Projecte Atrapa Somriures: VI

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç:http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

L’aventurera de mirada penetrant

07/05/2016

Be, aquest cop si que es pot dir que m’he pres el meu temps. Una setmana fa ja que vaig entregar el petit sobre.Tot i que tampoc seria encertat dir això. Doncs de fet simplement he estat ocupat amb altres coses. És dur descobrir que un te vida. Sigui com sigui aquesta és un atrapasomriures especial. Com tots suposo. Si retrato aquí una bellesa és per què aquesta és única i incomparable. Per que m’ha copsat, la seva aura m’ha embolcallat i m’ha arrossegat com una sirena a les profunditats de la follia. De belleses n’hi han moltes i de moltes menes. Per desgracia, més menes de els que jo pugui apreciar.

És dur adonar-se que hi ha bellesa allà fora patint, bellesa solitària que sense ulls que l’apreciïn pateix en silenci, quasi necessitant, que algú se li acosti i li xiuxiuegi a l’oïda que és bonica. Però el món ho és de dur, no sempre hi ha temps per dubtes i lamentacions. La sang dels nostres ancestres ens ha procurat un món més tou, adequat per resistir els embats de les tempestes que ens assolen. Però l’home sempre buscarà un problema més amb que donar tragèdia al seu temps. N’hi ha però, que viuen en tragèdies crues i reals que assolen el seu món. N’hi ha que resisteixen a dolors més profund i arrelats que nosaltres, els acomodats patidors dels problemes del primer món, no podem arribar a concebre. I en aquell que resisteix contra la tempesta, que s’alça contra els vents de l’infortuni i navega audaç en l’adversitat: en aquell hi ha indubtable bellesa.

En aquest cas és important remarcar l’escenari on es va produir l’encontre. Era el dissabte 7 de maig i jo em trobava passejant pels vols inesgotables del saló del còmic. Havia portat varis sobres, sabent la de belleses que corren per l’indret. I sent com soc amant de l’extravagància, no dubtava en pensar que la possibilitat de topar-me amb la necessitat d’entregar un sobre urgís de forma quasi alarmantment freqüent durant l’estada a l’event. Per sorpresa i alleujament meu, la sensació no em va sobtar tan com pensava, suposo que estava submergit en l’experiència. Recorria incansable els extrems del pavelló contemplant la disbauxa i l’ambient jocós i amigable que hi regnava, repartint abraçades i generant amb el meu aspecte estrambòtic més d’una mirada de desconcert. Dedicat a nodrir-me de l’ambient,  potser no vaig parar-me a contemplar les nombroses belleses que homenatjaven l’indret amb la seva presencia. Potser evocat a un altre mena de contemplacions no em vaig parar a escrutar la bellesa femenina.  Potser l’alegria de l’indret no va esdevenir l’ambient propici per submergir-me en un transit de profunda apreciació. Fos quin fos el motiu, aquell dia, entre tantes belleses, només vaig entregar un sobre.

I el fet que fos ella l’única d’entre tantes en aquell indret que cridés la meva atenció; l’unica d’entre centenars que atrapés la meva mirada; aquest fet ja val per si sol una entrada en aquest projecte. Ella, que abraçava amb força la vida que li ha estat donada, que m’abraçava a mi. Única, irrepetible.

