Cesar for president
Capítol variat que torna amb energia al caràcter multi front al que ens anava acostumant al començament de la saga. L’episodi enceta recordant-nos vagament les implicacions del capítol passat amb un torturat Sanji que comença a ser conscient de l’embolic en el que s’ha arrossegat. Sense dir-nos res de nou el capítol es trasllada per primer cop al front d’espionatge d’en Brook i en Pedro que sorprenentment i quasi per accident acaben essent millors espies del que un podia esperar. Amb un simple passeig per la ciutat s’assabenten de la sospitosa rendició d’en Jinbe davant l’emperadriu (els rumors del poble pla sovint són una poderosa eina d’espionatge). Respecte a aquest punt em costa de creure que el tritó hagi claudicat tant fàcilment i veig aquí alguna mena de joc polític que se’ns mostrarà més endavant. Narrativament però, el fet d’esmentar-ho indirectament a través de l’espionatge em sembla una petita genialitat doncs ens explica amb la situació però ens deixa amb la incertesa de si es certa o no.
Però en Pedro es topa amb una incòmode Purin que sembla obligada a emprovar-se un vestit de núvia rere un altre sense possibilitat de llibertat. Això dona forma a la possibilitat que la filla de l’emperadriu no sigui una col·laboradora en les maquinacions d’aquesta. Però l’elegant cames llargues sembla anar-se’n de la llengua en el moment menys indicat revelant als dos espies que la Big Mom sap de l’arribada dels barret de palla a l’illa. No és cap gran revelació doncs tots ho sabíem, però sembla interessant imaginar que faran aquest parell amb aquesta informació. Fidels i servicials com són tots dos de ben segur intentaran fer arribar la nova al seu capità (o a la Nami si són més sensats) sense renunciar a la seva perillosa missió. Encara que segurament la noticia arribaria tard a les mans dels tripulants, doncs molt sembla ser que no trigaran gaire en assabentar-se de que la seva infiltració no era tan secreta com pensaven. La cirera final del pastís però, és la revelació de que el pobre Pokems no era en realitat un espia de la Big Mom si no que havia actuat de bon cor. Una llàstima, el personatge perd molt així, hauria preferit un híbrid entre el tou personatge que ens han donat i el despietat i maquinador que ens podrien haver ofert. Però si la Big Mom no en sap res i tampoc ha sigut ell per la seva compta, qui es va emportar al lleo-tortuga?
Que en Capone no es pensava conformar amb esser un segon de la Big Mom era quasi evident. Podem entendre a un X-Drake subordinat a un emperador poderós com en Kaidoh. Però Capone era un mafiós, un aspirant a Donflamingo. Ell no vol ser subordinat de ningú, vol crear el seu propi imperi. Potser amb la caiguda de Donflamingo tingui la seva oportunitat (aliat amb en Buggy podrien fer alguna cosa). Però estar sota les ales de l’emperadriu és sens dubte una comoditat que ajuda a qualsevol a avançar cap al seu somni, sempre que sàpiga com sortir-ne després sense perdre el cap. El que si sorprèn és que en aquests dos anys el súper nova hagi creat una família. I no en el sentit mafiós de la paraula com el gran Barba Blanca. Si no en el tradicional. I ni més ni menys amb la mateixa Lola (que no es diu Lola de veritat). El sorprenent de tot plegat es la poca fidelitat que semblen tenir les filles de l’emperadriu per la seva mare. La Lola és només el tercer exemple de filla e la família que sembla tenir més fidelitat vers el marit amb el que ha estat enllaçada que amb la mare que li va procurar l’enllaç. Després de conèixer a l’infame emperadriu podem entendre molt millor aquella malaltissa obsessió de la Lola per trobar marit. Sempre va semblar un personatge molt més profund del que aparentava i ara es demostra el fet. La qüestió és si la Lola serà capaç d’aliar-se amb la Nami de nou i aconseguir aprofitar la traïció d’en Capone per procurar la fugida de la Big Mom. Per que sembla que si el mafiós vol escapar amb el cap al seu lloc de l’emperadriu necessita tota l’ajuda possible. Una afinitat amb el arbitrari barret de palla podria ser la seva salvació. Per altre banda però la traïció contra el problemàtic Pokems pot ser la clau per guanyar-se també l’enemistat amb el barret de palla. Així que les cartes són confoses i ni tan sols Hawkings podria dilucidar-ne el futur.
Pel que fa al pobre Pekoms tots dubtem que mori realment. Qui sap amb que ens sortirà Oda, potser és secretament amic dels taurons o potser algun aliat secret el salva a l’últim moment (o tal com va demostrar el carismàtic Jack potser és mig tritó i sobreviu a les profunditats. Seria el colmo, mig mink mig tritó amb una Zoan, seria la combinació de tres animals… brutal). Però sigui com sigui, la seva mort sembla improbable.
I de les possibilitats d’una traïció secreta passem a les peripècies de l’egòlatra Cèsar Clown. El científic sembla ser el perfecte candidat per participar en les eleccions de qualsevol país que es faci de preuar. Corrupte, mentider, irresponsable i despreocupat. No va dubtar en gastar-se els diners que la seva patrocinadora li enviava en barcos i putes mentre vivia la vida sota la protecció del Joker. Però ara Don Flamingo ha caigut i el Joker ha deixat d’existir. No te protecció alguna i si tenir l’enemistat d’en Kaidoh no era suficient, ha de rendir comptes a l’emperadriu golosa. El més interessant de tot plegat però és que justifica moltes coses de la mediocre saga de Punk Hazard que havien quedat mig penjades i inconcluses. Però les menties han portat a Cesar a un corredor sense sortida. La Big Mom ansiosa pel seu somni de tolerància i acceptació ha preparat per a Cesar els mitjans per a replicar l’experiment que segons ell estava a punt d’esdevenir exitós. Enredat en les seves pròpies mentides Cesar ha fet una promesa impossible a una ansiosa intolerant. El més probable és que d’alguna manera acabi essent salvat pel barret de palla o utilitzat de nou com a moneda de canvi en alguna intriga secreta. Però sens dubte la seva situació és suggerent i promet esdevenir un petit detall que enriquirà la trama i potser fins i tot serà important per al desenvolupament d’aquesta.
Després de presentar-nos al primer fill de l’emperadriu (que acaba per no ser més que un disseny sense pena ni gloria) el capítol ens deixa amb el nostre protagonista desorientat en mig del bosc. Que com no sap gaire que fer amb les múltiples repliques dels seus companys opta per lligar-les totes, acumular-les i quan no es puguin escapar ja veurem el que fem. Una opció molt intel·ligent tenint en compte el cap d’on ha sortit. Per desgracia però no sembla pas que això l’ajudi en gaire res. Sembla ser doncs que el barret de palla està tan perdut com els seus companys en mig del bosc. El seu futur és incert, tan incert com el que ens espera. En aquest moment Oda pot tirar cap a tantes bandes que es temptador posar-se a divagar cap als possibles futurs de la trama. Però si hagués d’apostar, apostaria per quelcom explosiu i destructor. No m’estranyaria que cansat de donar voltes al cerrut del barret de palla li donés per anar directe al gra i destruir el bosc a cops de puny per trobar amb claredat la sortida. Només el futur ho dirà.
