El dia que el xiclet quasi guanya a la galeta
Capítol que com l’anterior segueix amb un combat trepidant i que ha superat àmpliament les meves expectatives respecte al que vaig comentar en la passada ressenya. Deia que tot i un combat aferrissat el nostre capità no portava la veu cantant, però les tornes s’invertirien lleugerament amb la nova transformació. Però sorprenentment fins i tot amb el gear forth les coses semblen difícils per al nostre protagonista.
Després del contundent cop d’en Luffy la batalla semblava prop del final. Amb un Cracker al que costava esforços aixecar-se i que amb prou feines podia rivalitzar els poderosos cops del seu oponent. Però tot i l’aparent avantatge Oda encara ens tenia una sorpresa preparada. I és que aquest capítol no està mancat de revelacions. Tot i ser un capítol tan dedicat a l’acció com l’anterior s’allunya una mica de l’exhibició purament marcial que aquest ens va mostrar i atorga tints més estratègics en el que s’ensuma un altre contundent demostració d’una habilitat poderosament emprada.
Resulta ser doncs que el temible adversari que tants problemes causava al nostre protagonista no era més en realitat que una simple armadura. Tot i que dubto que simple sigui el que millor la defineix. Doncs amb una armadura ordinària ens trobaríem que amb un cop destruïda l’autèntic objectiu s’amaga al seu darrere, però en aquest cas tenim una armadura que no només es pot regenerar, si no que es pot multiplicar amb vida pròpia. Com se sent un al descobrir que l’adversari que tants esforços li ha costat vèncer no és més que una armadura immortal que tornarà a alçar-se cada cop que sigui destruïda? Per sort o per desgracia en Luffy no és un individu qualsevol i no cau amb facilitat en els braços de la desesperació, però potser tampoc és el més indicat per intentar abordar alternatives més eficaces amb un poder com aquest. Aparentment aquest nou adversari te pràcticament l’habilitat de multiplicar-se i regenerar les seves copies per lo que l’única manera de veure’l derrotat seria atacar l’original. Tot i que l’estratègia més evident seria intentar eludir les copies i anar a per el cos principal, dubto que el combat es desenvolupi d’aquesta manera. En primer lloc per que en Luffy és més d’anar a lo bestia que de oferir un combat amb tints estratègics i en segon per què el seu adversari empra les copies pràcticament com una defensa impenetrable i sembla difícil eludir-les amb facilitat. Precisament per això, si hagués d’apostar, diria que el nostre capità anirà amb totes destruint tot al seu pas i que tal com va fer amb l’arca de l’illa submarina atacarà incansablement i sense pietat fins que del seu enemic no quedin mes que cendres.
I mentre la Nami realitza els seus cruels xantatges l’escena ens porta amb un Choper que en comptes de proposar-se trobar el punt dèbil de l’habilitat que el te pres n’esbrina el punt fort per emprar-lo en el seu benefici. I és que tancat dins el món dels miralls potser és un pres sí, però també és un perillós espia que no dubto aviat es comunicarà amb algú. Però amb qui? Les opcions son tantes, podrí ser l’equip d’en Pedro i en Brook, tot i que aquestes alçades poca informació poden intercanviar ja. Potser amb la mateixa Purin, aquest encontre sí podria revelar més d’un secret interessant que fes avançar la trama. O fins i tot amb un Jinbe en parador desconegut que podria unir-se degut això als conflictes causats pels barret de palla. Però sens dubte la troballa més suggerent seria l’emotiu intercanvi de paraules que podria tenir el ren del nas blau amb en Sanji. Només el futur ho sap, però d’aquí neixen moltes possibilitats.
Finalment per fi veiem arribar als germans grans d’en Sanji, en el que confio serà el que comenci a fer avançar a un ritme més trepidant la trama de la família Vinsmoke i al seu temps la relació que guarda amb l’emperadriu. Tot i no avançar gaire en la trama el capítol si ens regala la intensitat d’un combat que avança per moments cap a un climàtic desenllaç. Sens dubte un episodi trepidant digne del seu antecessor.
