Coolest Batlle: Brook vs Jimbe
Ens trobem amb un inici d’episodi que com comença a ser costum continua on ho havíem deixat però que en aquest cas no ens aporta res de nou. No vull dir amb això que sobri o que sigui una mala part, simplement serveix per recalcar coses que al menys jo ja vaig tenir clares en el darrer episodi. És clar que jo ja ho havia previst, així que no ho he d’assimilar. Sigui com sigui la part s’encarrega d’aprofundir en la macabrament psicòpata personalitat de la Purin en el que és segurament el personatge de la saga que més adequa a aquests adjectius. Però mentre la Purin es deleita en el jubil de la seva pròpia crueltat en Sanji pateix. En Sanji veu enfonsada i trepitjada l’única esperança que el mantenia dempeus, l’únic raig desparença que il·luminava el seu món. Com aconsegueix expressar Oda aquest enfonsament, las dantesques dimensions que l’autor aconsegueix donar a aquesta depressió, són el que val la pena d’aquesta part. Tot plegat es veu poèticament sintetitzat en el títol de l’episodi que expressa d’alguna manera tot el que queda d’en Sanji després d’aquesta revelació. Gran Oda.
I deixem el cuiner per anar fins a l’altre muguiwara que sembla ser que rebrà el protagonisme merescut per fi en aquesta saga. Tant en Sanji com en Brook s’havien vist relegats de combats dignes del seu nom, el primer des de fa molt de temps i el segon des del principi dels temps. Però ara sembla que per fi Oda s’ha decidit a redimir a en Brook amb un enfrontament contra la Big Mom que res te que envejar a aquell intercanvi de patades que va tenir en Sanji contra en Donflamingo. Amb una sola pagina (doble) el rei del soul fa tota una declaració d’intencions al nivell de les més èpiques de la sèrie. No realçant sols la seva figura si no la del seu cuiner i capità. En Brook, sovint etiquetat dins el grup de porucs de la tripulació s’enfronta ara contra la Big Mom sense temor, perquè aquesta és la missió que se li ha estat encomanada i la complirà o morirà (ah no, que ja està mort, yohohohohoho) en l’intent.
Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció veient la imatge de l’emperadriu i és que potser la seva habilitat de controlar el temps deriva de la misteriosa habilitat d’absorbir les animes. Tot plegat encaixaria millor que no pas que fos una habilitat d’un altre usuari. Com? Doncs simplement la pirata ha dipositat els anys de vida robats en fenòmens meteorològics per tal de controlar-los a la seva voluntat. Dubto que sigui el primer que pensa en aquesta possibilitat, però em sembla la més viable i he cregut interessant el fet de comentar-ho.
Pel que fa a l’aventura d’en Chopper i la Carrot al món dels miralls no crec que tingui més rellevància que la màgica referència a la blanca neus que es marca Oda. Potser era senzilla, quasi evident, però tot i així és bonic veure aquesta cura pels detalls que te l’autor. No obstant la revelació d’aquest mecanisme junt amb la inesperada habilitat (que ja veurem si és tal) de la Carrot per dibuixar retrats obre noves possibilitats a la seva cerca. Amb aquesta nova informació a les seves mans el grupet no hauria de trigar gaire a localitzar a qui sigui pertinent. Les possibilitats que obre aquest fet son immenses, ja veurem en que es tradueix.
Però el capítol torna amb la Purin en una seqüència que a diferencia de la primera si aporta nova informació. En els darrers temps Oda ha començat a canviar la manera en que utilitza el poder de les fruites del diable. Cada cop més aquestes es fan servir fora d’un marc combatiu, ja sigui amb fins politics o d’espionatge. Aquí, com no podia ser d’altre manera amb la Purin ens trobem amb aquest cas. Tenim doncs una interessantíssima habilitat que sincerament, em costa de veure amb fins combatius. Serà doncs realitzat el meu desig de que la Purin obtingui tot el seu poder de la manipulació i les mentides i careixi de poder combatiu? Això encara està per veure, però de moment va per molt bon camí. Tots hem somiat alguna vegada amb editar un fragment de la nostre vida. Esborrar-lo, canviar-lo, manipular-lo. No volem realment reviure’l per corregir els nostres errors, doncs això canviaria el nostre present, si no simplement fer que romangui en el record de tots com a quelcom diferent del que va ser. Aquesta és l’habilitat de la Purin. Pot manipular la percepció de la realitat d’aquells qui estiguin subjectes al seu poder. Les limitacions però són evidents. Necessita tocar-los i tenir-los en certa manera immobilitzats. Per si sola no seria una arma massa temible en un món com el de One Piece. Però tenint tot el poder de l’emperadriu al darrere, constitueix una arma colossal per a l’engranatge del poder. Només necessita capturar a tothom que vol que oblidi, qualsevol persona a qui vulgui editar els records. No obstant tot plegat pot fallar estrepitosament si algú que ella desconegués hagués estat testimoni de la realitat que ha editat. I aquest és el cas. Però que farà el pobre Sanji després de rebre aquest trauma? Ajudarà als seus familiars? Els abandonarà a la seva sort? EL cert és que ell sembla ser la seva única esperança. I el poder d’aquests potser és la única possibilitat que tenen els barrets de palla per sortir amb vida d’aquesta. Ja ho veurem.
Però si en aquest episodi hi ha quelcom d’emocionant aquest és el retorn contundent d’en Jimbe. Per fi el tritó fa acte de presencia i s’incorpora directament a l’aventura. Veurem com juga les seves fitxes. Ens trobàvem amb en Luffy i la Nami en una situació critica de la que difícilment semblaven capaços d’escapar per si sols. L’aparició del turó balena canvia les tornes del joc, però fins a quin punt? Cada cop més em dona la sensació que la suma d’esdeveniments culminaran en un resultat explosiu del que ningú, ni el mateix Oda, en podria preveure res. De moment Jimbe s’incorpora al còctel que Oda ens està preparant. Potser un Sanji venjatiu i rancorós pugna per pagar l’afronta i avisa al seus germans per despertar tot el poder del Germa, potser cert ren i certa conilla desvelen els secrets de Tootland i fins i tot salven a un quasi finiquitat Brook. Potser, potser, potser, potser…. qui sap el que passarà al país dels dolços parlants.
