Alícia al país de les meravelles

Tim Burton és un director excèntric. Te una llarga renglera de fanàtics i una també extensa fila de detractors. Les seves obres poden o no agradar. Però el que no sol fer és deixar indiferent. Amb la seva estètica particular ha captivat un públic molt específic que junt al seu intèrpret preferit (Jonny Deep), ha llençat al director a l’estelat. He sentit critiques que apunten que les seves trames han perdut substancia, que les histories no estan tan cuidades, que ha perdut qualitat en pos d’exagerar l’estètica que l’ha dut a la fama. I sincerament, “Alícia al país de les meravelles” no és el millor exemple per a defensar-lo.

Tots coneixem les peripècies de l’Alícia al país meravellós. Disney s’ha encarregat de gravar-ho en foc a les nostres infàncies. Però al contrari que molts altres clàssics de la casa, la d’Alícia és una historia que prové d’una novel·la. És d’esperar que en una pel·lícula en live-action el format pugui atorgar-li certa profunditat a la historia. Per desgracia no és així. La historia m’ha semblat plana, molt plana en comparació amb el difuminat record que guardo de la versió animada. Pueril, insípida, avorrida.

Una de les coses que es critica de la pel·lícula és la excessiva deformació dels personatges principals. Cosa que a mi m’ha semblat quasi perfecte. La caracterització te una estètica que lliga a la perfecció tant amb l’estil particular del director com amb la mitologia del país de les meravelles. En això consisteix, un món eixelebrat de fantasia rocambolesca. Tim Burton era l’adequat per a portar a la pantalla l’essència estètica d’aquesta història. Per desgracia no ha fet un treball tan excepcional amb la historia.

I un dels errors més garrafals de la pel·lícula em sembla la seva protagonista. És guapa, molt guapa. Però… poc més. La seva actuació em sembla insípida, poc fantasiosa, mancada de passió. No se si això es deu a els dots de l’actriu per a representar al personatge o a una intenció deliberada del director per una personalitat apagada. Però sigui quin sigui el motiu em sembla que destrueix la pel·lícula. Tal com es presenta la situació Alícia hauria de ser una dona forta que afronta el seu destí i decideix prendre’n les regnes. Que es desfà dels lligams de la fantasia per enfrontar-se a la realitat, lluitar contra el destí advers. Hauria de ser una dona forta. Però no és més que una nena indecisa arrossegada pels esdeveniments, que en cap moment mostra un deix d’autèntica determinació. Fa el que fa per que fa estona que s’ha quedat sense altre opció. Tampoc sembla patir cap dilema intern. Literalment m’ha semblat que tot li relliscava força. Una dona que va fent. Sincerament, un resultat pèssim per una gran possibilitat. Un dels elements més potents d’Alícia són la curiositat per explorar la fantasia, les pors per endinsar-se en el desconegut. En aquesta pel·lícula l’actriu m’ha semblat literalment un cadàver mancat d’emocions. Pèssim.

Pel que fa a la resta de personatges tots tenen tan una estètica com una personalitat força encertades i molt ben portades en pos de l’estil que la pel·lícula vol presentar. Però si la protagonista falla, la resta no pot pas sortir be. Els escenaris m’han semblat curiosament força oblidables, igual que l’enemic final. Esperava més extravagància d’aquests.

Pel que fa a la historia… Be, crec que els esdeveniments han seguit una direcció pèssima. A estones tenia la sensació de veure una pel·lícula de fantasia de classe B. Amb un perill rere l’altre sense pràcticament cap mena de justificació. Una sèrie d’escenaris que s’han de passar per que alguna aventura hi ha d’haver a la pel·lícula però que realment no influeixen de cap manera a la trama. Com si el film no fos més que una successió d’escenes d’acció. I entre que els escenaris semblaven quasi inconnexos (o mal conectats) i que l’actriu no era capaç de mostrar qualsevol mena d’evolució al respecte d’aquestes aventures, m’ha transmès la sensació que mitja pel·lícula sobra. La derrota del tan renombrat enemic final m’ha semblat entre llarga, precipitada i anticlimatica. Però el pitjor de tot es que la decisió final de tornar al món real. Tot i esser l’encertada des del punt de vista literari de la ficció, és incongruent dins la pel·lícula per la mancança de sentiments transmesos per l’actriu principal. S’hauria de fer notar que aquesta decisió be donada per la necessitat de madurar, d’afrontar la realitat i prendre les rendes de la teva vida. Però com a la resta de la pel·lícula m’ha transmès no ser més que una decisió arbitraria. Essent aquest el missatge final de la pel·lícula, és trist que aquesta no aconsegueixi transmetre’l adequadament. Tristament, una autentica decepció.

No obstant, tot i que decebedora, la pel·lícula m’ha entretingut. És capaç de fer-te passar l’estona i no esdevé del tot avorrida en cap punt. El que no m’agrada d’aquesta és la comparació amb el que podria haver arribat a ser. Per que ben portada hagués pogut ser gran. Però s’ha quedat en mediocre. La recomano per a tots aquells que li tinguin curiositat i tinguin ganes de matar el temps passant una estona sense pensar gaire. Fa poc s’ha anunciat la continuació d’aquesta, doncs la novel·la original n’hi te. Tot i la decepció de la primera part espero poder veure la segona. Desitjant que el fet de treballar sobre material nou doni a la pel·lícula l’aire de frescor i vitalitat que li ha faltat a la primera.