El problema de la narrativa setmanal
Com l’anterior aquest és un capítol on no passa gaire res. La narrativa porta preparant-nos tota la saga per al moment que està succeint: l’encontre entre en Luffy i en Sanji i després del simulacre que va ser el primer i fugaç intercanvi d’ideals entre tripulants. Ara ha arribat el moment i és moment de prendre-s’ho amb calma. És una lentitud necessària i en absolut fora de lloc, però per als que gaudim dels episodis de manera setmanal la llarga espera ens juga una mala passada brindant-nos de menys informació de la que Oda ens te acostumats. Capítols com aquest es gaudeixen més llegits del tiron on la lentitud narrativa forma un tot i no està fragmentada entre varies setmanes. Aquest es un dels mals del format de la industria del manga. La publicació setmanal fa que per força, en algun moment, les bones histories es trobin en moments com aquest. Després hi ha els moments oposats, amb capítols carregats de detalls, sorpreses i informació, que guanyen amb l’espera setmanal. Però precisament per aquesta lentitud narrativa que tant be fa a la historia en el seu conjunt però que tant difícil d’apreciar és en el seu seguiment setmanal em torbo amb que en aquesta ressenya tinc poc a comentar. No obstant, es l’excusa perfecte per reflexionar sobre les narratives favorables i desfavorables a la publicació setmanal, no trobeu?
El capítol comença mostrant la ja coneguda situació del grup de tripulants del barret de palla que a base de diàlegs comencen a donar sentit i organitzar la seva situació. Molt interessant es la menció d’en Pekoms que la veritat sigui dita m’esperava veure aparèixer per sorpresa. Potser el personatge encara te més joc del que m’esperava. Creuaré els dits per què sigui així.
Mentre el mig estabornit Bobbin cau al terra restant importància a la seva aparició en el capítol anterior, els Vinsmoke celebren la seva “victòria” mentre es burlen del fill petit de la família, aparentment inconscients de que en aquest país les parets tenen, literalment, orelles. La seva actitud em sembla fins i tot exageradament confiada. Així que potser ens surten amb un sorprenen contraplà que ningú coneixia. Qui sap, seria força interessant.
Però el que importa del capítol i al que el primer paràgraf d’aquesta ressenya refereix és el tan esperat retrobament entre en Sanji i en Luffy i la sinceritat punyent del primer. Com en Luffy aconsegueix amb efectiva simplicitat i ferma camaraderia traspassar totes les barreres del cuiner per arribar al seu cor és brutalment entendridor. La narrativa és impecable, barrejant l’humor tendre que caracteritza la sèrie i que miraculosament no treu seriositat a l’assumpte (una de les habilitats més envejables d’Oda i que mai he vist portar a nivells tan elevats com ho fa ell i menys de manera tan orgànica) i la colpidora emotivitat del dramatisme imperant.
Així que davant aquesta lluita de voluntats guanya com no la tossuderia d’en Luffy, sempre és així, no obstant és quelcom que no deixa d’emocionar-nos. A un se li posa el pèl de punta quan veu a l’agosarat Luffy alçar-se i desafiar al món un cop més per un amic. A un s li trenca el cor quan veu al pobre Sanji defallir i confessar els desitjos reprimits de tornar a casa. No obstant les conseqüències del que succeeix son dignes de tenir en consideració. En Luffy decideix destruir la boda. Tenen en Sanji, tenen el calc de la pedra. Podrien fugir perfectament, acabar aquí aquesta saga i deixar a la Big Mom en suspensió. Una amenaça latent que seria molt emocionant de veure. Crec que la saga seria perfecte truncada aquí. Però Oda ha decidit prendre un altre camí. Ha decidit que el segon acte d’aquesta saga serà immediat al primer. Podria haver-lo posposat, partint una saga amb un altre per mig com no ho havia fet mai. Potser ho farà més endavant de totes maneres després d’espatllar la boda. Al cap i a la fi que destrossin la boda no implica que no puguin fugir després cames ajudeu-me. Sincerament m’agradaria veure aquesta suspensió. Per ara però, sembla que encara queda saga per uns quants capítols i la veritat, estic emocionat per veure que succeirà. En Luffy és sempre imprevisible destrossant coses.
Un pensament quant a “One piece 856 – Mentider”