes i algunes de les quals han demostrat ser errònies.
També vaig dir que en aquest capítol esperava que s’acabessin de resoldre els dubtes sobre el funcionament de l’habilitat. Ara ja queda del tot clar que la bomba explota quan el símbol més i menys s’ajunten. Qui ha d’ajuntar els símbols és el propi individu que els te marcat, no pas en Chrollo. Era quelcom que ja suposava de manera quasi segura així, però mai va malament una confirmació. El que seguia sense tenir clar és com marca Chrollo els cossos. Al tocar-los apareixen els símbols en la mà de l’individu com hem vist aquí? O apareixen allà o Chrollo els toqui? Rellegint el capítol on va explicar he vist que hi havia un exemple gràfic del dubte plantejat. Doncs en aquell moment l’àrbitre va tocar-se la mà amb l’esquena per fer-se explotar, on Chrollo va admetre haver posat els segells. De manera que el fet que els segells fossin a les mans és una simple comoditat de Chrollo, doncs les mans son de fet les parts més fàcils d’ajuntar entre si del cos. Però altres dubtes em sorgeixen. Si s’ajunta un símbol més i un menys d’individus diferents també exploten(de fet responc aquesta pregunta en el seguen paràgraf, però em fa pal esborrar-la)? I si els dos símbols han tingut diferents temps de carrega com es distribueix l’intransitat de l’explosió? Aquests petits tecnicismes son els que fan de les habilitats de HxH de les més elaborades i ben estructurades del món del manga.
No tinc molt clar com Chrollo va fer explotar el cap. Sí tinc clar que Chrollo havia marcat el cos amb un símbol i que controlant a un titella amb Black Voice ha fet que aquest toqués al simbol del cadàver amb el símbol oposat per produir l’explosió (d’aquí el dubte dels temps de carrega, ambdós estaven carregats a tope?). Però que el cos exploti implica que el cap separat exploti també?(hem de recordar aquí que quan l’àrbitre va explotar, a Hisoka li va semblar veure explotar la sang també) Això vol dir que si marques un objecte i el trenques en bocins que escampes per arreu i després el fas explotar explotaran tots els bocins? Sembla la resposta més obvia, però podria haver-n’hi una de més recargolada com que el cap tenia una marca amb l’altre símbol i això ha fet que explotessin ambdós, o que cap i cos al ser una copia de nen tot i estar separats continuaven estant lligats per ser una copia d’un mateix objecte real que seguia intacte. De poc serveix fer elucubracions sobre temes tan minsos, però sens dubte és divertit posar-se a pensar. I al cap i a la fi aquí puc escriure el que me doni la gana no?
Tal com he dit Chrollo envia immediatament després de fer explotar el cap una horda de 
Però no tot està perdut. Hisoka es pregunta si morirà, però ja sabem com és Hisoka, la perspectiva d’estar en un perill real de mort és per ell el més excitant que existeix. Ja vaig dir a l’anterior ressenya que si Chrollo continuava pressionant Hisoka no poda trigar gaire a treure les seves cartes. I vinga si l’ha pressionat. Per com Hisoka diu les seves ultimes paraules diria que és quasi segur que en el proper capítol veurem el que és la carta del triomf de Hisoka. Hisoka ve a dir: “Be, suposo que si moriré de totes maneres…”. Això pot voler dir o be que te una tècnica que sacrifica la seva pròpia vida per a ser emprada (cosa que dubto). O be que si de totes maneres ha de morir, millor fer servir tot el seu potencial i apostar-ho tot. Aquesta reticència a gastar la seva carta del triomf (si és que en realitat la te, vaja) ens diu unes quantes coses de la naturalesa d’aquesta. O be el seu orgull li impedeix fer servir el seu màxim potencial i per això no l’empara a no ser que vagi a morir (recordem que busca sempre la màxima emoció, com més dèbil sigui ell respecte el seu enemic més emocionant serà el combat), o be la seva tècnica secreta per un motiu o altre no pot ser vista per ningú. Si es donés el segon cas voldria dir que en cas de guanyar Hisoka hauria d’assassinar a tots els presents sense excepció. Però be, això ja és anar molt lluny amb les suposicions. Ja veurem que ens te preparat l’arlequí en el proper capítol que sens dubte serà explosiu.
Capitol ple d’acció. Com ja vaig dir en l’anterior ressenya les normes estan exposades i més o menys enteses. En aquest capítol Hisoka acaba per comprendre la totalitat de l’abast de possibilitats que vaig esposar varies ressenyes enrere. Chrollo pot enviar-li en qualsevol moment un titella explosiu i fer-lo explotar. Hisoka ho sap i pren mesures per evitar la fatal ferida que una d’aquelles explosions podria causar-li (fútilment). Ja al principi s’adona (finalment) de que si vol sobreviure no pot deixar que els titelles se li acostin (tot i que de poc li serveix). Hi ha un encertat moment de tensió especulativa que sense masses parafernàlies precedeix a l’acció més brutal que ens havia donat aquest combat fins ara. Sens dubte un autèntic delit visual.
