The Hateful Eight

“Els Vuit Odiosos” és diria la pel·lícula més visceral de Tarantino. I potser no la millor, però al meu pare s’hi acosta. S’hi acosta molt.

Tot i que la major part del film succeeix en una sola habitació la historia comença en un espectacular paisatge nevat on una sèrie de personatges aniran coincidint camí a una fonda amb aparent naturalitat. Des del principi pots veure que no hi ha res d’estrany en la casualitat de les coincidències però que tot i així alguna cosa hi passa. Existeix una tensió, una tensió amagada sota un deix de naturalitat.  I com la pel·lícula aconsegueix filar lentament aquesta tensió, mantenint-la amagada i a l’hora sempre present, acumulant-la en un vertiginós crescendo fins al moment de fer-la explorar és sens dubte un dels punts més forts i destacables d’aquesta narració.

Potser un dels punts més importants en aquesta historia són els seus personatge. Els odiosos vuit. Vuit malparits despietats, cabrons sanguinaris sense cor, o al menys així n’hi diria la pel·lícula. Però a part de merèixer aquests atributs els personatges són interessants, carismàtics i terriblement ben construïts. Per que si alguna cosa es pren la pel·lícula, és el seu temps. Tot i això, tot i ser individus sense cor, cada un d’ells segueix la seva pròpia moral, alguns més cegament que d’altres. No són malparits gratuïts. Són homes durs, als quals no els importa ser uns malparits si la situació ho requereix, però homes al cap i a la fi. Amb moral i ideals, per molt fràgils que puguin ser si la situació es torça.

Aquesta imatge ja diu molt de l’humor de la pel•lícula

Però viuen en un món cruel i en la crueltat només sobreviuen els monstres. S’hi hagués de destacar algun personatge, faria homenatge al negre preferit de Tarantino (Samuel L Jackson) amb els seus impressionants monòlegs i a Daisy (Jennifer Jason Leigh) amb una de les personalitats femenines més simpàticament cabrones i carismàtiques que he vist mai. Però més important que els personatges en si, és com es relacionen entre ells, com es mesclen per formar una historia. Com a vegades els estúpids són més astuts que els intel·ligents o com els més segurs de si mateixos acaben morint a mans de la pròpia teatralitat.

Cada escena esta cuidada al detall, i aquest és el segon punt que cal destacar especialment. Tant pel que fa a l’estètica com el guió. Els girs argumentals són a banda d’imprevisibles i totalment inesperats, magistralment ben portats. Són cabrons, com els personatges, com la historia, com el director. I més important, són naturals, estan ben preparats i viuen en el context adequat. No sorprenen per sorprendre, sorprenen per què surt de la historia. És meravellós contemplar com les petites pistes per a resoldre el misteri se’t van donant al llarg del metratge però com tot i tenir les suficients mai ets capaç d’ajuntar-les abans de veure el sorprenent i al seu temps lògic desenllaç. Per què al final d’això hi va la pel·lícula, hi ha un misteri, un secret a veus, però ningú sap qui hi participa ni quin és l’enigma que intenta amagar. I atrapar al misteri abans que el misteri se t’emporti a tu és l’única manera de sobreviure. Sublime, com s’ha aconseguit portar de manera tan excelsa aquest concepte a la pantalla.

Ara be, la pel·lícula és lenta. És lenta i llarga, molt llarga. I ho és per que es pren el seu temps. Per què Tarantino és un director consagrat a qui ningú li diu com ha de fer les coses i que sap perfectament el temps que s’ha de donar. I això, tot i enriquir terriblement la obra d’art, també representa el seu estigma. La pel·lícula és tan Tarantino que si no t’agrada Tarantino possiblement no t’agradarà. Per què és una obra d’art, però l’art l’has de saber apreciar. I no tot l’art està fet per a tots els gustos. Les exigències comercials imposades a un director novell haurien fet be a aquesta pel·lícula, potser en suficient moderació l’haguessin millorada. Tot i que al meu parer és perfecte com és. No se si és la millor pel·lícula del director, indiscutiblement no ho és per a un públic general, però personalment visc el meu dilema. En tot cas el que és important saber si et poses amb aquest film és que si no t’agraden els grans monòlegs metafòrics, els llargs diàlegs que eleven la tensió i dosis de sang i violència suficients per a marejar un escorxador, és probable que aquesta pel·lícula no t’acabi de fer el pes. I sí, en aquesta pel·lícula veiem al Tarantino més sanguinari que he vist. Estèticament les quantitats desmesurades de sang pinten un quadre d’horror i violència que afavoreixen molt a l’enquadre metafòric amb el que tot està retratat, però si no ets molt partidari de la sang ho pots passar malament.

Amb aquests pretextos l’humor és òbviament visceral, sanguinari i més negre que el seu carismàtic negre. L’humor viu en els diàlegs, en les situacions i en els jocs de paraules. És un humor macabra, per què els mateixos personatges riuen amb ell. Saps des de bon principi que no sobreviurà ni l’apuntador i els personatges també poden intuir-ho i no dubten en riure de la barbàrie. No conec especialment el context de la guerra civil americana, però la pel·lícula abunda en referències aquestes i suposo que està plagada de ginys històrics astutament col·locats que per desgracia no he estat capaç de gaudir donat la meva ignorància en l’assumpte.

Finalment fer un petit homenatge al peculiar estil narratiu del director, especialment vigent en aquesta entrega. Presentar el film per capítols, anunciar d’esdeveniments que encara no han succeït i aconseguir sorprendre amb ells tot i això, o retrocedir en el temps per explicar una part amagada de la historia que fa que la reentenguis amb un nou sentit no només són meravellosos si no que estan meravellosament ben portats. No puc saber si la trama hagués estat millor portada amb un altre estil. Però si se que em costa de creure. No només per que aquest li encaixa a la perfecció, si no per què a més dota al film d’un estil i carisma únics en el panorama actual de la gran pantalla.

En definitiva. Sí, tiro floretes a la pel·lícula. M’ha semblat una obra mestre. Potser l’entusiasme de la meva valoració és excessiu, però ja aviso que només podran compartir amb mi l’excel·lència de la pel·lícula aquells als que entusiasmi el director. Al cap i a la fi les floretes que llenço, són floretes tacades de sang.