Abans de començar amb aquesta ressenya em veig obligat a comentar que de fet del món del Warcraft només en coneixia l’existència fins abans d’informar-me del context per a la pel·lícula. No he jugat a cap videojoc de la sèrie i definitivament no sóc pas cap fanàtic de la franquícia. És quelcom que per desgracia un es veu obligat a deixar clar d’entrada per possibles “faltes de respecte” a l’obra original. La pel·lícula és una adaptació, però no la puc jutjar com a tal essent un complet desconeixedor de l’obra original. L’únic que se és que es basa en una historia més extensa que te en els seus inicis el format narratiu d’un videojoc d’estratègia.
Dit això diré que no esperava molt d’aquest film. Les critiques que n’havia sentit eren força irregulars. Pel que n’havia llegit tot i ser un conflicte força senzill era molt interessant, però coneixent el poc que la industria es pren seriosament les adaptacions de segons quins formats (els videojocs no són l’únic… si no mireu Dragon Ball Evolution) el projecte no donava gaires esperances. Però després de l’enorme notorietat que han aconseguit el gènere dels súper herois a la gran pantalla amb propostes ben fetes i que al menys intentaven aportar alguna cosa a la industria, les grans productores s’han adonat que en les adaptacions d’aquestes histories ignorades hi ha molt més suc si es fan be que si no (tant costava arribar a aquesta conclusió?). Així que encara amb passos dubtosos aquestes han començat a invertir talent i pressupost en les primeres adaptacions que marcaran el camí a seguir per les que encara estan per venir. Dos videojocs estaven essent preparats per a ser adaptats de forma seriosa a la gran pantalla, el mateix Warcraft i la també notòria saga d’Assassins Cred. No he jugat a cap dels dos, però estic vagament familiaritzat amb els conceptes que manegen i tot i que no amb especial il·lusió sí són dues propostes que tenia curiositat per veure. Finalment la primera d’aquestes dues ha arribat a les nostres pantalles i tot i que el tràiler el film em va captivar les critiques irregulars van abaixar els meus ànims (que be, tampoc eren tan alts la veritat) fins al punt de pensar que no l’aniria a veure. Però al final l’absència de títols suggerents a la cartellera va fer que una proposta per anar al cinema del meu pare ens acabés portant a la sala on projectaven Warcraft. Així doncs, que m’ha semblat la pel·lícula?
Tècnicament aquesta és una passada. Amb uns efectes especials al·lucinants la pel·lícula aconsegueix crear una sensació d’immersió molt ben projectada sense renunciar per això a un toc característic que li dona personalitat pròpia. Els escenaris són increïbles, però si alguna cosa cal destacar respecte a l’apartat visual és el realisme dels orcs. El senyor dels anells va marcar un abans i un després respecte al realisme en la caracterització de la fantasia. Amb aquell colossal treball de fa ja tants anys que sembla no haver envellit. Els orcs representats al senyor dels anells eren un dels obstacles més grans per a l’apartat visual d’aquesta pel·lícula. Aquells essers de mida humanoide estaven fets sobretot amb maquillatge i tenien el realisme dels moviments d’actors reals. Aquí en canvi el maquillatge era una opció impossible degut a la constitució dels orcs en qüestió. Per tant el CGI era l’única alternativa. I aquest ha estat terriblement ben implementat. No són els efectes especials més al·lucinants que haguem vist en la gran pantalla, però sí estan molt ben aplicats en el col·lectiu que representen i resulten més orgànics fins i tot que els mateixos humans (més que res per les aparatoses armadures d’aquests, que es veuen més irealistes que els mateixos orcs). He de dir no obstant que deixant de banda orcs i humans no m’ha agradat la caracterització de les altres especies. Els nans tot i que ben fet es veien massa caricaturescos i els elfs directament es veien falsos i ridículs. Entenc que la franquícia volgués donar un aspecte cartoon-realista basat en l’estètica del videojoc i era una bona idea. Però el disseny no ha sabut quallar en la caracterització d’aquestes dues especies. Semblaria que els humans no necessiten gaire caracterització, però aquesta viu en el seu vestuari. I tot i que m’agrada com encaixa el to cartoon de l’exagerat de les armadures, amb les grans proporcions característiques dels dissenys de la saga, el que no m’ha agradat és la seva textura. En paraules simples les armadures es veien massa llises i impol·lutes, no se si eren reals o fetes per ordinador però es veien tot sovint falses donant una sensació que a estones em treia de l’experiència (de fet igual que el golem excessivament llis) però be, son defectes menors que al cap i a la fi poden ser molt personals.
