“Vis a Vis” és una producció espanyola la qual irònicament ha arribat a les meves oïdes des de territori americà. Amb prou feines consumeixo televisió i menys segueixo series de forma episòdica a través d’aquesta. Però quan ho faig, aquestes no solen ser precisament produccions del regne borbó. Estic segur que la filmografia espanyola està plena de petites joies i fins i tot alguna que ha arribat als meus ulls, però d’entrada no és quelcom que em cridi l’atenció. Si no ho fan les pel·lícules, menys ho fan les series. No recordo haver vist cap sèrie de producció espanyola que m’hagi semblat realment “bona”. I sí, segurament això es deu a que n’he vist poques i les poques que he vist no m’han entusiasmat. En aquest cas però em vaig trobar amb que una youtuber mexicana (Gaby Meza) que tant per la meva sorpresa com per la seva es trobava recomanant una producció espanyola (veure vídeo). No és algú que soli recomanar amb gaire freqüència produccions que no surtin de sol americà i si ja li costava recomanar una producció mexicana em va cridar molt l’atenció que en recomanés una d’espanyola. Així que em vaig dir a mi mateix: “Si la sèrie ha arribat fins a l’altre costat de la bassa no pot pas ser tan dolenta”. I be, aquesta és la meva opinió.
Vis a Vis ens presenta la historia de Macarena una jove qualsevol, dòcil i innocent que mai ha sortit dels patrons del previsible. Enganyada per la falta d’escrúpols d’un home casat que deia estimar-la comet frau fiscal, buidant l’empresa del seu cap(l’home casat) i entregant-li els diners a aquest sense pensar en cap moment que l’individu podria desaparèixer. Òbviament el cas surt a la llum i el seu cap nega tota relació amb ella caient-li a la nostre protagonista una pena de set anys de presó. Aferrada a la idea de que tot ha estat un error que aviat es solucionarà Macarena (o Maca, com li solen dir) ni tan sols esmenta als seus pares l’entrada a presó (segons ells està en un viatge indefinit amb creuer pel mediterrani). Finalment però, un turbulent assassinat i la dura vida presidiària la faran col·lapsar i l’obligaran a confessar-ho tot als seus pares. Serà en aquest moment quan per pura casualitat la nostre Maca descobrirà la pista de nou milions d’euros que podrien garantir la seva sortida de presó. Serà llavors quan la trama girarà vertiginosament cap a la cerca desesperada dels diners, als quals un altre interna també seguia la pista. Embarcats en aquesta vertiginosa cerca, el pare i el germà de la Maca s’hauran d’enfrontar a un dels criminals més buscats d’Europa, al qual ni la Interpol pot seguir la pista. Serà en aquest context quan la sèrie cobrarà el seu màxim esplendor esdevenint una doble batalla on tot el que passa dins de la presó afecta a la cerca de fora i la cerca de fora, afecta al que passa dins.
Ens trobem doncs amb una trama vertiginosa on una presa agonitza dins la presó mentre la seva família lluita amb dents i urpes per treure-la d’allà. La trama és trepidant, enganxa i està molt ben elaborada. Però sobretot el format no és gens episòdic (cosa que com ja he dit altres vegades em desconnecta molt). La sèrie manté una sola trama i la manté fins al final(de fet tot i que al final de la primera temporada la trama és veu truncada per una sèrie d’esdeveniments, no es conclou encara), sense esdevenir aquesta pesada o repetitiva en cap moment tot i estar girant sobre el mateix punt. A la sèrie se l’ha titllat de ser una copia o remake espanyol de la famosíssima “Orange is the New Black” sèrie que curiosament no he vist. No puc opinar al respecte, però segons tinc entès tot i partir de premisses pràcticament idèntiques ambdues series prenen camins molt diferent adquirint identitats clarament separades. La vida a presó és dura i està molt ben narrada, no deixa de sorprendre la facilitat amb que les preses aconsegueixen colar dins la presó tota mena d’objectes i substancies i com els abusos esdevenen el pa de cada dia. És clar que això ja m’ho esperava. El que m’ha sorprès però és la trama semi policíaca que es desenvolupa fora de la presó. La investigació és interessant i captivadora. Però el que més em sorprèn es la credibilitat que aconsegueix el fet de que dos individus qualsevol amb les mateixes eines de les que disposa una persona ordinària aconsegueixin seguir-li la pista a un dels criminals més esmunyedissos d’Europa amb més facilitat que la policia. Això és clar te una explicació ben cimentada tan senzilla com el fet que ells tenen les pistes necessàries i la policia no. Però com aconsegueix això cobrar una verosimilitud compacte no deixa de ser un mèrit.
