“El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.
- 0) Presentació.
I sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la maleïda sèrie i m’he llegit pràcticament totes les seves novel·les (a excepció d’alguna, no escrita exclusivament per ell que tinc pendent(i sí, Martin te més novel·les fora de Cançó de Gel i Foc)). La qüestió és que el meu adorat Martin genera molta polèmica i un dels motius és el que triga a publicar els seus llibres. Personalment, crec que les acusacions són desproporcionadament exagerades, puc entendre que a un fanàtic (com jo) se li faci llarga l’espera. Però amb llibres tan treballats com els que presenta el que no entenc és com no s’hi està el doble. Anant al tema la presentació no presenta en absolut l’antologia, o al menys no de la manera convencional. La presentació és un petit relat. En aquest es narra des del punt de vista de Martin una entrevista que li fa un fanàtic a arrel de l’antologia que estem llegint. Martin està cansat d’entrevistes i entrevistes on tots li pregunten el mateix. Tots, l’un rere l’altre no fan més que preguntar per Cançó de Gel i Foc, per quan sortirà, per les relacions de l’antologia amb aquesta, per si l’antologia afectarà a la saga, etc. L’entrevistador que se’ns presenta no resulta ser l’excepció i amb una insistència i una falta d’educació indubtablement irritants aconsegueix fer perdre els nervis al bo d’en Martin que acaba per estampar-lo violentament contra la paret. El relat serveix per il·lustrar la frustració d’en Martin sobre el fet de publicar una obra i que tothom es fixi en que pot tenir aquesta a veure amb un altre obra i no amb la obra en sí. I ho fa de sobremanera. Amb un humor molt simpàtic (acompanyat de simpàtics dibuixos d’en Martin…. Ballant?), aconsegueix ser una petita joia humorística perfecte per fer-te entrar en sintonia amb el que llegiràs a continuació. Deixa clar un missatge: Això no és cançó de Gel i Foc, és un altre historia. Però també és genial!
- 1) El Cavaller Errant
.jpg/revision/latest?cb=20120908195645)
El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció.
De tots tres és el que se m’ha fet més feixuc. Portava temps sense llegir Martin i tot i que suavitzada respecte a la seva germana gran, la prosa se m’ha fet un xic pesada durant les primeres pagines. He d’admetre que durant la narració de les justes, entre tanta descripció heràldica i tants blasons m’he perdut una mica. En més d’un moment hagués agraït el característic glossari de personatges de Canço de Gel i Foc, doncs els Targaryen tenen tots noms molt semblants i mai sabia ben be quin era quin. Tret d’això la historia m’ha encantat. Amb una prosa que tot i que costa d’enganxar no deixa de ser extraordinària Martin narra una historia senzilla amb més implicacions de les que podria semblar. Però tot i ser senzilla no per això amaga secrets, Martin s’esplaia creant relacions prematures que no comprendràs fins més tard i deixa veure com un simple accident pot canviar la sort de tot un país. Qui sap, potser si Dunk no hagués anat mai a aquell torneig, en Robert Baratheon mai hagués arribat a regnar. Elucubracions a part, de tots tres és el relat que guarda més sorpreses… Si no fos per que la contra portada s’encarrega d’anunciar-te la més important d’elles(recomano no llegir-se la contraportada). Al final el llibre deixa un missatge. El més petit dels nostres actes pot tenir grans conseqüències, conseqüències imprevisibles, a vegades terribles. Un ha d’anar amb compte amb els camins que tria per que mai sap a qui acabaran fent mal. És un missatge un xic pessimista, un missatge desolador pel context en el que es reflexa. Un missatge cru i violent. Per que per molt que això siguin contes, Martin segueix sent Martin.
