Fatality Punch
Capítol impressionant. Però com sol passar amb els de combat no m’esplaiaré molt a ressenyar-lo. Combat a part hi han algunes escenes amb la Nami, però sincerament no són dignes de massa menció. Mentre en Luffy s’enfronta en un combat èpic a un oponent digne d’aquest nom la Nami mig fuig espantadissa d’un enemic amb tints paròdics que no mostra el seu poder i abaixa la guàrdia de manera absurda per donar a la navegant una oportunitat per lluir-se davant la càmera. Però amb l’espectacularitat del gran combat que paral·lelament es desenvolupa, qualsevol acció de la tripulant resulta quasi una molèstia i es veu mancada d’espectacularitat. Sincerament tinc ganes de veure seriosa a la Nami com poques vegades l’hem vist lluitar però tots sabem que si arriba, encara no es el moment.
Però anant al combat ens torbem amb quelcom que feia molt de temps que no veiem. Un combat amb alta intensitat marcial mostrada de forma explicita. Oda sempre ha apostat per les elisions durant l’acció de les batalles per a fer fluir la historia. Oda te una historia per explicar i no te temps de passar-se desenes de capítols en un combat. Els seus combats son espectaculars però àgils. Els encontres entre els enemics finals sempre tenen més detall i complicació, però sempre són més un duel d’habilitats monstruoses que no pas un autèntic xoc marcial. L’últim episodi de marcialitat va ser amb Don Chijano al Colisseu, però va ser un episodi plegat d’elisions i amb pocs detalls pel que fa a l’acció. Si he de posar en un exemple, estic segur sense cap mena de dubte (i tots pensareu el mateix) que el perfecte és la batalla final contra Robb Lucci. Aquell combat va se èpic i espectacular, una delícia de veure per si sol. Aquest combat, tot i que no en tan gran manera (tampoc te l’epicitat narrativa recolzant-lo), em transmet quelcom similar. És àgil, dinàmic i espectacular. Una autentica demostració de força on ambdós personatges posen la carn a la graella i no s’estan de tonteries.
Però anant a l’assumpte el que més m’ha agradat de l’episodi és que en Luffy perdés. Per què sí, tot i que el combat era aferrissat i intens amb un significatiu esforç per ambdues bandes la superioritat d’en Cracker ha estat evident fins a l’ultima pagina. I el més important, realment s’ha transmès amb intensitat les dificultats que passava el protagonista. Oda sempre ha estat molt expressiu amb el seu dinamisme, però crec que en aquest combat se n’ha sortit de sobremanera dibuixant a un Luffy que tot i no de manera desesperada, les passa canutes.
És clar que en Luffy no anava amb totes, per què anar amb totes és per ara l’últim recurs. Sincerament tot i que veia un combat difícil, no m’esperava que recorregués a l’ultima marxa descoberta. Un cop d’impacte contundent que ens demostra fins a quin punt és al el nivell dels emperadors. L’hagués derrotat sense aquesta transformació? Potser sí, jo hi apostaria, però la batalla hagués estat més dura del necessari per a un començament. L’incògnita que resta és si serà capaç el nostre protagonista de vèncer fàcilment al seu adversari ara que mostra tot el seu poder o ans al contrari la batalla seguirà essent aferrissada com fins ara.
Deixats enrere els marejos del bosc seductor Oda es submergeix profundament en l’acció i ens brinda un combat memorable que potser, ens brindarà una espectacular segona part amb un lleuger canvi de tornes.