Un petit detall m’ha cridat l’atenció sobre la resta i és el fet de que Hisoka es parés a sorprendre’s del poc exaltat que estava el públic. En una situació com aquesta, on els combatents es dediquen a assassinar indiscriminadament als espectadors el normal seria pensar que hagués condit el pànic. Però en canvi les grades resten expectants a l’espera dels emocionants esdeveniments que al quadrilàter es produeixen (tot i que de fet això de respectar l’espai del quadrilàter no se’ls havia donat gaire be fins ara). El pànic és una reacció en massa. A la que un corre tots comencen a córrer. El que no ho hagin fet em suscita la pregunta de per què. La resposta més immediata és que els espectadors afamats de sang busquin en aquesta mena d’espectacles l’adrenalina brutal que aquest els proporciona. Són doncs víctimes encegades per la seva pròpia fam de violència? Busquen una experiencia propera a la mort per sentir l’emoció del valor de la vida? Sona un cas provable si l’ajuntem amb la tendència humana de pensar que ell no serà la víctima. Sovint tendim a pensar que els accidents només passen als altres, que nosaltres no tenim tan mala sort. Chrollo i Hisoka mataran a uns quants espectadors sí, però mira quans n’hi ha, és impossible que em toqui a mi d’entre tants. A més és tan emocionant que no em puc ni aixecar del seient. Sens dubte no sembla una corrent de pensament molt desfasada per als espectadors de la torre celestial. I estic convençut que part de raó viu en aquesta explicació. Però crec que potser, part de raó també viu en un altre indret. Hisoka dedueix que Chrollo pot haver generat moltes menys copies del que havia estimat inicialment i que per tant no en poden quedar gaires més. Però poc després veiem com centenars de titelles es llancen embogits a la ordre del seu amo. D’on surten tants titelles? Realment ha tingut temps Chrollo de fer-ne tants? El meu suggeriment i ho aporto tan sols com una possibilitat, és que la majoria ja estaven allà abans que comencés el combat, esperant. Chrollo es un tipus calculador, va preparar acuradament l’estratègia i l’escenari. Pensar que abans d’arribar-s’hi havia preparat allà un parell de trampes o facilitats predisposades no sembla només lògic si no que quasi evident. I si Chrollo es va dedicar a fer copies en massa que anteriorment tenia preparades per a poder llançar contra Hisoka aquest brutal atac? 
N’hi ha tantes que es veu forçat a fer servir els altaveus per poder donar-los l’ordre a tots a l’hora. D’on surten si no? La distracció del capitol anterior podria justificar en certa manera un nombre relativament gran. Mentre Hisoka perseguia al fals Chrollo l’autèntic produïa copies en massa i les convertia en titelles explosives. Tot i això Chrollo ja va dir que per fer una explosió realment potent necessita de 3 a 5 segons per a carregar el segell. Això implica que donades les velocitats amb que es produeix l’acció entre usuaris de nen no ha pogut preparar-ne masses. Però això podria implicar també que hagués preparat en realitat un munt de bombes abans de venir. Certament aquest fet em causa un dilema. Doncs recórrer a això seria donar a Chrollo un avantatge brutal respecte al seu competidor. Però no donar-li seria convertir en certa manera a Chrollo en un estúpid que no sap aprofitar les oportunitats (sobretot si acaba perdent). No estic segur de si les seves habilitats li permetien complir totalment amb aquest procediment, encara no tinc molt clars algunes exactituds del seu funcionament (tot i que ho he buscat), suposo que només el temps ens donarà la resposta.
I que grans son les seqüències que venen a continuació. Hi ha un sadisme brutal en la tècnica que Hisoka fa servir per impedir que els titelles s’acostin, però no se m’acut cap de més efectiva. Lligant els primers en arribar amb el seu nen de goma, converteix les copies de cadàvers en un martell elàstic humà que girant a altes velocitats ho tritura tot al seu pas. El grafisme dels cadàvers destrossats els uns contra els altres (tot i no ser excessivament èxplicit) resulta sens dubte impressionant. Però el martell no tarda en quedar triturat quan els membres comencen a saltar pels aires. Amb la seva arma inútil Hisoka es troba amb que els enemics es continuen acostant en estampida. A més, menys efectiva del que hagués volgut, es troba amb que la seva tècnica només havia mutilat i destrossat els seus atacants, però no els havia pas aturat. Mentre no els arranqui el cap ells seguiran venint. No obstant Hisoka aconsegueix assimilar la situació, ja no queden tants adversaris amb mobilitat com abans així que no dubta en destrossar-los els caps i retornar-los a la mort. En aquest punt Hisoka quasi sembla haver oblidat les bombes, i no és d’estranyar, la precisió encasaria en els seus moviments reclama tota la seva atenció. Tot i això manté en ment el més important: mentenir els atacants allunyats. I això fa, però que me’n dius dels caps?