Parlem dels personatges però. I és que hi ha molt a parlar. Aquella és una d’aquelles series rodones pel que fa a l’actuació. Tots, i quan dic tots vull dir tots, els personatges tenen unes actuacions sòbries i increïblement ben executades. L’elenc és tan bo en aquesta producció que costa destacar algun actor per sobre de la resta per lo ben portades que estan totes les actuacions. Per petit que sigui el personatge, aquest esdevindrà carismàtic amb una actuació a l’alçada. Però no ens hi podem passar la vida, així que haurem d’esmentar sols aquells personatges als que la historia dona més importància.
Tenim a la família Ferreiro. El cognom de la nostre protagonista. Aquesta gaudeix de tres dels personatges més icònics de tota la sèrie. En primer lloc tenim a la nostre protagonista que passa de ser una noia tímida i espantadissa a una presidiària a la que témer. La presó la fa forta a base de patiment. A través d’una existència agònica Macarena es templa a les flames de l’infern. Una de les evolucions més transversals i ben aconseguides que he vist en el medi. Després tenim al pare, ex agent de la guàrdia civil que coneix tots els protocols criminalistics per esquivar la vigilància policial. Des del principi es mostra com un home dur que imposa a la seva filla la realitat de la seva situació. Però si és dur amb la família mil vegades més dur és amb els que atempten contra aquesta. Un personatge extraordinàriament fort que molt a l’estil de Braking Bad es corromp per la família. Un dels personatges més realistament durs que he vist en molt de temps. El germà però no és tan dur, no és ex policia i amb prou feines sap sostenir un arma. Però quan algú posa en perill a la seva germana no hi ha Deu que l’aturi i per molt impossible que sigui la situació no pararà fins a morir o assolir el seu objectiu. Amb intencions lloables en un inici el personatge es va corrompent a l’hora que es templa amb els esdeveniments, però sempre tenint molt clar quin és el seu objectiu i per què fa el que fa. Finalment, menys carismàtica, tenim a la mare que essent aparentment una dona innocent i dèbil que no pot suportar la crueltat i el dolor d’aquesta empresa acaba revelant-se inesperadament amb una freda força de voluntat per suportar la crueltat que sigui necessària per tal de salvaguardar la seva família.
Presentats els protagonistes toca el torn a l’antagonista que és roba tota la sèrie. Zulema és la tia més dura de la presó. Res la pot aturar si te un objectiu per davant i menys si aquest objectiu és la llibertat. Violenta i despietada, no te escrúpols ni manies per cometre els actes més atroços. Però no és una simple malvada sense escrúpols. Te personalitat, una forta personalitat. Te un rerefons, te profunditat. Amb el seu posat altiu i autoritari aconsegueix el que vol quan vol amb una força i presencia que faria encongir els testicles del mascle més viril. Acompanyada sempre per la seva fidel amiga la gitana lesbiana: violenta i fogosa, disposada a saltar a la més mínima provocació. La gitana dona a la sèrie un to autèntic i verídic a més d’atorgar un humor amarg molt favorable, però no conformant-se amb això te temps per exposar sense problemes el delicat tema de l’homofonia en col·lectius com el gitano amb frases com “antes que lesbiana soy gitana”. Esmentar també a la tot i que callada, carismàtica Casper, esclava feble i voluble de Zulema, que tot i no semblar tenir voluntat pròpia aconsegueix a través de la por i la lleialtat connectar amb l’espectador.
