Flasback is coming
Tot i que tot en aquest episodi queda eclipsat pel que hi passa al final no és que hi passin precisament poques coses. Ens trobem davant un allau de successos caòtics en el que podem definir com una autentica batalla campal. I Oda ho ha brodat. Uns quants centenars d’episodis enrere Oda es va marcar una de les batalles campals més ben aconseguides del manga en la guerra per rescatar l’Ace. El resultat va ser espectacular, molt ben aconseguit tenint en compte la magnitud del conflicte i el nombre ingent de persones amb habilitats ultra poderoses involucrades. No obstant tenia els seus errors. Tot i que durant el transcurs de la narració un ho sentia coherent si et posaves a analitzar-ho veies que inevitablement els fronts patien descoordinacions i es veien congelats o accelerats un respecte als altres. Quelcom inevitable tenint en compte la magnitud del conflicte, però existent. Un no podia deixar de sentir que tot i els centenars de persones involucrades, nomes unes desenes feien realment alguna cosa i d’aquests uns pocs es feien veure el seu pes en la batalla. Es que el problema d’intentar ser un narrador omniscient en una batalla de tals magnituds és que hi ha massa informació a processar. Molt més fàcil resulta enfocar-se en un personatge i narrar-ho tot des del seu punt de vista. Oda ho va fer amb en Luffy és clar, però sense limitar-se aquí va intentar narrar-ho tot a tot arreu per poder transmetre el que volia transmetre. I tot i l’arriscat de la jugada li va sortir be més que be. Considerant-ho jo, tot i lluny de ser perfecte, un dels millors mèrits de la seva narrativa en la historia de la publicació. Ara Oda es troba en un altre batalla campal. Desenes de personatges enfrontats en un conflicte que tot i ser de molt més reduïdes magnituds és en certa manera una miniaturització del que va ser allò. Però en aquesta ocasió Oda te experiència. I es nota.
En cap moment un sent que algun personatge quedi descuidat o sobri d’alguna manera. Un sent la magnitud del conflicte en tota la seva plenitud, essent tots els fronts ben cuidats i portats paral·lelament. Sí, la magnitud menor i això ajuda. Però si Oda no hagués fet mai el que va fer a Mariejoa aquesta batalla no hagués sortit tan rodona. No obstant hi ha un detall, un front, que la lliura de ser perfecte. El fill gran dels Charlotte i la seva execució dels Vinsmoke sembla congelada. Ja van trigar massa a apressar-los i ara triguen massa a executar-los. El front se sent congelat respecte a la resta que flueixen tan coordinats. Oda explica això amb un Perospero que es vanagloria de la seva captura mentre els Vinsmoke resten immobilitzats pel seu caramel. Els te lligats i es pot permetre el luxe de torturar-los abans de l’execució, doncs ningú acudirà al seu rescat. Això serviria en una situació normal, és lògic que no concebi el que els del barret de palla vulguin salvar als que han raptat al seu membre, però no funciona aquí. No funciona per que la Big Mom està descontrolada i essent el fill gran com és el que hauria de fer és acabar ràpid amb l’assumpte i anar a intentar calmar a sa mare. No obstant segueix vanagloriant-se com si no veiés res del que passa al seu voltant sense mostrar cap signe de preocupació davant que la dona histèrica més perillosa del món estigui a punt d’explotar. Oda ho aconsegueix maquillar subtilment i tot plegat és tant frenètic que quasi no te n’adones. Però si t’hi fixes, veus que aquest petit defecte arruïna el magistral treball que Oda ha aconseguit fer amb la seva narrativa en aquesta batalla. Doncs de poc, aconsegueix fer que el conflicte arribi a la perfecció. I Oda necessitarà experiència, per que tal com va la sèrie, sembla que s’acosta una batalla campal contra el mateix Kaidoh i, tal com va passar amb barba blanca, una entre les tropes aliades del barret de palla i l’armada en algun punt cap al final del manga. I aquella batalla, essent el final, haurà de sortir perfecte. Així que un deu en una batalla de més petita magnitud com aquesta hagués estat un bon principi (sobre tot tenint en compte el desastrós de la batalla campal de l’illa d eles sirenes, on Oda va fer gala de tots els defectes de la seva narrativa). Sigui com sigui el futur es mostra esperançador, Oda millora dia rere dia en la seva historia i després de l’ensopegada desastrosa que va ser l’illa de les sirenes i el començament del nou món sembla que per fi comença a aixecar el cap per a recuperar o fins i tot sobrepassar les quotes de qualitat que vam veure abans del salt temporal. Esperem que la cosa no sols segueixi així, si no que millori.
