Vinsmoke vs Vinsmoke Mugiwara
Capítol que ha encès molt de rèbol a la xarxa pel que jo crec que no ha estat tanta cosa. Entenc que s’ha desvetllat el passat d’un protagonista que ja pensàvem que no tenia gaire res a mostrar. Que la il·lusió de milers de fans que volien per als nakamas igual que va ser per en Luffy un doble passat traumàtic s’ha vist complerta i que el hype i les teories brollen sense aturador com en una corrida riera desbordant. Però al cap i a la fi el que se’ns ha mostrat és molt poca cosa i no és res que no haguéssim llegit ja entre línees. Per què el capítol simplement ens mostra un èpic combat amb un final previsible (quasi obligatori) i un petit fragment de passat que sense desvetllar res important (a part de que els germans són fruit d’una sola ventrada) puntualitza sobre coses que ja sabíem. No dic que no sigui un gran capítol, però no és la gran revelació que resol el grans misteris de la sèrie tal com la xarxa sembla apuntar.
Primer de tot veiem un Yonji deformat que molt a l’estil de la mítica cirurgia estètica d’en Sanji ha quedat renovat després del combat contra aquest. Sabíem que el cuiner li havia donat un bon cop, però és divertit veure els efectes de l’encontre. El que resulta interessant aquí és com aquest arregla els desperfectes de l’enfrontament i les conseqüències que implica el fet en si. La tecnòloga emprada sembla suggerir que els Vinsmoke estan millorats tecnològicament, i les escenes posteriors amb el pare pràcticament ho confirmen. Però de fet podria tractar-se de quelcom molt més senzill com és el haki. No oblidem la tendència a deformar-se del cap de Don Chinjao sota les altes pressions dels punys dels Monkey. Però si hagués de teoritzar sincerament diria que ambdós factors juguen un paper important en la recuperació pneumàtica de la cara d’en Yonji.
Però anem al que realment importa en aquest capítol, el combat. És un combat emotiu i vibrant, on dos grans besties s’enfronten amb set de sang i tota la potencia que tenen les seves mans (o peus). És espectacular, vibrant i emotiu i per una vegada no recorre a l’elisió que tant abunda a One Piece aquests últims anys. Se’ns permet gaudir plenament del combat i és espectacular. Això si, l’acció està plagada de diàlegs intranscendents. Diàlegs que ja s’havien repetit varies vegades en l’episodi anterior i que es tornen a repetir en aquest. Tampoc és que sobrin, son necessaris, però la veritat és que són més aviat una música de fons que no pas un autèntic duel dialèctic. Cada un te una postura i cap dels dos pensa canviar d’opinió. Així que els punys són l’única solució. Només que no semblen solucionar res. Etern conflicte de l’esser humà.
Més enllà dels diàlegs però, el combat serveix per mostrar-nos de forma directe i sense contencions l’estil de lluita dels Vinsmoke amb aquest combat cyberpunk que els caracteritza. Vegapunk (i Franky) a part, la tecnòloga sempre havia estat quelcom força inútil a One Piece. Ni les pistoles ni els canons servien per gaire cosa a l’hora de la veritat i tot acabava per resoldre’s de manera tradicional. Aquest cop però l’analògic deixa pas al tecnològic i ens porta una autentica demostració del que son millores tecnològiques en una armadura de combat. Un podria pensar que no sentaria gaire be a OnePiece, però el cert és que amb l’estranya màgia d’Oda tot sembla combinar. Pots ficar pirates espacials, cyborgs que llencen rajos laser, samurais, pirates, zombies, fantasmes, illes voladores i híbrids furry i a sobre aconseguir portar pel mig una trama seriosa (entre rialla i rialla). Per que a One Piece tot sembla tenir cabuda d’una manera increïblement orgànica que meravella sens dubte a aquell que s’ho pari a pensar.
