Kingsman: Servei Secret

“Kingsman” és, en la meva opinió, un perfecte homenatge a les pel·lícules d’espies. Però com diu el mateix film, no aquestes pel·lícules d’espies serioses d’avui en dia. Si no aquelles d’engany amb malvats megalòmans i plans absurds per destruir el món. Però més que això, aconsegueix transcendir l’homenatge i anar més enllà de la parodia, esdevenint  una meravella per si sol.

 

Tenim un pla absurdament grandiloqüent per destruir la humanitat. Sols que el pla no és tan absurd com pot semblar i no pretén destruir la humanitat si no salva-la. D’una manera cruel i potser amb un camí incorrecte, però salvar-la. Vivim en un món amb una exagerada superpoblació i uns recursos limitats que cada cop són més minvants. Pot ser és un concepte absurd portat fora de la ficció, però evoca una idea: i es que estem condemnats a l’autodestrucció. I destruir-nos parcialment sembla una bona alternativa a la destrucció total. Assassinar en una purga massiva un gran percentatge de la humanitat és sens dubte un tall pel sà, vist des de la lògica més freda. I està clar que la moralitat d’aquest acte és indecent. Però en un món condemnat a l’extinció, pot arribar un punt on tallar pel sà sigui l’única opció de supervivència. L’única pregunta que em resta és si arribats a aquest punt, la humanitat la seria mereixedora d’aquesta supervivència.

Però més que l’absurd pla d’extermini mundial. El que més cal destacar és l’absurd personatge que el maquina. En la historia del cinema se n’han vist molts de malvats megalòmans, però diria que entre tots ells aquest és el meu preferit. Samuel L. Jackson és un milionari sociopata que planeja destruir a la humanitat i que al seu temps detesta la violència i l’aterra la sang.

No havia vist mai a l’actor en un paper tan còmic, realment ho borda.

No te cap problema amb exterminar el 99% de la població, però un simple cop de puny el farà saltar horroritzat del seu seient. És una dualitat que mal portada podria ser un dels efectes més cutres del cinema, però no està mal portada. Està portada magistralment. Si ajuntem això al seu rocambolesc vestuari (veure a un dels empresaris més rics del món vestit amb una gorra “modernilla” és una petita joia estètica) l’individu esdevé al meu gust el millor personatge del film. La resta de personatges segueixen estan molt ben portats. Però no deixen de ser força típics: un adolescent recelós d’orígens humils que ha d’escalar fins a aconseguir ser algú a la vida però que no pot permetre’s oblidar d’on prové, el corresponent mentor elegant i sofisticat que el guia amb paciència pel seu camí, la noia que…. la noia i el matón característic que esdevé la ma dreta del malvat megalòman, sols que aquest cop és una noia terriblement letal i rude ( i una de les rudeses femenines més ben aconseguides del cinema, doncs no per resultar terriblement ruda li resta feminitat) que tot i no allunyar-se especialment del topic que el seu personatge representa és també terriblement carismàtica (i això que pràcticament no parla).

No em referia a això quan parlava del carisma de la matona antagonista però… tampoc sobra, no?

La trama és senzilla i està ben portada. Aprofundeix més en d’instrucció com a espia del protagonista que no pas en la investigació del malvat pla, el qual al final és resolt amb relativa facilitat. Però be, en les antigues pel·lícules d’espies no podem dir que els plans fossin especialment laboriosos de destapar… Ara be, la pel·lícula si s’esforça en desenvolupar a la perfecció els personatges i ho aconsegueix. La majoria d’actuacions són molt destacables i la fotografia és alegre i acolorida amb el toc juvenil que hi aporta el protagonista i la sofisticació adequada per una peli d’espies.

 

Hi ha un gir de guió, en certa manera inesperat fins abans de l’escena en concret, un dels punts més forts de la pel·lícula. I cal destacar que aparentment el film sembla seguir el topic Disney actual d’amagar la sang i la violència explicita per a adequar el registre dels espectadors a un públic més ample i familiar. Aparentment… fins que de cop deixa de ser-ho. I aquest canvi brusc on de sobtadament es mostra una violència desmesurada i cap mena d’escrúpols per a fer ballar la sang en un dels punts més àlgids i dramàtics de la pel·lícula és també un altre dels seus majors encerts. Aquesta podria haver estat un altre de les grans pífies de la pel·lícula, però aquesta sap com portar-ho i ho converteix en una de les seves majors virtuts.

El film maneja un humor superb, una acció elegant i un to irònic molt ben aconseguit. Tot és lleument paròdic i tot és un petit homenatge. Com succeeix amb Deadpool(llegir ressenya) el fet de ser una parodia i un homenatge permet convertir aparents defectes en iròniques virtuts. Finalment, vull donar una especial menció a l’escena final i la seva coreografiada explosió capil·lar, amb uns efectes de llums i colors completament al·lucinants, una escena magistralment aconseguida.No deixa cap missatge especialment original més enllà de la reflexió ja esmentada. Però si un bon sabor de boca en el que estic segur que és un dels més dignes entreteniments.

Deixa un comentari: