El Castell en l’Aire

«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(veure ressenya) Si no que sap mantenir totes les virtuts i mitologia d’aquest, canviant completament la historia i el context i fent-lo fresc de nou. Nous personatges encantadors. Vells personatges carismàtics que sempre han estat allà però que no descobreixes com a tals fins als final i sobretot la prosa dolça i de conte que et transmet l’alegria i la tendresa característica de l’autora sense deixar de ser profundament enginyosa i fins i tot reflexiva en moltes ocasions.

La trama avança ràpidament i amb alegria. Donant més sorpreses de les que un podria esperar. I és captivadora, terriblement captivadora. Com l’anterior es tracta d’una novel·la curta que es llegeix en un sospir. Al cap i a la fi la historia és d’allò més senzilla. En aquest cas tenim a un humil i somiador venedor de catifes al que un dia un desconegut li ven una catifa voladora amb la qual anirà a visitar una enigmàtica princesa en somnis. O això es pensava ell, doncs descobrirà que els somnis no eren tals i que la catifa realment era voladora i que el portava allà on desitjava mentre dormia. Profundament enamorats, els dos amants planegen fugarse junts. Però en aquell moment un maligne dimoni rapta a la princesa i se l’endu. Obligant al nostre protagonista a creuar mig món per a trobar-la. Amb la companyia d’uns carismàtics amics que anirà reunint, no sense cert recel, al llarg del camí. Els quals, l’ajudaran a trobar el mític castell en l’aire on el dimoni te amagades a les princeses que rapta.

Sento un amor molt tendre per les portades variants, sempre que no siguin la propaganda de la pel•lícula.

Els personatges no només són terriblement carismàtics. Si no que encertadament diferents als de l’entrega anterior. Originals i frescos, com quelcom completament nou, però que d’alguna manera aconsegueixen acoblar-se a la perfecció amb els vells. I costa de creure, doncs els universos presentats son tan diferents que a un li costa imaginar com ha aconseguit la autora que encaixin tan be, que siguin el mateix i que no n’hi hagi cap dubte. Tenim a un malcarat soldat, honest però estafador que en realitat no és tal. Una gata màgica capriciosa i malcarada amb el seu adorable cadellet que en realitat no és tal. Un geni dins una ampolla, també malcarat, amargat i rondinaire que en realitat tampoc és tal. Res és el que sembla ser i és una de les coses més fantàstiques del llibre. Doncs t’enganya amb dolçor i un cop arribat al final no pots evitar somriure davant l’ardit. I és clar, també tenim a totes les princeses, que tot i no aparèixer durant molta estona tenen personalitats molt marcades i ben exemplificades. També terriblement carismàtiques.

Aquesta és una novel·la totalment imprevisible en comparació amb la primera. Coneixes l’estil, coneixes l’univers, coneixes els personatges. O això et pensaves. Per que t’ho canvia tot sense caviar res i de cop abans d’adonar-te’n tens la boca oberta amb el que acaba de passar. I et regires en la teva ingenuïtat per haver cregut que sabies de que anava la historia, no ho sabies. Tal com volia la autora pensaves saber-ho, però no ho sabies en absolut. I és un engany perfectament realitzat i que deixa un gran sabor de boca.

Si una cosa em va impactar de la novel·la, va ser l’expansió de l’univers que havia presentat en el primer volum de la trilogia. En la primera novel·la ja teníem un univers extens. Amb mags, bruixes, dimonis, castells ambulants i un gran regne de conte de fades. Però aquí s’hi afegeix la màgia de les mil i una nits: amb catifes, voladores, genis tancats dins d’ampolles, visirs i princeses. Però el més increïble és que dos universos tan diferents encaixin a la perfecció en un de sol. Són el mateix. La màgia, el sistema de màgia, tot i que completament diferent en aparença, és el mateix. Es basa en els mateixos sòlids principis i te el mateix ambient a conte de fades. Només que aquest cop amb un regust a les mil i una nits d’afegit que resulta molt afavoridor.

Dolces portades variants.

Com en l’anterior, aquesta és una historia d’amor. Una historia d’amor dolça i de conte de fades. Però una de molt diferent. Si abans teníem a dos tossuts poca soltes, una dualitat d’egoisme i bondat, d’orgull i humilitat, que sense saber ben be com encaixaven a la perfecció. Ara tenim a dos individus joves i ingenus, astuts, però patosos en els camps de l’amor. Que descobreixen el món a través d’aquest. Si a l’anterior teníem dos pols oposats aquí tenim dues mitges taronges. I és fantàstic. Fantàstic que la novel·la pugui sorprendre’ns en tants aspectes tot i explicar la mateixa historia. Fantàstic que pugui explicar la mateixa historia i a l’hora explicar una historia completament diferent. Fantàstic, màgic, encisador.

Sens dubte totalment recomanable tinguis l’edat que tinguis. Una aportació imprescindible en l’extens gènere de la fantasia, que com l’anterior recomano especialment als amants del gènere i dels contes de fades, a més d’aquells a qui va encantar la pel·lícula de la Ghibli. Impacient per llegir la darrera part de la trilogia.