Però parlem del que més expectativa ha causat i són les descases dues pagines de flasback que ens ha regalat el capítol. I la veritat poc mostra la narració. Ens detalla que tots els germans van néixer de forma simultània i ens deixa intuir que aquests puguin estar ja modificatsdes de la seva infància (contràriament a en Sanji, per dèbil s’assumeix). El més important però és que se’ns detalla el per què dels rancors que van fer marxar a en Sanji d’aquell ambient abusiu. Se’ns mostra com la de la cuina era una passió arrelada que tenia ja de ben petit i com això no va fer si no que empitjorar la seva situació familiar. Sanji era el germà dèbil de la ventrada, l’inútil, el desgraciat. Era l’indigne i tots es burlaven d’ell. El seu pare el repudiava, els seus germans n’abusaven i la seva germana es reia de tot . La imatge de un Sanji emmascarat ens suggereix una sèrie de tortures segurament de part del seu pare amb l’objectiu de enfortir al nen. No obstant per la sorpresiva força d’en Sanji tot sembla indicar que res va fer efecte i que en Sanji va fugir del seu cognom essent encara una criatura dèbil i incompresa. Com va evolucionar el conflicte del petit Sanji fins a aconseguir fugir cap a l’East-Blue em sembla quelcom interessant que valdrà la pena explorar. No obstant, tot i que suggerent, el capítol no ens dona molta més informació amb la que treballar. Coneixem alguns matisos, però encara anem amb els ulls tapats al que el passat del nostre cuiner respecta.
Però el combat finalitza amb una jugada mestre que ens deixa en una posició ambigua molt interessant. Crec que no podria haver acabat d’una millor manera. Ja vaig dir en la ressenya passada que em preocupava que en Sanji guanyés per què això destrossaria l’escala de poder, però a l’hora una derrota esclafadora semblaria fer menys al personatge. Al final el pare ha guanyat, però qui és més fort segueix sense estar clar. El pare semblava tenir un avantatge lleugerament superior, però la victòria del cuiner tampoc semblava impossible. Al final la falta d’escrúpols del patriarca dels Vinsmoke ha estat el que ha decidit el combat. Sacrificant un dels seus homes per fer unadoble demostració de poder. No obstant queda present que el pare és superior al fill. Tingui o no més força, te més poder. Ja sigui el poder de la falta d’escrúpols, de la tecnologia o dels escuts humans ell guanya. Així doncs tot i que la victòria es del pare, no queda del tot clar si el seu nivell de força és superior al del nostre cuiner. Aquesta ambigüitat permet respectar l’escala de poder i a l’hora magnificar la força d’un Sanji que essent un dels tres monstres dels barret de palla hauria de estar a l’alçada dels més grans.
Amb en Sanji derrotat però ens trobem amb que tot es exactament igual que abans. La demostració de poder ha estat del tot inútil. El cuiner prohibit segueix tenint les mateixes conviccions, tal com el pare empedreït. Així que en una petita jugada mestre en la política dels Vinsmoke la aparentment dolça i inofensiva Reiju col·loca als canells d’en Sanji una versió reduïda dels infames collars d’esclau. Una argúcia narrativa que obligarà al cuiner a esperar esser rescatat. I és que és la mateixa Big Mom l’única que te les claus per alliberar al nostre cuiner. Això suggereix un inevitable enfrontament entre l’emperadriu i el futur rei dels pirates. Per què tal com van les coses dubto molt que la negociació esdevingui una opció viable (a no ser que es posi en joc la derrota d’en Kaidoh sobre la taula i la Big Mom decideixi aliar-se a en Luffy amb aquest fi), i el furt no sembla tampoc una opció massa viable (prou en tenen en Pedro i en Brook amb robar la pedrota). Així doncs amb un moviment tan simple Oda acaba de segellar d’invertibilitat del conflicte. Tots sabem que no hi ha res més preuat per a en Sanji que les seves mans. Obligar-lo a renunciar a aquestes seria com obligar-lo a renunciar a la polla vida. Però deixant de banda l’evident dramatisme del fet això impedeix al cuiner abandonar l’illa com si res si se li dona l’ocasió. Com ja vaig dir, la saga promet allargar-se més del que teníem pensat.