Però si hem de parlar d’antagonistes no Podem oblidar al metge de la presó, que tot i afectar a tramés més secundaries i personals no deixa de tenir una importància cabdal en la sèrie. Aparentment moral i lloable, el doctor de la presó amaga un depravat sexual cruel i manipulador que gaudeix d’humiliar a les preses a canvi de favors. Amb un accent argentí (diria) que li dona una presencia brutal, l’individu te tanta retòrica que fins i tot aconsegueix convèncer a estones a l’espectador de que ell és la víctima aquí. Sense cap mena d’escrúpols manipula el personal de la presó amb paraules convenients per sortir-se amb la seva, impune de qualsevol atac contra la seva persona. 
Tot i que la resta de personal de la presó no és tan interessant i molt menys antagònic també vull destacar al guarda Castillo que impregna la sèrie amb un humor simpaticot molt refrescant en els moments de tensió i amb el qual un no pot evitar encarinyar-se. L’únic personatge “bo” de la sèrie, terriblement carismàtic per la seva bondat. Pel que fa a Fabio, el guàrdia protagonic que ajuda a la nostre protagonista, tot i que fa un paper més que decent crec que és un dels actors que més perjudicat es veu per la excel·lència de la resta amb una actuació que en comparació quasi sembla deficient. Tot i que el personatge compleix de sobres la seva funció no puc evitar sentir que no te el carisma adequat pel protagonisme que ocupa. Amb un temperament volàtil davant la injustícia te una moral i una obstinació tan forta que persegueix la maldat fins a les ultimes conseqüències, sense importar-li els costos o els perjudicis que li puguin aportar. Amb una personalitat tan interessant i ben aconseguida com aquesta és una llàstima que el personatge no aconsegueixi lluir tant com es mereix.
La sèrie és clar te un munt de subtrames internes que afecten el dia a dia de la convivència presidiària. Destacant especialment la Rizos, anterior novia de la gitana que s’entesta a perseguir les faldilles de la nostre protagonista no fent més que buscar-li problemes a aquesta amb la gitana de sang calenta. El personatge més alegre i simpàtic de la sèrie amb un carisma impressionant i que a estones em fa desitjar ser lesbiana per jugar a les seves provocacions. Òbviament n’hi ha molts més: la directora del centre i la seva excessiva indulgencia, la yonky i la seva addicció, la Soledad i la reflexió moral sobre trasplantar un cor a una assassina, la governanta i les seves amenaces familiars, l’Anabel amb la seva xarxa de droga i els seus favors cobrats. Desenes de petites trames que enriqueixen notòriament la sèrie sense desviar-la en cap moment de la seva trama principal
Però anant a l’estètica ens trobem amb una presó bonica. Excessivament bonica diuen alguns. No se si les presons espanyoles són molt boniques (estèticament, el que hi passa no ho és tant de bonic), però a mi personalment no m’ha molestat gaire aquest detall, trobo que es troba perfectament justificat per la filosofia educativa de la directora del centre que aposta més per la motivació que pel càstig (és una presó privada al cap i a la fi). Però si anem a aspectes més tècnics la filmació em sembla espectacular, jo no hi entenc molt d’aquestes coses, però realment em sentia com si estigués veient una d’aquestes grans produccions americanes. Pel que fa a l’estètica de la sèrie a un nivell més artístic em sembla completament disfrutable, els colors lluminosos a joc amb el somriure de la Rizos, contrasten amb l’obscuritat del succeït. No tenint por de mostrar en cap moment nus femenins. De fet es veuen pits a totes hores i això em sembla molt bonic. Potser és per que personalment el pit femení em sembla a nivell estètic un element de bellesa quasi ascètica, però trobo que en la sèrie les escenes que els mostren estan molt ben cuidades lluint amb orgull el cos femení però sense prostituir-lo als ulls de l’espectador. En definitiva, un resultat excel·lent.
No se com serà “Orange is the New Black” però sens dubte Vis a Vis és la millor producció espanyola que he tingut el plaer de veure (i no només per que la resta siguin força mediocres) i una de les millors series de l’any (competeix amb Daredevil2(veure resssenya) així que no és poc). Absolutament recomanable per a qualsevol públic (excepte potser els extremadament sensibles) i totalment imprescindible.