El Castell Ambulant

“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.

El que més destacaria d’aquesta petita joia lideraria és la seva prosa. Te un estil senzill i eloqüent. Que et submergeix en un transit alegre i amb aroma a conte de fades. Te la capacitat de fer-te viure i sentir en un conte clàssic tot i tractar-se en realitat d’una novel·la de certa complexitat. Quelcom similar va succeir-me amb “Contes de Terramar”(veure ressenya) i el seu predecessor “Histories de Terramar”. Però al contrari que a Terramar, on la prosa era feixuga i terriblement difícil de llegir tot i el molt ben aconseguit aroma a llegenda, “EL Castell Ambulant” és una novel·la que es devora amb facilitat. Amb una prosa no només terriblement simpàtica, si no que molt amena i agradable. Un estil literari que dona gust de llegir per si sol, fins i tot tret de context.

La historia ens trasllada a un món fantàstic de màgia on la petita de les tres germanes, Sophie,  està destinada a no ser gaire res a la vida i ho viu amb conformitat. La gran està destinada a casar-se amb un bell príncep, la petita a ser una gran aprenent e bruixa, però a la tercera germana mai li espera cap destí emocionant més que potser heretar la feixuga feina familiar. Ensopida en la resignació que el destí clàssic de conte de fades que el seu univers ha assumit, apareix a la seva vida una malvada bruixa que recelosa de la seva dolçor l’embruixa amb un terrible malefici que la converteix en una anciana. Decidida a no pertorbar la vida dels que l’emboten empren un viatge en solitari per buscar el seu destí. És en aquest trajecte on es toparà amb el castell ambulant i el carismàtic mac Howl que l’habita. Sumats amb en Calcifer, el dimoni de foc que dona vida al castell i l’aprenent del mac, en Michael, la Shophie passarà a habitar el confortable castell sent-ne l’encarregada de netejar el desordenat indret. En aquest context s’iniciarà una dolça historia d’amor entre l’aparent anciana i el caòtic i faldiller Howl.

Òbviament la historia parla d’amor verdader i no de les tendències sexuals vers la gent gran. En aquest cas el relat seria una mica pertorbador. La tranquil·litat que es pren la historia per desenvolupar l’innocent romanç és segurament un dels punts més forts de la historia. Però un que resulta impossible no destacar és la carisma dels sues personatges.

Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.

Com a bona novel·la de màgia. Te un sistema de màgia únic i fantàsticament elaborat. És senzill, no massa tècnic i propi d’un conte. Però en aquest món màgic no tot és possible, la màgia ( com tota màgia que sigui de preciar) te els seus costos i limitacions. Tal com fa la prosa, els sistema de màgia aconsegueix esser dolç, alegre i de conte de fades. Quasi en diria màgic, però això seria redundant. El millor però, és que tot i esser un sistema tan senzill i de conte clàssic, esdevé terriblement sòlid i coherent amb si mateix. Sens dubte una gran mostra de com la escriptora és capaç de crear un univers compacte i congruent.

L’art de l’animació és sens dubte preciós.

Finalment vull destacar la part de la novel·la on es visita el món real ( si, al contrari que a la pel·lícula s’hi conceben diferents mons, un d’ells el nostre de suposo finals de segle i que els protagonistes visiten amb notòria influencia per a la trama). Com es descriu el nostre món (increïble la descripció del televisor i la consola als ulls de la Sophie) des del punt de vista d’un habitant de conte és un dels petits regals imprescindibles que ens regala na novel·la.

No em queda més que dir que considero aquesta una lectura totalment imprescindible. Especialment a aquells que van desfruitar de la pel·lícula i als amants de la fantasia i els contes de fades.

Contes de Terramar

«Contes de Terramar» igual que el seu predecessor «Histories de Terramar» és un recull de cinc novel·les, en aquest cas curtes, que pequen dels mateixos defectes i assoleixen les mateixes virtuts . Però potser, al ser el format més assequible pel que fa al nombre de pagines, els defectes són menys defectuosos.

Al contrari que el seu predecessor aquests cinc contes no narren la vida d’un sol personatge. De fet no tenen res a veure els uns amb els altres. Són densos, feixucs, pesats i difícils de llegir. Tenen una narrativa molt apersonal, que submergeix al lector en un ambient de llegenda, de llegenda antiga i arcaica. Per desgracia, també en el mal sentit. Els relats són bons, però costen, es fan pesats i això perjudica a la seva qualitat. Simplement no és un llibre que recomanaria a qui no hagi llegit molt. Es fa difícil ‘empassar. Però és més amè que l’anterior, i com l’anterior m’ha agradat.

