Carrot a través del mirall
Capítol que torna a concentrar-se en un sol front per avançar en la trama del nostre protagonista, que perdut en mig del bosc i susceptible com és a les arts de l’engany necessita (per variar) els dots de guia de la seva tripulant per adonar-se del camí a seguir (o aproximar-s’hi al menys). Ens trobem en un punt on crec que el conflicte dins el bosc seductor no pot trigar a resoldre’s o presentar un canvi significatiu si no vol acabar per resultar monòton i avorrit. Fins ara penjat entre d’altres esdeveniments l’allargament i repetició del conflicte servien per a atorgar-li la sensació de pèrdua a la que aspira. Però si s’allarga gaire més aquest estat d’incertesa el conflicte esdevindrà monòton i no podem fer més que avorrir les parts on es narri esperant a que el capítol ens sorprengui amb altres fronts. Espero doncs que el conflicte no trigui a prendre un gir, a poder esser en el proper episodi.
El més interessant del capítol però és el que ens plantegen les seves primeres pagines i que més tard l’episodi s’encarrega d’especificar. Tal com cita el títol ens trobem en una nació d’ànimes on l’anima es el l’impost a pagar. Podríem estendre’ns en comparacions amb l’illa de les joguines de Donflamingo, però és important apreciar una diferencia crucial amb les dues cares fosques dels respectius dominis. Aquí la gent no viu enganyada ni obligada. Don Flamingo amagava sota falsa alegria aquella fosca nació de joguines esclaves de les que ningú res sabia. Aquí la gent paga amb la seva anima, però ho fa de manera conscient i voluntària. Paguen per què ho prefereixen a marxar. Obligar a la gent a donar la seva vida és quelcom molt lleig, però aquí ningú obliga a ningú. Potser la cosa és una mica sinistre. Potser els habitants no tenen moltes més alternatives. Però no sembla pas obligatori que es quedin a viure a l’arxipèlag. Dubto que la Big Mom sotmeti a tothom que vulgui marxar dels seus dominis al mateix tracte que en Jinbe (tot i que podria ser). Ja en el seu temps vaig parlar sobre les criaturetes fosques que semblen ser les recol·lectores d’ànimes i vaig apostar precisament per això. Sembla ser que aquesta vegada vaig encertar. Avui se’ns defineix definitivament l’habilitat de la Big Mom. Sembla ser que la vida que roba només pot conferir-la a objectes inanimats. Suposo que el fet no es més que una trampa per defugir conflictes amb l’eterna joventut que una habilitat així podria conferir al seu usuari. Però el cert és que funciona. El més curiós i rocambolesc de tot plegat és que amb una habilitat com aquesta la Big Mom sembli emprar-la únicament per crear el seu paisatge idíl·lic d’essers de fantasia. No sembla per a ella una necessitat, si no un simple capritx, la decoració que vol per al seu gran jardí. I és que aparentment l’emperadriu es mou a favor dels seus interessos estètics. Te el somni de viure en una illa decorada amb un estil particular on , no sols el paisatge si no que els seus habitants són part d’aquest paisatge que somia. Així doncs ella roba la vida d ela gent per satisfer el seu caprici personal de veure arbres vivents en el seu capriciós domini.
La resta del capítol es dedica a narrar les com ja he dit reiteratives aventures de la Nami abans de retrobar-se amb el seu capità, gaire res a destacar d’aquesta part a banda d’una impulsiva Caarrot que en les seves presses ha quedat atrapada dins el mirall màgic de la reina del bosc seductor. Encara no estic molt segur de l’autèntic potencial de batalla de la petita conilla, és quelcom que s’haurà de descobrir en algun moment en aquesta saga. Fins ara les seves demostracions de força han estat força ambigües, però va creuar un atac amb l0infame Zoro i això per si sol ja hauria de ser una prova de que el seu poder no és precisament baix. El futur ens ho dirà si Oda es digna a donar-li un adversari decent i no cau en la seva mania de deixar les fèmines fora dels combats importants. L’altre element que em sembla interessant és com destaca la bruixa del bosc seductor la peculiaritat d’en Chopper i com aquesta serà de l’agrad de sa mare. El fet que l’emperadriu col·leccioni criatures estranyes per al seu caprici suma un tant a la seva ja ben definida obsessió. Pel que fa al sacrifici del Chopper monstre… be. La forma de monstre del nostre doctor va ser una de les coses més impactants del manga en el seu moment. Però ha envellit malament amb l’absurda decisió de donar-li un tint més jovial i amable (deixant de ser literalment un monstre). L’aterradora forma de monstre del passat inspirava quelcom poderós, l’actual en sembla una mala copia. Tot i així el sacrifici del ren no deixa de tenir el seu dramatisme aconseguit. Si hagués d’apostar, apostaria per que serà capturat un cop resti immòbil per a ser entregat a les mans de la capriciosa Linlin a mode de peluix mascota kawai.
Però el que més m’ha sorprès del capítol (positivament) és la revelació final de qui era realment el cap enterrat en mig del bosc. Era un personatge purament anecdòtic que quasi sobrava més que fer gracia. Relegat a mer element paisatgístic. Però sorpresivament l’home (no tenia molt clar el seu sexe jo) resulta tenir més importància de la que prometia. No tan sols es presenta com a un dels marits de la Lilin (un marit marginat, cosa que li pinta de meravella), si no que es presenta com el pare de la carismàtica Lola (ell li diu així, de manera que suposo que deu ser una mena de mot afectiu o algo). Això dona a un personatge del tot oblidable una rellevància i una presencia realment sorprenent. L’individu en si sembla un poruc mitja merda, però si l’emperadriu el va triar, alguna cosa devia tenir. Però la Lola no va ser l’única prole que aquest marginat va engendrar. Ens topem amb el disseny d’un fill que contrastant amb l’aspecte del seu pare tot i ser de fet molt similar sembla poderós. No podem endevinar fins a quin nivell, però pel seu títol (comandant dolç) un podria suposar que no és un mitja merda. Si són o no suposicions fundades espero que no triguem molt a descobrir-ho. Fins llavors, tocarà esperar.