Pel que fa la batalla campal, tot i la seva complexitat acaba resultant una pugna per part d’en Luffy de mostrar el quadre a la Big Mom, mentre en Karakuri s’esforça per impedir-li. Mentrestant la resta de personatges intentes o be impedir que en Karakuri impedeixi a en Luffy, o be impedir que aquests altres personatges impedeixin l’acció d’en Karakuri. I és que el segon germà porta a les seves esquenes el pes de tota la batalla per no fer desbordar a la Big Mom. I per sort, te sentit en aquesta ocasió. Mentre la resta de tripulants de l’emperadriu segueixen confusos i sense saber que fer. Ell és l’únic que veu clara la situació. Sap el que es proposa en Luffy i ha d’impedir-li a tota costa sense perdre un sol instant. Per desgracia aper ell els aliats d’en Luffy si son coneixedors de la situació i poden actuar sense dilació per recolzar a en Luffy en el fet d’anular a l’emperadriu. Per que potser Karakuri pot veure el futur immediat, però això no li permet desmuntar un pla ben elaborat amb desenes de factors que no pot contrarestar al mateix temps ni informar a ningú per que ho faci amb la celeritat suficient. Karakuri és un mestre, però es veu sobrepassat, masses fronts contra els que lluitar i masses poques eines com per a afrontar-los.
L’altre front de la batalla és el d’en Sanji acudint al rescat de la seva despreciable família genètica (recolzat pels sues nakamas, o autentica família). És un front més secundari, però aconsegueix acabar amb l’agonia que era veure al ministre del caramel parat sense fer res. Els sentiments de la ja indiscutiblement entranyable Reiju són entendridors i la sorpresa dels seus germans és d’allò més gratificant. Però tot queda dilapidat per l’èxit del barret de palla al fer col·lapsar a l’emperadriu. Capone compleix el seu pla i es disposa a disparar a una demostradament debilitada emperadriu. Les cartes estan tirades, ara només podem creuar els dits i veure com surt la jugada.
No obstant tot i l’increïble allau d’esdeveniments que he narrat fins ara ( 2 pagines ja), el que es roba el capítol és el suggeriment de la darrera pagina. I és que comença un flashback. Tot sembla indicar-ho. Potser no comença immediatament, però s’acosta. Oda ja es va deixar entreveure la possibilitat amb el misteri del quadre i ara la confirma pràcticament i l’anuncia com quelcom pròxim. Potser no comença en el proper episodi (tot i que jo apostaria per que si), però aviat. I el que s’augura és interessant. Narrant-nos una figura materna que presumiblement la va abandonar generant la seva obsessió per una família unida i el seu odi contra aquells que l’acompanyen. Una representació del trauma infantil i l’abandonament. Relacionat segurament amb la seva obsessió/aversió pels gegants i prometent mostrar-nos a l’autentica emperadriu, amb el seus somnis, metes i aspiracions, molt abans que embogís en aquest niu de manies i obsessions al que s’ha vist reduïda.
El flasback promet ser gran i marca un precedent per narrar-nos el passat dels quatre emperadors. Seguint la línea d’Oda de no tenir mai malvats, si no adversaris que lluiten pels seus propis somnis que es contraposen als dels protagonistes generant el conflicte. Una visió molt més interessant que la esgotada idea del be i el mal. Si Oda fa be aquest flashback, el que en trèiem pot se runa de els millors reflexions morals (sobre la psique infantil, i els problemes i inseguretats dels infants potser) que ha vist la sèrie. Esperem que així sigui.