El primer cop que la vaig veure va ser acompanyant a ma germana a comprar un granissat. Estava asseguda sobre la seva cadira conversant amb una colla d’amics també asseguts en una colla de bancs. De seguida em va cridar l’atenció. Potser a altres no els ho hagués fet, hi havia en la seva companyia d’altres belleses d’atractius més comuns, però va ser la seva bellesa la que em va cridar l’atenció. Varies vegades he dit que el que jo veig i retrato aquí és poc probable que ho veiessin altres que espiessin els meus passos i contemplessin les meves imatges. La meva visió és molt personal, una contemplació de la bellesa molt pròpia i arrelada en detalls potser imperceptibles per a altres ulls. Jo en ella vaig veure alguna cosa, algun no se què brillant en aquells ulls que em van descobrir mirant-la. No obstant no li vaig entregar el meu sobre, suposo que em podia la timidesa i em feia vergonya irrompre en el grup que semblava conversar tan amigablement. Així que vaig marxar pensant que potser m’hauria d’haver atrevit a entregar-li la carta. Per sort els salons són sempre quelcom molt circular, qui hi hagi anat al menys una vegada m’entendrà de seguida. Dones voltes i voltes i si hi estàs gaire estona sempre t’acabes creuant a la mateixa gent varies vegades. Aquest és clar va ser el meu cas. No vaig trigar molt a tornar-me a topar amb ella, acompanyada aquest cop per una única amiga que per la meva sorpresa portava també un cartell de Free Hugs. Com mana la tradició vaig abraçar a ambdues. Va ser una abraçada càlida, alegre, com la majoria que es reglen en l’anonimat. I amb un somriure me li vaig parar al davant i li vaig demanar que esperés un moment. La veritat és que va ser una mica vergonyós, doncs com sempre portava el petit sobre amb la carta dins el llibre. Sols que aquest cop en comptes de portar el llibre a la mà, com acostumo a fer, el portava enterrat al fons de la motxilla. Així que vaig haver d’ajupir-me  i treure’m la motxilla per rebuscar en el seu interior a la cerca  del present desitjat. Però no sols vaig retenir-la a ella amb la meva acció si no que al mig del camí vam obstaculitzar parcialment el transit. Tot plegat més problemàtic del que havia previst. No obstant la petita incomoditat del moment a ella li va arrancar un petit somriure, potser maliciós. Així que de ben segur va valdre la pena. Un cop per fi trobat el sobre li vaig deixar sobre les cames i em vaig acomiadar. Ella em va mirar estranyada i va mirar al seu temps a la seva amiga. Suposo que el fet que un desconegut t’entregui un sobre no és quelcom normal. És clar que més la devia sorprendre descobrir que aquell petit sobre la coronava com la noia més bonica del món.

Portava roba senzilla, còmode. Res estrafolari o cridaner com és usual en aquesta mena d’events. Una dessuadora desgastada de color grisos, sense cap logotip ni estampat. Amb les mans còmodament allotjades dins de les mànigues en un posat que li conferia certa adorabilitat. Uns texans qualsevol, que sense res d’especial penjaven de les seves cames. Al voltant del coll hi duia uns cascos per escoltar musica, tampoc estrafolaris, d’allò més normals, però d’aparença practica. Una amant de la musica suposo. Per algun motiu li adjudico  certa preferència pel rock dur. Potser el seu aire de fortalesa, la duresa en la seva mirada, no ho se. A sobre les cames hi duia una bossa també sense res d’especial d’aspecte, com la resta, pràctic i usual. Com veieu, no era algú que destaqués per la roba que la vestia. Roba senzilla i còmode, en mig de l’extravagància. Potser és això el que em va cridar l’atenció, la neutralitat en mig de l’inusual. Però m’atreviria a dir que va ser la seva mirada.

Tenia els cabells arrissats, tot de flocs de cabells recargolats de manera irregular conferint una abundància salvatge en la seva curta cabellera que entre corbes retallades amb prou feines arribava a la seva espatlla. Però en tota aquesta normalitat hi havia un toc d’atenció. I és que en aquells cabells de color fosc hi vivien escampats traços d’alegre blau. No un blau elèctric cridaner, ni tampoc un blau suau i indulgent. Més aviat una mena de barreja d’ambdós, entre la suavitat alegre del blau cel i la profunditat insondable del blau marí, amb un toc és clar d’aquella energia inconsumible del blau cridaner que aclapara totes les mirades. Aquells flocs de blau repartits entre els seus cabells conferien al seu retrat un detall magnètic pel que no vaig poder evitar quedar atrapat. En la còmode normalitat quotidiana del seu aspecte confortable els feixos de blau que fluïen entre els seus cabells significaven per mi el contrast de la normalitat present, de la quotidianitat arrelada. Eren una petita i subtil rebel·lió contra l’establert. No vull dir amb això que portar els cabells tintats avui en dia sigui una transgressió social. El que vull dir es que el destí li havia donat a aquella noia uns preciosos cabells bruns, però ella no es conformaria amb viure tota una vida amb un consuetudinari color. Per molt bonic que fos ella volia viure i explorar mons desconeguts, volia arribar allà on els seus esforços la poguessin portar. Ella no volia vestir a la moda i participar en els rituals d’intercadència social en els que s’avesen la majoria. Volia explorar, descobrir nous móns, nous universos. I aquella pinzellada de blau en els seus cabells semblava un signe evident de la seva passió per sortir a provar coses noves, a indagar en experiències que li omplissin l’anima. Ella era una aventurera, que rodava pel món a la cerca d’experiències que omplissin el pou de la seva curiositat.

