El dia que en Jinbe va penetrar a la Linlin
Com be diu el títol de l’episodi aquest està dedicat plenament a l’emperadriu. Els pirates del barret de palla tenen una petita aparició inicial que amb prou feines mereix menció. Es fan a la mar amb un company de viatge menys amb el que havien desembarcat i s’enfronten a la navegació per aigües hostils, amb tot el que això comporta. Bromes senzilles i anodines: com una tripulació que vol fer una parada tant si o no a la illa plena de dolços meravellosos que es veuen obligats a bordejar. Com dic no es res que algú no pogués esperar. Fins i tot diria que la seqüència és força innecessària, no ens diu res que no sabéssim i no ens porta de fet gaire enlloc. Pràcticament són pagines obligatòries que mostren el transcurs de la travessia per què no sigui un: apa, ja hem arribat! No obstant, i és quelcom molt personal, hi ha un detall en aquesta part que sí m’ha cridat l’atenció. I és el clàssic però sempre èpic enfrontament contra una criatura marina. Se que és quelcom que s’ha vist mil vegades, però aquest posicionament en vinyetes segueix desprenent una acció quasi més potent que les escenes d’acció en si de l’encontre que encertadament no arribem a veure. Aquí es veu accentuat per la nova alineació dels enemics de la pobre criatura marina, on es veuen substituïts en Zoro i en Sanji per la Carrot i en Pedro, donant una mica de frescor a un moment que tot i ser tan petit per a mi segueix tenint molt d’impacte.
Però anem al que importa del capítol. I és que aquest capítol està totalment dedicat a la Big Mom. Últimament Echiro Oda recorre molt a això de fer varies presentacions d’un personatge on cada una mostri més que l’anterior. Aquesta diria que és la definitiva. Primer se’ns va presentar aquella silueta en les ombres que era la Big Mom acompanyada de la Purin i després de varies mencions indirectes vam sortir amb la sàdica alegria de l’entusiasme per una boda que no era seva. Aquella va ser una presentació més extensa, no només de la seva persona i el seu disseny si no del món colorit pel que li agrada envoltar-se. Però si la cara alegre de la Big Mom ja feia por, en aquest capítol ens ha tocat veure la cara més tenebrosa de l’emperadriu. I és que el pitjor que pot passar a l’illa pastis és que a la Big Mom li vingui de cop un capritx insaciable. Per que si la Big Mom vol una cosa, renegarà i maleirà sense parar. Proferirà una rabieta incontrolable i inesgotable fins que el seu capritx sigui saciat. Però la Big Mam no és una nena i les seves rabietes no són com les de tal. Si la Big Mom s’enrabia, destruirà i devorarà tot al seu pas, sense importar-li de qui o de que es tracti fins que d’una manera o altre el que ella desitja acabi en les seves mans.
En aquest episodi veiem com una colèrica Charlotte Linlin destrueix sense cap mirament l’alegre paradís que tants esforços ha dedicat a construir mentre els seus fills i subordinats prefereixen romandre (encertadament) apartats mentre fan tot el possible per trobar el que la Big Mom desitja, no sigui que la fúria els esquitxi a ells. Veiem una Big Mom a la que no li importa destruir sense contemplacions els alegres objectes parlants que sempre l’acompanyen, que no dubta en derrocar la seva pròpia ciutat a queixalades en un intent vacu de saciar la seva fam. Una Big Mom a la que fins i tot, no li importa assassinar al seu propi fill. Echiro Oda ha sigut intel·ligent a l’hora de narrar la crueltat de l’emperadriu. Primer ens va mostrar l’amor que sent la pirata per la seva família, convertint els lligams de sang en la base estructural del seu imperi. Només després d’ensenyar-nos com en són d’importants i preuats els seus descendents, Oda ens mostra com l’emperadriu n’assassina un sense miraments. Per què per a la Big Mom no hi ha res més important que la seva gula i pobre del que es posi en mig d’ella i el seu àpat. Els fills de la Big Mom són potser la segona cosa més preuada de l’emperadriu, però oh qui gosi comparar-los amb la gula insaciable de Charlotte Linlin.
