«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(veure ressenya) Si no que sap mantenir totes les virtuts i mitologia d’aquest, canviant completament la historia i el context i fent-lo fresc de nou. Nous personatges encantadors. Vells personatges carismàtics que sempre han estat allà però que no descobreixes com a tals fins als final i sobretot la prosa dolça i de conte que et transmet l’alegria i la tendresa característica de l’autora sense deixar de ser profundament enginyosa i fins i tot reflexiva en moltes ocasions.
La trama avança ràpidament i amb alegria. Donant més sorpreses de les que un podria esperar. I és captivadora, terriblement captivadora. Com l’anterior es tracta d’una novel·la curta que es llegeix en un sospir. Al cap i a la fi la historia és d’allò més senzilla. En aquest cas tenim a un humil i somiador venedor de catifes al que un dia un desconegut li ven una catifa voladora amb la qual anirà a visitar una enigmàtica princesa en somnis. O això es pensava ell, doncs descobrirà que els somnis no eren tals i que la catifa realment era voladora i que el portava allà on desitjava mentre dormia. Profundament enamorats, els dos amants planegen fugarse junts. Però en aquell moment un maligne dimoni rapta a la princesa i se l’endu. Obligant al nostre protagonista a creuar mig món per a trobar-la. Amb la companyia d’uns carismàtics amics que anirà reunint, no sense cert recel, al llarg del camí. Els quals, l’ajudaran a trobar el mític castell en l’aire on el dimoni te amagades a les princeses que rapta.
Els personatges no només són terriblement carismàtics. Si no que encertadament diferents als de l’entrega anterior. Originals i frescos, com quelcom completament nou, però que d’alguna manera aconsegueixen acoblar-se a la perfecció amb els vells. I costa de creure, doncs els universos presentats son tan diferents que a un li costa imaginar com ha aconseguit la autora que encaixin tan be, que siguin el mateix i que no n’hi hagi cap dubte. Tenim a un malcarat soldat, honest però estafador que en realitat no és tal. Una gata màgica capriciosa i malcarada amb el seu adorable cadellet que en realitat no és tal. Un geni dins una ampolla, també malcarat, amargat i rondinaire que en realitat tampoc és tal. Res és el que sembla ser i és una de les coses més fantàstiques del llibre. Doncs t’enganya amb dolçor i un cop arribat al final no pots evitar somriure davant l’ardit. I és clar, també tenim a totes les princeses, que tot i no aparèixer durant molta estona tenen personalitats molt marcades i ben exemplificades. També terriblement carismàtiques.
Aquesta és una novel·la totalment imprevisible en comparació amb la primera. Coneixes l’estil, coneixes l’univers, coneixes els personatges. O això et pensaves. Per que t’ho canvia tot sense caviar res i de cop abans d’adonar-te’n tens la boca oberta amb el que acaba de passar. I et regires en la teva ingenuïtat per haver cregut que sabies de que anava la historia, no ho sabies. Tal com volia la autora pensaves saber-ho, però no ho sabies en absolut. I és un engany perfectament realitzat i que deixa un gran sabor de boca.
Si una cosa em va impactar de la novel·la, va ser l’expansió de l’univers que havia presentat en el primer volum de la trilogia. En la primera novel·la ja teníem un univers extens. Amb mags, bruixes, dimonis, castells ambulants i un gran regne de conte de fades. Però aquí s’hi afegeix la màgia de les mil i una nits: amb catifes, voladores, genis tancats dins d’ampolles, visirs i princeses. Però el més increïble és que dos universos tan diferents encaixin a la perfecció en un de sol. Són el mateix. La màgia, el sistema de màgia, tot i que completament diferent en aparença, és el mateix. Es basa en els mateixos sòlids principis i te el mateix ambient a conte de fades. Només que aquest cop amb un regust a les mil i una nits d’afegit que resulta molt afavoridor.
Com en l’anterior, aquesta és una historia d’amor. Una historia d’amor dolça i de conte de fades. Però una de molt diferent. Si abans teníem a dos tossuts poca soltes, una dualitat d’egoisme i bondat, d’orgull i humilitat, que sense saber ben be com encaixaven a la perfecció. Ara tenim a dos individus joves i ingenus, astuts, però patosos en els camps de l’amor. Que descobreixen el món a través d’aquest. Si a l’anterior teníem dos pols oposats aquí tenim dues mitges taronges. I és fantàstic. Fantàstic que la novel·la pugui sorprendre’ns en tants aspectes tot i explicar la mateixa historia. Fantàstic que pugui explicar la mateixa historia i a l’hora explicar una historia completament diferent. Fantàstic, màgic, encisador.
Sens dubte totalment recomanable tinguis l’edat que tinguis. Una aportació imprescindible en l’extens gènere de la fantasia, que com l’anterior recomano especialment als amants del gènere i dels contes de fades, a més d’aquells a qui va encantar la pel·lícula de la Ghibli. Impacient per llegir la darrera part de la trilogia.
“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.
Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.