Es en aquesta enèrgica cerca, aquesta fictícia realitat, és on rau gran part de la bellesa que emmarca aquest retrat. L’exploradora que volia descobrir mons tot i l’insistència del món per allunyar-la de les aventures perilloses, o potser precisament per això. Fos com fos ella vivia rauda i veloç cap a una nova aventura, amb la il·lusió als ulls de trobar l’extraordinari.

Però no tot era aventura i il·lusió en els seus ulls. Hi havia una trista silueta, el fantasma de les amargues estones de dol. Doncs hi havia pèrdua en el seu camí. Hom es pregunta si havia passat llargues estones plorant pel destí que els deus li havien ofert. Per molta energia que un posi en enfrontar el món, per molt optimisme agosarat, sempre arriba un moment on et fallen les forces i el dubte t’assola amb tota la seva fúria. Doncs vivia en la meva dolça aventurera un matis de tragèdia indubtable. Quelcom pel que res podia fer ni podria fer mai. Tenia els ulls cansats, sols això m’ho indicava. Podria ser que el cansament fos degut a les inesgotables voltes pel saló, però m’atreveixo a augurar raons més profundes. Un mal dia, potser una mala nit. La il·lusió de l’ambient portava de nou l’alegria al seu cos i aconseguia maquillar el dol que l’havia assetjada, però l’ombra de dol seguia allà, acusant-la amb innegable persistència. Hi ha tanta bellesa en la tragèdia, en la injustícia. Ja ho sabien els grecs quan van convertir la tragèdia en la icona de l’art escènic. Res ens identifica com ho fa el dol i a la vegada res ens n’allunya més.

Tenia una rostre tendre, traçat amb fines línies. Els seus ulls eren el que més en cridava l’atenció, amb aquesta mescla d’il·lusió i de dol que podria fer estremir a qualsevol mortal. En certa manera, aquells ulls recordaven a un la seva pròpia mortalitat. El fugaç d’una vida humana. El record inexorable de que la vida se’ns en va, sempre arriba el final. Però no era un record amarg ni tràgic; era un record que tot i tenir en ell certa melancolia pugnava amb energia per convidar-te a viure el moment mentre aquest duri. Recordo el seu nas de faccions fines, que dotava al seu rostre d’un atractiu que em resulta difícil explicar. D’alguna manera allargava el rostre arrodonit conferint-li certa duresa a la seva dolçor, certa elegància. Per què el seu era un rostre dolç, però era un rostre dur. Marcat per la intempèrie de la vida. I en aquestes dures faccions més que en les dolces vivia el seu gran atractiu. Aquells traços de duresa que et captivaven quan et mirava, hipnotitzant-te amb la maduresa de la seva serenor. Oh qui pogués ser al seu costat i fer-la somriure i esborrar amb un bes, per un instant, tota la duresa d’aquell rostre curtit pels temps. Qui pogués ser l’amant escollit per la viatgera dels temps que roda pels camins de la vida.

