Setembre Zombie

“Setembre Zombie” És la meva primera capbussada lideraria en el gènere dels morts vivents. No se si el gènere en si gaudeix de grans proeses narratives. Suposo que com tot gènere deu tenir alguna joieta amagada. Però molt em temo que aquest no és el cas.

No és una gran obra d’art però diria que és una bona novel·la. Senzilla però coherent dins la seva pròpia lògica. I la incoherència era una de les coses que m’espantaven al endinsar-me en aquest món. No fa gala de grans proeses literàries però encerta en no caure en intents fallits d’aquestes. No aporta grans missatges, però tampoc cau en absurds topics ni flagrants anacronismes. No brilla per la seva originalitat, però tampoc fica la pota. L’únic que li podria retreure a aquesta novel·la és que sense entrar en topics ( i a vegades sortint d’ells) hagi anat sobre segur. La novel·la tenia unes idees molt clares de l’univers que volia plasmar i ho ha fet a la perfecció, però res més.

Ara be, estem parlant de zombies. I amb un apocalipsis zombie com a escenari, la supervivència és el tema principal. I això no sol deixar gaire lloc a l’originalitat. Tots els escenaris ja han estat retratats amb més o menys mestratge d’una o d’altre manera. Per això la novel·la no busca impressionar, busca explicar be una historia. I això m’ha semblat aquesta novel·la, una digne representant del que una novel·la de Zombies representa, sens més.
En una historia d’aquestes característiques el més important és com ho encares tot. En el món del cinema sagues com “Resident Evil” han basat els seus metratges en oferir la morbositat de les matances indiscriminades de morts vivents per al lluïment dels personatges, anul·lant sovint tota historia. En aquest llibre… en aquest llibre diria que pràcticament ningú mata a un zombie. Deixant de banda atropellaments, el llibre és sorprenentment poc violent contra els caminants. I això permet que la historia es centri en altres coses, prengui altres camins, i això és bo. Tot i que segueix sense ser massa original.
A la primera pagina et trobes amb que sobtadament el 99% de la població ha mort de cop. Deixant uns traumatitzats protagonistes amb les respectives histories agòniques i plenes de pèrdua que sols són la partida i que sol ser el més interessant del gènere. Però els cadàvers no s’aixequen fins a un quart del llibre. I fins que no vas pels tres quarts els zombies no ataquen a ningú, simplement caminen sense rumb. Això et permet veure que no cal un munt de cadàvers homicides per enviar el món a la merda i sembrar el terror. Però tot i que no és el meu cas, admeto que per a fanàtics de la morbositat de l’escenari zombie, el llibre pot arribar a esdevenir avorrit.

Les pors de la majoria de personatges son degudes a coses que no saben i que podrien comprovar fàcilment però que no s’atreveixen a fer. Aquesta por és justificada, però en certs punts m’ha semblat incoherentment exagerada.

Doncs això… Zombies

Exaltada excessivament per al lluïment d’uns un pèl menys porucs protagonistes. No hi ha valents en aquest llibre. Com a molt hi ha trastornats que sense res a perdre es deixen caure en el buit de la follia. I això no te per què ser dolent, no crec que ho sigui. Permet mostrar una historia més humil, sense herois, més similar al que li podria passar a qualsevol. Suposo que això permet identificar-se amb els personatges, pensar: Doncs mira, jo això podria fer-ho sense problemes.  I buscar identificar al lector és, crec, una clau especialment en aquest gènere. Però senzillament m’ha estat impossible pel fet que aquestes suposades persones “normals” tenien una quarantena de contraparts tan ridículament porugues que m’ha semblat impossible posar-me en context.

Els personatges són porucs. Si prenen una decisió arriscada és per que la lògica els dicta que és l’única alternativa (els que ho fan, la resta es queda… morint sense fer res?). Son pessimistes i poc imaginatius. Cosa que no vol dir que no siguin intel·ligents, es guien sempre per una lògica adequada i reflexionen de tant en tant sobre la moralitat dels actes que cometen imposant sempre la lògica a favor de la supervivència. Però en moments de tensió com els que l’escenari pot oferir, és d’esperar algun moment de genialitat ( igual que n’hi ha de moderada estupidesa, fruit de les justificades presses). Al menys una idea original. Però aquí tot és pura neutralitat, acompanyada d’un fred pessimisme que a vegades se’m fa encertat i a vegades absurd.

L’anulació total de qualsevol trama romàntica o sexual em sembla una bona decisió en un principi (trenca topics) però es fa estranya a la llarga. Arriba un punt de la novel·la on l’absència de cap afecte més enllà d’una abraçada frega la incongruència i em fa titllar de poc realistes als personatges. Ni que sigui per auto consol davant la tragèdia o per pura frustració, en algun moment els sentiments haurien d’explotar, de forma sexual afectiva, o de qualsevol altre mena, ni que fos una venjança contra un esser desconegut. Però no ho fan, la neutralitat impera i frega els límits de la intercadència.

Els personatges pateixen i pateixen molt, però a vegades és exagerada l’amocionalitat que mostren degut a això. L’únic personatge en el qual es justifica la seva carència emocional és al final el menys protagonista i més desaprofitat. Personatge (Carl, sí, com el de “Walking Dead”) al que personalment hagués donat molt més de joc.

En definitiva el llibre planteja un panorama interessant i uns personatges amb cert potencial. Però desaprofita els personatges i el panorama. Al final acaba per resultar un llibre tranquil i on de fet no passa gaire res. Un llibre agradable i entretingut si t’agraden els temes de zombies i supervivència. Que encara tot plegat amb una perspectiva que tot i no ser massa original sí és lleugerament diferent al que estic acostumat i que reflexiona amb serenor sobre la crisi dels morts vivents. Però tot i que crec que és un bon llibre i l’he desfruitat, no el recomanaria a algú que no es vol versar en aquest tema.