Lola l’exploradora
Un capítol on no passen gaires coses, però on les que passen estan narrades amb potencia. El capítol comença amb una àgil trama narrativa introduint-nos a través de la narració apassionada d’un fan boy la historia quasi llegendària que llegia en un diari durant la seva infància. Aquesta historia em fa rememorar d’alguna manera l’ambient de conte que va sorgir a l’illa de Jaya explicant una historia sobre un tal Norland el mentider. Igual que en aquella ocasió, un boig somiador (que en aquest cas és un antagonista) ha somiat des de la seva infància amb trobar-se amb els herois onírics dels contes que tant adora (tot i que en aquest cas en comptes del llegat de l’heroi que buscava Montblanc Cricket, Vito busca el llegat dels malvats de la historia, que no deixen de ser els seus herois particulars). La historia no deixa de ser una xorrada simplista típica de una historieta infantil dels anys de la picor, que és precisament el que ha de ser. Però com va fer Oda amb Norland, auguro la possibilitat d’un flashback explicant l’autèntic passat de Sora i la seva lluita contra el Germa 66, que amb el temps va derivar en llegenda la qual es va convertir en una historieta d’un diari (un diari per cert d’economia, el World Economic Times. No hauria de publicar articles econòmics i no historietes?). Un flashback que a l’hora servirà per conèixer les arrels del passat d’en Sanji. Doncs resulta que el Germa 66 que Vito idolatra és la organització que la família Vinsmoke (la d’en Sanji, per qui encara no se n’hagi enterat) regenta. Estava cantat des del principi del capítol que el Germa 66 i els Vinsmoke serien el mateix, en Sanji ja en donava els seus indicis, però com va demostrar amb Norland, Oda pot esplaiar-se a explicar les histories que li vinguin de gust quan li ve de gust, però mai seran irrellevants ni intranscendents. Introduir-nos en forma de conte llegendari la família ja profetitzada dels Vinsmoke, per no revelar-nos fins al final del capítol que Germa 66 i Vinsmoke són el mateix és sens dubte una arma narrativa que tot i la gran simplesa atorga un magistral resultat. El millor del capítol, la dualitat narrativa que aquesta argúcia ha suposat.
Però òbviament el capítol no només ens deixa la primer presentació del Germa 66 i la després revelació de que es tracta dels Vinsmoke. El capítol ens permet donar una primera fascinant ullada interior al vaixell de la Big Mom, que només havien vist per fora (el darrer capítol on va aparèixer en Sanji només sortia la barana de la coberta pràcticament). Sabíem que era un vaixell de proporcions gegantines (com la seva emperadriu), que cantava i estava recobert de dolços, però una ullada més propera ens permet veure que el vaixell guarda en el seu interior tot un nínxol ecològic, un ecosistema per descobrir. Ja se’ns n’havien donat pistes, però ara apareix la confirmació: la Big Mom encarna la versió gorda i llaminera de la reina roja d’Alicia al país de les meravelles(veure la meva pròpia versió). I és que amb la presentació que fa poc se’ns va donar d’una Big Mom que envia el cap dels familiars a aquells qui els porten la contraria, Oda ja ens feia una subtil referència a la mítica frase de la reina de cors: “que li Tallin el cap”. Però en aquest capítol ha aparegut la referència ineludible: els famosos soldats de cors que sempre acompanyen a la reina del país de les meravelles. Portes màgiques, cors per arreu i terres jaquelats són algunes de les mil referències al clàssic literari que hem vist en aquest capítol i que segurament continuarem veient en els següents.