La seva cadira, com la roba, era senzilla, còmode, funcional. No es que hi entengui molt de cadires. Mai m’he vist en l’obligació de muntar-ne una. La seva tenia l’aspecte d’un afable company. Com el gos que ni gran ni bonic, amb aspecte vell i descuidat és el millor gos del món per què sempre està al teu costat. Així era la seva cadira, en certa manera un element inseparable, un company de viatge que ella no havia escollit. Però un company de viatge que l’ajudava a suportar els embats de les ones. Diuen que és absurd agafar carinyo a un objecte. Que un no s’ha d’entendrir amb un cotxe o un vaixell, que no s’ha de posar sensible per abandonar una casa o llençar un objecte que t’ha fet un llarg servei. Però gosaria dir que hi havia certa estima en com ella tocava amb els seus fràgils dits la superfície gastada d’aquelles rodes grises. La quotidianitat inseparable condueixen a un inevitable afecte, doncs ho vulguis o no, quan un t’acompanya en bons i mals moments, acaba per obrir-se una escletxa al teu cor.

Era doncs una empedreïda aventurera, decidida a rodar per món amb alegria. Però no sense cert rastre de trista melancolia en el fons dels seus ulls. Ella passejava pel salo, amb el seu mig somriure. Era bonica, tendre i dura, fràgil i curtida. Potser ho sabia, potser sabia que la bellesa vivia en ella per molt que ella desitgés d’altres coses. Però el que potser no sabia, és que en aquell indret i en aquell instant, en aquell saló atestat de belleses i en aquell dia ple de enèrgic entusiasme, va ser la seva mirada dura el que em va captivar. Va ser ella indubtablement, la dona més bonica del món.



4 pensaments sobre “Projecte Atrapa Somriures: VI”

  1. Quina passió! Quines paraules! No em cau cap dubte de que aquell dia vas trobar la noia més bonica del món perqué aquesta noia sembla una guerrera antiga, una lluitadora que mai desfallirà per molts obstacles que es trobin en el seu camí. Quina força ha de tenir aquesta dona perquè hagis tret del teu interior unes paraules tan hipnotizants com aquestes. Senzillament meravellós, ets un gran escriptor.

    1. Les teves paraules són sens dubte encoratjadores, m’animen a seguir amb aquest projecte i certament em fan sentir que val la pena portar aquesta bellesa qu e jo veig en altres al món. Gran escriptor és de fet l’afalag més gran que algu podria fer-me, aixi que ja poc et queda per dir-me. Allà on sigui, espero que l’aventurera de mirada penetrant segueixi destilant aquella força que em va tranmetre i continui elogiant a l’univers amb la seva bellesa i la seva presencia. Per a mi meravellós són les paraules escrites si no la bellesa que me le sha portat. Les muses que amb la seva mera existencia han estat capaces de fer brollar en mi un discurs tan encoratjador. Gracies a totes elles, sens dubte.

  2. Llegir-te és enamorar-se.

    A banda de la temàtica o la transcendència de l’escrit, un altre factor important sempre és la forma, l’estil. Perquè escriure és transmetre i fer arribar emocions amb una situació.

    Per aquest motiu t’escric aquest comentari, perquè el teu estil em captura fins enamorar-me. He llegit molt, i massa poc però, mai ningú m’havia deixat amb aquesta sensació. És difícil d’explicar i encara més d’entendre. Em captives, em fas sentir que tot és possible i em fas deixar de sentir la reticència cap a la cita.

    També trobo molt interessant el tema, ser capaç d’entregar un sobre a una persona desconeguda que et captiva amb la seva bellesa. La teva subjetivitat és admirable.

    Llegir-te és un plaer, tant com per la forma com per el què dius. M’encantaria poder llegir-te durant molt temps més!

    1. Gracies per les teves paraules, realment m’encoratgen. No cada dia li diuen a un que s’hi enamoren 😉 Molt dacord amb tu, a vegades el com ho escrius é smé simportant que el què. Aquest cas potser n’és un exemple, prefereixo deixar-ho a titol personal. Per+ò fer arribar le semocions amb l’estil d eles meves paraules é sel meu objectiu així que sempre agrairé que algu ho recalqui. Persones com tu, que em fan senti que les meves paraules arriben a algun lloc i creen en la ment d’algu, en el cor d’algu alguna mena de significat fan que els meus escrits adquireixin un significat i un valor encara mé strascendental pe ra mi.
      Malegra que t’agradi tant el projecte i la seva idea. T’animo a seguir llegint-me i seguir meravellant-me amb les teves opinions al respecte.

Deixa un comentari: