El patetisme de Judge Vinsmoke
El capítol comença deixant a en Brook acaparar una mica la merescuda càmera de l’espectador. Ja vaig dir en l’anterior episodi el que pensava d’aquest fantàstic Brook i la seva estel·lar intervenció. Oda podria haver-lo deixat lluir-se amb una escena carregada d’epiquisme que realces la seva figura. Però ha fet algo molt millor. Crec que el llenguatge subtil de l’anterior episodi funciona per realçar-lo molt millor que les declaracions evidents per aquells que sàpiguen escoltar a la narrativa. Oda es marca doncs una dramàtica escena on Brook es treu la mascara i revela la seva autentica identitat al món. Només que en lloc d’impactar-lo per a la seva revelació els espectadors s’alarmen pensant que s’ha arrancat la cara. Tots coneixem les bromes d’en Brook, a aquestes alçades ja son una icona de la sèrie. I crec que no hi ha re m és adequat per retre homenatge al personatge que una bona broma d’aquestes. Allunyant-se del reconeixement directe Oda alça al personatge, no mostrant una versió heroica d’aquest, si no mostrant-lo tal com és, amb defectes i virtuts.
Però el protagonista d’aquest capítol no és en Brook, si no un desvirtuat pare dels Vinsmoke que s’adona poc a poc de com d’enfonsats estan els seus somnis. Oda narra amb agonista lentitud la destrucció moral del personatge, el va ensorrant poc a poc, primer amb a incertesa del que està succeint, després amb la sospita, i finalment amb la impotència de la resignació. Però lluny d’acaparar el capítol, aquest procés esta construït amb una econòmic minimalisme, petites vinyetes senzilles però contundents que deixen sort per a omplir d’acció les que resten.
Veiem a una Purin que intenta redimir els seus dubtes atacant a en Sanji quan ja és massa tard, mentre un dels seus germans, titllant-la d’inútil es proposa acabar la feina. El tal Daifuku (home lampara en serio? mai ho hagués dit) te un disseny artístic la mar d’interessant, essent una barreja entre un geni aràbic, un monjo hinduista i un deu sintoista que personalment trobo força brillant. L’acció es succeeix i mentre els diferents personatges es baten en combat un Capone insegur del camí a seguir després del rumb imprevisible dels esdeveniments ataca a en Luffy fingint contenir-lo. I mentre en Sanji es bat amb en Daifuku en Pedro es bat amb un tal Oven que te tant un poder com disseny força anecdòtics. Em dona la sensació que quasi no hem vist en Pedro en aquesta segona meitat de saga i tenint en compte el gran respecte que es va guanyar en la primera crec que Oda li deu al menys un parell d’escenes de lluïment, no ha arribat el moment, però m’alegro que es molesti a recordar-nos la seva existència. M’entristiria molt veure’l passar desapercebut el que queda de saga.
He de dedicar un petit paràgraf al paper que en Brook juga a continuació per que tot i la seva senzillesa em sembla brutal. Algú que Oda no es molesta a ensenyar-nos (doncs no te importància i li dona un caràcter impersonal al fet que afavoreix l’acudit) talla al cap al nostre esquelet, sortint aquest rodant pel terra, evidentment decapitat, però davant l’alarma del seu capità l’esquelet reacciona tant panxo amb una de les seves bromes. És senzill, quasi evident, però l’acudit m’ha fet riure com pocs i crec que mereix el seu reconeixement.
Però llavors és quan s’obra la màgia i el líder del Germa cau derrotat davant l’evidencia de la seva derrota (enteneu-me, son dos tipus diferents de derrota). L’home que es creia a si mateix dur, astut i invencible arranca a somicar com un nen petit davant l’absolut de la seva condemna. I el líder plora mentre els seus fills resten impassibles davant la mort, no per valentia, si no per que tanta humanitat els ha tret el seu pare que ja no els queden sentiments a albergar davant la perspectiva d’una mort segura i una derrota absoluta. Aquí Oda enfonsa amb mestratge una figura que havia construït per a ser derrocada. El pare rígid i imponent, que imposa als seus descendents el futur que ha tirat per a ells sense donar-los una engruna d’amor. Oda sanciona la figura tradicional del cap de família japonès fent-lo caure mentre la descendència que ha engendrat resta impassible davant la seva derrota. Una dura critica contra la dura paternitat japonesa i una invitació a replantejar-se els mètodes educatius basats en l’estricta rigidesa d’una disciplina quasi militar. Pensem-hi.
Però mentre Judge Vinsmoke plora i s’enfonsa en el seu propi patetisme vista enfonsada la seva obra el sempre perspicaç fill endeví de l’emperadriu ataca contra un Capone que sembla incapaç d’acabar amb un enemic sotmès, descobrint (a mitges) la seva trampa. El mafiós havia muntat les coses per tal de poder retirar-se en qualsevol moment. Tot estava organitzat de manera que se’n pogués desentendre si la situació es torçava. No per seguir sota les ordres de l’emperadriu es clar, si no per fugir mentre sacrificava els seus aliats. Però ara davant la imperativa pregunta e per que no ha acabat amb el barret de palla ha arribat el moment de mullar-se i prendre una decisió. I envalentint per la inèrcia que el barret de palla sembla contagiar a tothom qui el rodeja es llança dempeus a un pla que ja no te aturador. Katakuri ha vist un destí terrible i Capone està disposat a fer-lo realitat. Tot està disposat per a l’acció final on una aliança de ja no tant novells pirates derrotarà a la mítica emperadriu. Que comenci la batalla.