- 2) La espasa Lleial
.jpg/revision/latest?cb=20130216155820)
Després del cavaller errant, Dunk i Egg tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades quasi sempre la seva rectitud en un context tan burd. El seu senyor, pràcticament del tot senil, es passa la vida recordant velles glories del seu passat familiar (les que li interessen, glories llunyanes de quan el seu cognom tenia algun poder) i pràcticament viu enterrat en les histories del passat sense cuidar el seu decrèpit present. És en aquest context quan Dunk descobreix que l’absència d’aigua del riu que porta el nom del seu senyor no es deu sols a la terrible sequera si no a una presa construïda més amunt, en el territori de la Viuda Roja, una terrible terratinent que ha enviudat quatre cops. Durant el descobriment de la presa un altre cavaller al servei del seu senyor (l’únic altre cavaller vaja) fereix a un dels treballadors de la presa i al estar aquest sota la protecció de la Viuda, la senyora te dret a prendre represàlies. És aquí quan comença una absurda guerra política per una torre i quatre gallines. Parlant amb la Viuda (que resulta que és tot un bombó de 25 anys, amb simple mala sort i molt de caràcter( no responsable de cap de les morts dels seus marits)), Dunk descobreix estar en el bàndol equivocat, doncs no sols la viuda tenia dret a fer la presa (doncs tot i portar el nom del seu senyor les aigües del riu pertanyen a ella) si no que el seu senyor va recolzar la terrible rebel·lió que pocs anys enrere va sacsejar el regne (en part d’aquí la seva decrepitud, mai es bo estar en el bàndol perdedor). Però tot i estar en el bàndol incorrecte, tot i trobar-se servint a un traïdor. Dunk va fer un jurament de cavaller i ha de servir al seu senyor per molt equivocat que pugui estar. És aquí quan Dunk es troba amb el dilema de saber que és el correcte. És aquí quan Dunk veu que potser va triar malament a l’hora de triar el seu senyor però la tria ja està feta i ha de viure amb les conseqüències. Aquí Dunk veu que va fer una promesa i l’ha de portar fins al final. I fins al final la porta, fins a les ultimes conseqüències.
Amb un final enginyós la historia s’arrossega en la mediocritat per una versió del poder tan degenerada i patètica que no pot ser altre cosa que una parodia del gran poders dels senyors medievals. Ensenyant-nos lo fràgil que és el poder, Martin auto parodia la seva saga més cèlebre a l’hora que pinta amb tints àcids el regust de la derrota. La ploma de Martin ens brinda una reflexió profund sobre la lleialtat i els ideals de la cavalleria, realçant-los i parodiant-los al mateix temps. Reflexiona sobre vencedors i vençuts. Sobre com escollir el bàndol correcte et pot deixar en el record com un heroi o com un traïdor. El relat ens mostra com el personatge evoluciona, madura i creix. Reflexiona sobre qui és i quin és el seu lloc al món per partir finalment i seguir el seu llarg viatge.
- 3) El caballer misteriós.
En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).
En el llibre anterior se’ns presentava per sobre el context històric dels Blackfire, una casa sorgida del bastard del rei que va iniciar una rebel·lió que va arribar a poques passes de l’èxit. En el seu llit de mort Aegon IV va legitimar a tots els seus bastards i va donar la seva espasa sagrada a un d’ells. Aquest (i mig regne amb ell), prenent això com un símbol de ser l’escollit al rei per la successió va iniciar una rebel·lió contra el seu mig germà estant a punt d’assolir la victòria. Finalment però els fills legítims del rei Targaryen van vèncer i la casa Blackfire no es va instaurar en el tron. No obstant, per molts anys que hagin passat part del regne segueix dividit i rancorós i els fills de Daemon Blackfire encara viuen per continuar el seu llegat de rebel·lió. És en aquest context quan el seu fill major, viatja a ponent d’incògnit per reunir-se amb els seus aliats conspiradors en un torneig de noces que sols és una tapadora i on Dunk i Egg es veuen embolicats per pura casualitat.
Tot i que des del principi es veu que aquest intent de rebel·lió estava destinat al fracàs aquesta és de les tres la novel·la amb més implicacions politiques de l’antologia. Tots els que hagin llegit la saga de Cançó de Gel i Foc poden saber si s’hi ha fixat fins on van arribar sr Duncan(nom de cavaller de Dunk, curiós que encara no m’hagués fet falta esmentar-lo fins ara) i Egg (no diré el seu nom real, seria un gran SPOILER, tot i que ja li diu la contra portada). Aquestes novel·les només marquen les passes del seu principi, però un futur gloriós se’ls apropa. Mentrestant ells seguiran caminant amb modèstia oferint-nos les seves lleugeres novel·les.
Sembla ser que Martin te pensat publicar de 3 a 9 novel·les més. I jo encantat. La llàstima és que ha dit que no s’hi posarà fins acabar amb Cançó de Gel i Foc i això s’albira molt, molt lluny. Però be, per molt que m’entusiasmi la idea de llegir més d’aquestes novel·les, més m’entusiasma la idea de llegir les seves germanes grans. Així que em conformaré amb això.
En definitiva l’antologia m’ha sorprès positivament . És menys lleugera del que m’esperava i manté una complexitat quasi inconcebible en el seu rere fons. Però es fan indubtablement fàcils de llegir. Totalment recomanable per a qualsevol fanàtic de Martin, la fantasia o la novel·la cavalleresca. I també aconsello donar un cop d’ull a aquells que han tastat Cançó i se’ls ha fet feixuga o densa, potser començant per la seva germana petita podran assimilar millor la prosa de Martin. Un títol totalment indispensable en la meva biblioteca.