La trama és senzilla i de fet ja la coneixia d’abans d’anar a veure la pel·lícula. Els orcs fugen del seu món contaminat a través d’un portal màgic cap al món d’Azeroth, caient en les terres dels humans que hauran de lluitar per impedir la plaga que la Orda (l’exèrcit dels orcs) representa. El conflicte és interessant i un paral·lelisme quasi accidental amb la crisi dels refugiats a Europa. Els orcs són literalment immigrants que fugen del seu món destruït per forces majors a les del poble pla (i directament ocasionades pels seus governants). Immigrants que es veuen obligats a lluitar per subsistir en un nou món que els veu com un element hostil. Pobres desemparats que només busquen un lloc on viure davant l’impossibilitat de tornar a una terra destruïda. Està clar que hi ha diferencies, els orcs són per voluntat pròpia una amenaça hostil ja que el seu modus vivendi és la guerra. Però el conflicte és allà, un conflicte interessant que oposita a dos bàndols on ambdós tenen raó. On uns només busquen un lloc on sobreviure fugint de la tragèdia i la destrucció i on uns altres només busquen neutralitzar les forces invasores que busquen eliminar la seva existència. Com he dit al principi el conflicte és senzill però summament interessant. I el bo és que la pel·lícula el sap tractar. Òbviament és una producció basada en l’acció i no entra molt en la política i la reflexió (que ho fa), però tot i així ens deixa alguns diàlegs interessants que donen la profunditat que necessitava el tema per a ser mereixedor de menció. Tot i no profundament la historia indaga de manera correcta en el tema (que ja és dir molt) i no es fa pesada en cap moment (tot i que si hi ha un instant en que tants viatges per lo mateix arriben a fer-se repetitius). Però sorprenentment (al menys per a mi) te girs de guió molt sorprenents i dramàtics (suposo que als que ja coneixien la historia no els haurà sorprès, però la “traïció” final i les seves conseqüències politiques i personals em semblen molt ben trobades). En definitiva te una historia ben construïda, coherent i interessant, amb girs de guió elaborats i ben treballats que sorprenen a l’espectador (el que no els conegués és clar).
Però com no podia ser d’altre manera no tot són virtuts, tot i que crec que ne aquest cas les virtuts pesen molt més. Si la historia encerta presentant l’escenari i la situació, desenvolupant el conflicte i movent els fils de la historia; falla amb alguns personatges. La relació amorosa que tenen els dos protagonistes tot i que no s’acaba de carnalitzar en cap moment em provoca sentiments contradictoris. En part està ben portada i en part és errònia en la seva concepció. És forçat el fet de que hi hagi d’haver una relació necessariament amorosa entre els dos protagonistes de races diferents per emfatitzar la acceptació mútua. No era necessari i no acabava d’encaixar amb la brevetat del conflicte (imagino que amb un conflicte més allargat aquesta sí hagués tingut sentit), la relació és simplement rara. Per altre banda la relació d’apreci i respecte mutu, que fins i tot pot arribar a la intimitat, sí sorgeix de manera natural i està ben construïda. Així que al meu parer haurien d’haver deixat la relació com estava però sense ficar-hi pel mig reflexions inspirades sobre l’amor i alguna que altre escena més intima del necessari (quan certa mort afecta el protagonista, a part de raro pel fet de que sigui a través de la mort d’un altre es rara ja en si l’escena).
Per altre banda s’ha de parlar de les dues grans morts de la pel·lícula (morts dels personatges no antagònics), ambdues molt rapides i insubstancials. S’entén la necessitat d’aquelles morts per moure la historia, però en la primera el personatge no estava prou desenvolupat (tampoc hi havia temps) per causar certa empatia i en la segona la seva mort és literalment insubstancial per a la resolució de la trama (tot i ser de fet un sacrifici fet precisament per a resoldre-la). El primer cas no és pas massa greu, la mort serveix com a motor per fer avançar un altre personatge i tot i que no afecta directament a l’espectador si ho fa a través del pare d’aquest, resultant un potent motor per a la seva historia. El segon cas és més complicat, la mort en qüestió és en si un sacrifici voluntari en pos de la salvació del seu poble. L’únic problema es que el sacrifici acaba per ser inútils i ignorat i el poble se salva per altres motius que no hi tenen res a veure. L’influencia de la mort és nul·la i tot i que la idea era bona, està mal executada. Això és degut altre cop al poc temps que te un metratge d’aquestes característiques per desenvolupar aquesta mena de conflictes. Una autentica llàstima, doncs s’elimina al personatge més interessant i profund de la pel·lícula en pos de res en concret i sense cap motiu de pes significatiu.
Un altre personatge que crec que falla és l’aprenen de mag, amb qui s’empara un humor que tot i mig funcionar a estones no sembla l’adient per un personatge amb les seves aspiracions. La pel·lícula l’intenta fer semblar intel·ligent i burro a l’hora, capaç i maldestre, seriós i jocós. I aquesta dualitat no acaba de funcionar, no se’l pot fer un mac seriós i a l’hora un tonto graciós.
Pel que fa a la resta de personatges la majoria per desgracia pequen de plans. El rei és l’exemple més clar, tenint una manca de desenvolupament tan gran que el seu final am prou feines t’afecta fora de les conseqüències que aporta a la trama. En conclusió tot i que la pel·lícula encerta en com i de quina manera conduir la trama falla en desenvolupar correctament els personatges. Aquest és un fet que hauria requerit una longitud major del metratge que en definitiva potser hagués donat a un producte pitjor del que tenim. Així que podríem dir que si no inevitable, era un mal difícil d’evitar.
Al final la pel·lícula tot i no ser cap obra mestra m’ha deixat una sensació de satisfacció i benestar. Potser no és la millor versió de si mateixa que podria haver estat. Però està molt lluny de ser la pitjor i és una bona primera pedra en el camí de fer bones adaptacions de videojocs. Te defectes, però són petits i no molestes especialment al resultat final. Però a més, els defectes són superats en escreix per les virtuts d’una pel·lícula que sap ser ella mateixa i portar-nos alguna cosa nova i interessant al panorama actual. Potser no serà recordada pels temps dels temps, però sens dubte és un producte al que val la pena dedicat el teu temps.
