Dune

“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.

Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.

Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.

Dune

El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.

Aquesta és segurament la part més política,  te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.

Maud’Dib

Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.

Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.

Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura  del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.

El Pofeta

La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a  Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.

Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.

En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.

Tweet