La Vibre Card que sí servia per algo…
Capítol que com ja vaig advertir en l’anterior s’afanya a anar tancant la trama del bosc seductor. Crec que tot i ser la intenció la cosa ja s’estava allargant més del compte i l’Oda se n’ha adonat, tot i que fos precisament allargar-ho el que busques. Per això ha decidit centrar els seus esforços a tancar aquesta trama i ja seguirà més endavant amb la resta. Ens trobem doncs que amb un sol capítol hem avançat més en la resolució del bosc misteriós que en tota la resta de capítols que hi havíem passat. Ha estat un pas ràpid, àgil, però no massa. Oda ja havia preparat els elements amb pulcror per que els desencadenants poguessin explotar com ho han fet. I així, de cop i volta passem de trobar-nos amb un Luffy completament sol perdut en mig del bosc, a un Luffy rodejat d’enemics havent d’enfrontar a dos generals de la Big Mom (i això que anaven d’incògnit).
El capítol comença amb una Nami arribant a una conclusió que tots havíem assumit com a certa molt abans de començar aquesta saga. Fins i tot molts de nosaltres, abans d’endinsar-nos al nou món. La Lola és filla de la Big Mom, tots ho sabíem. El manga mateix s’havia encarregat de confirmar-ho més d’una vegada. Però ara per primer cop es fa menció d’aquesta realitat que tot i evident des de fora, no ho era tant des de dins. Qui havia d’imaginar que la desastrosa Lola fos la filla d’una de les persones més influents del planeta (però be, igual per en Sanji aquest si que era una sorpresa). Així que unint les peces del trenca closques la tripulant s’adona del valor que te el paper que guarda i les seves implicacions.
Però abans que la tripulant pugui fer quelcom amb aquesta informació apareix el fantàstic conill genet (per ara el disseny que més m’ha agradat de tota la saga) per irrompre a l’escenari i sumarse al cúmul d¡’adversaris que davant en Luffy es va formant. És en aquell moment quan el general d ela Big Mom amb una cosa similar al Haky del rei (el mateix Luffy fa el símil) vaporitza la vida de tots els arbres del voltant en el que sembla un gest d’irritació. Aquest és en sí un efecte visual per denotar el seu poder i sincerament, funciona. El general que pocs segons abans semblava un personatge més es presenta com algú a qui prendre seriosament. Fins ara els subordinats dels enemics als que en Luffy s’ha hagut d’enfrontar no havien suposat mai cap gran amenaça per al protagonista (exceptuant la gran saga d’Enies Lobby i el cp9). Dubto que en Luffy sigui derrotat només començar la saga, però si m’agradaria veure com un simple general li posa les coses difícils. Així com ho va fer el gran Blueno en el seu moment m’agradaria veure en aquest combat que s’acosta una amenaça real per al protagonista.
Per altre banda, demostracions de poder a part el fet en si dona a entendre coses molt interessants. L’acció sembla suggerir que la Big Mom te la capacitat de cedir el control de les animes que roba al menys a alguns individus concrets. Que la Big Mom pugui cedir al menys parcialment part del domini del seu poder obra un nou món abans mai plantejat. Les fruites sempre havien conferit poder únicament al seu usuari. Ja a Dressrosa Oda es va sortir d’aquest esquema amb una usuària que a través del seu poder donava a Donflamingo un exercit de titelles i una eina per esborrar a qui li interessés. Però això està a un nivell molt diferent. Tinc ganes de veure com explica Oda aquesta qualitat del general. Per ara però només podem especular. Tindrà alguna relació amb la consanguinitat? O no serà una autentica cessió dels poders si no una trampa argumental molt ben col·locada? Potser l’home te alguna habilitat pròpia que anul·la d’alguna manera la de la seva mare? Per variar l’espera és la solució.
Després d’aquesta demostració de força apareix de nou la bruixa del bosc seductor, que tot i tenir un disseny molt més carismàtic que el seu germà ha estat dotada d’una presencia molt menys notòria, amb el que sembla una versió gegant i poderosa dels arbres rellenistes que poblen el bosc. L’interessant d’aquesta part és el punt on al trencar-se el mirall que conté en Chopper i la Carrot el ren li demana al seu capità que esperi amb el que sembla aparentment una idea enginyosa que no s’arriba a mostrar. Si de mi depengués, diria que el ren ha fet servir l’ultra pildora i el súper cervell per detectar el punt dèbil del mirall. Sincerament sembla força raonable i encaixa amb les habilitats del personatge. Estaria be que per variar el ren no es quedés com un peluix adorable en perill i traiés la seva part astuta per sortir del problema amb les seves pròpies mans (o potes).
Però les coses es posen serioses per al nostre protagonista. Els enemics són més i poderosos i ell és l’únic escut que separa els seus companys de la captura. O això podria pensar un, fins que es descobreix que aquella vibre card que la Lola va donar a la Nami per algun motiu, al ser part de l’emperadriu repèl a les seves creacions. El motiu d’això difícilment no serà rocambolesc, però ara mateix llança unes perspectives molt interessants. Perquè els objectes vivents no semblaven sentir el mateix efecte per l’autentica Big Mom. El misteri doncs de l’efecte de la vivre card resta per a mi inescrutable. Però de moment crec que ens torcarà preparar-nos per gaudir d’aquest combat que s’acosta i que no promet facilitats al nostre protagonista.