 

«El descobridor» El més llarg dels relats narra el que podria ser el principi. No el principi dels temps. Si no el principi del sistema en el que es basen la resta de relats, tan d’aquest recull com de l’anterior. Explica la vida del mag que entre altres coses va fundar l’escola de Roke, centre neuràlgic de la màgia a Terramar i per tant referent imprescindible en cada un dels relats. És interessant. Però és també el més feixuc de tots. Sembla la crònica d’un personatge històric a través de tota una vida. Des que era un nen sota un sistema tirànic. Fins que es va convertir en un savi fundador de l’escola que transmetria la saviesa per a la posteritat i que portaria l’equilibri a un món tan anàrquic i tirànic. És com sempre molt reflexiu i aconsegueix explicar coses que ja saps des d’una perspectiva anterior, nova. Indaga sobre la moralitat de la tirania i l’esclavatge. I sobretot postula altre cop la saviesa de la senzillesa. És dels cinc el que menys m’ha agradat. Potser per què és el més dispers i descentrat. Parla sobre masses coses que al final tenen massa poca importància i s’allarga amb la seva prosa tan particular. No obstant el recomano a qui tingui paciència per endinsar-se en una prosa pesada.

«Rosafosca i Diamant» És una dissonant historia d’amor. Exceptuant el fundador de l’escola de Roke del relat anterior, els mags, els homes de poder, són cèlibes. Aquesta és una historia molt interessant pels valors que aconsegueix transmetre. Un noi capacitat i de gran poder renuncia a la màgia per amor. Però aquest no es el missatge. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és que ell tria el camí que vol ser i no el que li imposen. Te els dons per ser gran a la vida. Però ell no vol ser gran, vol ser senzill, viure amb dolçor amb la dona que estima i la musica que l’apassiona. Crec que el que s’exposa aquí podria ser un interessant paral·lelisme de moltes vides actuals. Del dilema que suposa viure una vida que no vols simplement per que et diuen que és el que has de fer. Un missatge molt modern i introspectiu.

«Los Ossos de la Terra» És una breu precuela de «Histories de Terramar» que explica la historia mil vegades esmentada en aquest de com el mestre de Ged, el gran protagonista de la saga va aturar un terratrèmol ell sol. En el llibre es descobreix que per començar ni ho va fer ell sol ni de fet ho va fer ell. Ell va ser un mer ajudant del seu mestre qui va donar la vida per aplacar la ira de la terra. És un bell relat sobre un home senil que no te paciència per gaire res i de com aquest de mala gana però amb molt d’amor entrena al seu últim deixeble i al final dona la seva vida per fer-se un amb la terra i aplacar la muntanya. Es un relat sobre el sacrifici desinteressat i sobre afrontar quan ha arribat el moment d’un amb serenitat. A més te un interessant gir final on el poble sencer mal interpreta les paraules del jove aprenent i tothom pren els seus intents per explicar-se com a simple modèstia. Creant la tènue mentida que va aturar el terratrèmol, quan en realitat va ser el seu mestre.

He d’admetre que no he vist l’animació de la Ghibli, un petit pecat potser, però no és facil de trobar.

«Al Gran Pantà» S’explica la historia d’un mag molt poderós que a causa d’un mal ambient durant la seva infància va esdevenir algú recelós i competitiu. Que pugnava egoistament per ser el millor en tot el que feia, destruint al seu pas. A causa d’aquest comportament va cometre un greu error que el va destruir per dins. La historia explica com després d’haver perdut la memòria, l’home lluita per fugir dels seus remordiments intentant fer alguna cosa bona pel món, en un lloc allunyat on no pugui fer mal a ningú. Aquí torna aparèixer Ged, en aquells temps arximag. Que ha vingut a buscar-lo des de molt lluny degut a l’incident del seu passat. Al trobar-lo i veure el patiment que viu en ell decideix perdonar-lo i deixar-lo viure en aquell pantà pacífic on ha trobat una llar. La historia és en si una calmada reflexió sobre carregar amb el teu passat i aprendre a perdonar-se a un mateix. Afrontant el futur i intentant fer alguna cosa bona amb ell. Un relat de perdó i retenció que s’atreveix a postular la senzillesa com la cura de les animes turmentades.

«Dracvolador» Es l’últim dels relats i com el primer, no podria haver estat més correcte. El primer mostra el naixement de l’acadèmia de Roke. Aquest en mostra la seva mort. En els seus inicis igual que mags hi havia magues. En algun moment el celibat es va convertir en norma i l’estudi de les arts del poder va esdevenir únicament per als homes. En aquest relat que es podria classificar de feminista (de veritat). Es narra la historia d’una dona que vol entrar a estudiar a una escola d’homes per descobrir qui és en realitat. La seva presencia allà fa trontollar les lleis sobre les que d’institució s’aixeca i divideix a la decadent escola portant-la cap al començament del seu final. És una perfecte reflexió que evoca la transgressió de les normes injustes per tal d’aconseguir crear el canvi. Que reflexiona sobre el sensesentit de la superioritat d’un sexe sobre l’altre. I que promou el dret a l’educació de tots aquells amb voluntat i capacitat. És una reflexió digne de tancar amb aquest feixuc llibre. Potser la meva preferida.

En definitiva els relats m’han semblat lents, feixucs i difícils de llegir. Però molt disfrutables si tens la paciència per endinsar-t’hi. Amb reflexions molt poderoses i magistralment teixides. Doncs a Terramar no és la historia el que importa si no el missatge que porta amb ella.