Junt amb l’aparent mort del 16é fill de la pirata se’ns mostren els primers indicis del que podria ser la fruita del diable de l’emperadriu. Ningú ens havia dit que en tingués alguna, però tenint en compte les obeses característiques físiques de la pirata era un fet quasi confirmat. Pel que sembla, la mare Charlotte te l’habilitat de treure la vida (esperança de vida) a les seves víctimes i, presumiblement, atorgar aquesta mateixa vida a altres objectes inanimats o potser fins i tot a si mateixa. Els tecnicismes d’aquesta habilitat encara estan per desvetllar, però això és One Piece i tot i que estranyes, les paramecia mai han tingut habilitats amb condicions massa complexes. Oda aposta per la simplicitat com Togashi ho fa per la complexitat, i en ambdós casos el resultat és una obra mestre. Així doncs tenim en unes poques vinyetes el que resulta l’explicació més plausible de l’allau d’objectes inanimats que circumden el territori de l’emperadriu. Un dels germans de la pobre víctima de l’episodi comenta que no mostri por, que si no sa mare li prendrà l’esperança de vida. Això em fa sorgir el dubte: és la por necessària per que la Yonkou prengui la vida a les seves víctimes? És un requisit del poder de la fruita? O és tan sols el fet ineludible que mostrar por davant una bestia salvatge és el camí més ràpid cap a la mort? Suposo que els dubtes al respecte no trigaran gaire a veure’s resolts.
Però si alguna cosa ha posat pells de gallina en aquest capítol és l’aparició estel·lar de l’ex-Shishibukai. En Jinbe apareix per salvar el dia convertint-se en l’heroi momentani de la quotidianitat dels habitants de la ciutat. Però potser no per gaire temps. Ja vaig dir durant l’aparició capítols enrere del seu tripulant, que Jinbe apareixeria no per ajudar en Luffy (no al menys directament) si no per intentar d’alguna manera arreglar les coses amb la Big Mam procurant causar el menor mal possible. En Jinbe com queda confirmat en aquest capítol continua formant part encara (al menys nominalment) de la extensa tripulació de l’emperadriu. Però com ja va declarar a l’illa de les sirenes, te la intenció de donar suport al ja no tant novell barret de palla. Tenint en compte com n’és ja de delicada la situació política de l’illa submarina amb la Big Mom (o sense) després de la destrucció de la fabrica de dolços en Jinbe ha de medir les seves paraules amb màxima cura i tractar el tema amb tota la delicadesa possible. Agafant, de ser possible, a l’emperadriu de màximes bones. Com vaig dir, Jinbe haurà (si hi arriba) de fer malabars a la festa del té. Doncs segurament d’una manera o d’un altre acabarà ajudant en Luffy d’amagat mentre a l’hora intenta distreure a la Big Mom i escindint-se’n amb tota la cura possible. Una situació que no desitjaria a ningú i menys al bo d’en Jinbe. Amb la seva personalitat amable i el seu posat pactista el tritó sembla condemnat a suportar sense clemència la política exhaustiva de tots els embolics en que el barret de palla es veurà arrossegat d’ara en endavant. Però qui sap com decidirà l’Oda tancar aquest fil argumental. Jo pensava que veuríem els malabars politics del tritó mentre en Luffy rescatava la princesa en Sanji. Però vist el prematur de l’encontre entre els dos pirates potser l’Oda vagi per altres senders. Per que a jutjar per les sospites de la Big Mom, la possibilitat que aquesta es dediqui a intentar esclafar a en Jinbe per la seva traïció sembla molt real. Sigui com sigui el com serà el caire de les coses són sols especulacions i l’Oda sempre ens sol sortir per on menys esperem (sense renunciar per això a la qualitat, no com altres).
Però siguin quins siguin els plans del tauró balena, i abordi com abordi a la devoradora de dolços. El que no es pot negar es que la seva aparició ha estat espectacular. Quan la situació semblava no poder ser més desesperada, quan l’única alternativa semblava la resignació a veure destruïda la ciutat, quan l’emperadriu havia acabat amb la vida fins i tot d’un fill que s’havia ficat pel mig, quan no hi havia esperança, ha aparegut Jinbe amb la seva capa portant a les seves mans la deliciosa solució vivent de l’encarnissat conflicte. I el que més por em fa és que en Jinbe cregui propici aquest moment per revelar les seves intencions perdent així els malabars abans mencionats que tant de joc donarien a la saga. De moment però, limitem-nos a gaudir de l’enorme muntanya de boletes vivents que en Jinbe ha entaforat a l’enorme bocota de l’emperadriu (això podria ser una metàfora d’una… ja sabeu una fel·lació).
Serà doncs Jinbe el salvador que ajudi al barret de palla a resoldre la seva missió? O potser serà una princesa més que rescatar en la seva llista? Tindrà en Sanji els collons de no voler consumar el matrimoni abans de fugir amb el seu capità? I a tot plegat, si la Big Mom i en Luffy es posen a lluitar no acabarà esdevenint la batalla sense saber com ni per què un concurs de veure qui menja més edificis? Encara no m’atreveixo a augurar com de llarga serà aquesta saga, però el que queda clar és que hi ha moltes coses per veure.