Però és la reaparició de la Lola (suposo, sempre podria ser una germana bessona) la que es roba tot el capítol. O al menys aquesta part. Amb això queda confirmada Charlotte Lilin com la mare de la Lola, que suposo que es diu Charlotte Lola (no zona tan be Com Charlotte Lilin o Charlotte Pudin). El curiós és que no sembla reconèixer a en Sanji (o fa veure no reconèixer-lo) i en Sanji no sembla reconèixer a Lola (cosa que ja és més estranya… ah no, amb l’avia Kokoro ja se’ns va mostrar que en Sanji te una memòria selectiva, no recorda a les lletges). Junt amb ella se’ns presenta un tal Gotti (iracund secundari massilla que crec que no li importa a ningú, però que be… suposo que ens pot sorprendre), a més del “cruel” empresonament d’en Cesar (a mi el que em te encuriosit es la porta, és un home que ha menjat una fruita del diable? o una porta que ha menjat una fruita del diable? O potser la Big Mom ho va fer amb una porta i va néixer….).
La comicitat ja quotidiana del capítol anterior segueix impregnant al d’aquesta setmana amb la inevitable continuació de l’esgotament de les reserves. La fam assetja a la nostre tripulació i el temps sempre trapella sembla regalar-los un clima desèrtic i abrasador per que gaudeixin encara més d’aquest petit infern. Tots sabíem que en Chopper no resistia massa be els climes càlids, però ara resulta que els animals humanoides amb pelatge representen 4/7 de la tripulació, més de la meitat. Les implicacions humorístiques del fet són obvies i com sempre la canya de pescar és la darrera solució quan assetja la fam. Aquesta part del capítol està inundada dels petits guinys humorístics que tan desfruito i que mantenen en vida el manga (les revistes PORNO d’en Sanji, la broma de momificació d’en Brook, en Chopper amb el cotó de sucre… i la pell resseca d’en Luffy és genial, en l’apartat de dibuix el que més m’ha agradat del capítol). Així que com no podia ser d’altre manera quan per fi aconsegueixen pescar un peix, en Luffy el devora abans de poder comprovar si l’animal és verinós (i jo pensant, tenint en compte que el mar estava bullint pràcticament, no hauria d’haver sortit ja mig cuinat el peix?). Òbviament no li passarà res al nostre capità, tots ho sabem. En Maguellan es va assegurar sense saber-ho que cap verí pogués acabar amb el nostre capità. Però sí que el mantindrà immobilitzat durant una interessant estona. Però la comicitat del moment queda interrompuda per la gran revelació. El Germa 66 existeix!(notición!)
És quelcom que es veia a venir, però no m’ho esperava presentat d’aquesta manera. Més endavant a la festa, o amb algun altre mena d’introducció. Però no així. I és que convertir en inesperat quelcom anunciat és un petit art que Oda domina a la perfecció. Sembla inútil especular com acabarà la confrontació imminent entre els dos vaixells. Ho resoldrà tot Pokems com a membre de la banda de la Big Mom? Hi haurà una batalla? Li suarà completament la polla als tripulants del vaixell el que els del barret de palla facin? Faran un banquet? Suposo que al menys en això no trigarem a sortir de dubtes. Les especulacions sobre l’encaputxat ja corren per internet, el més evident sembla apuntar cap a un germà d’en Sanji (algú s’ha ficat en que la seva cara s’assembla a la d’en Zoro? Va jo aposto a que és un fill yaoy d’en Sanji i en Zoro que ha vingut del futur per alertar-los de l’amenaça imminent de l’Enel que baixarà del cel amb el seu exercit de robots petits però matons), però també podria ser un cosí, un tiet o fins i tot un pare. Tampoc crec que triguem massa a sortir de dubtes, si no fos perquè…. La setmana que be no hi ha One Piece!
Havíem hagut d’esperar una setmana de més per aquest capítol, sembla que tocarà esperar una setmana de més també per el següent. El meu fan boy intern crida d’exasperació, però be, sempre tindrem a HxH…. Vale aquest sempre ha sobrat. En definitiva el capítol és merament de transició, passa poca cosa més enllà d’alguna petita revelació. Però compleix el seu objectiu, divertit, interessant, entretingut i una font infinita d’especulacions
