Hail Germa
A principis d’aquest any Oda va prometre que es centraria força en en Sanji, en aquest capítol ha mostrat el màxim exponent del que significava aquella declaració. Ens trobem doncs amb un capítol tan exclusivament dedicat a en Sanji que quasi sembla formar part d’un flashback, però no ho és i això és potser una de les coses més interessants de l’episodi. Els problemes i penúries que pateix el nostre cuiner són més propis d’un flashback que no de l’acció real. D’alguna manera aconsegueixen transmetre quelcom molt familiar però plantejat en un escenari completament nou, el present. I això , per petit que pugui semblar, és un gran canvi. One Piece sempre era una historia que s’havia mantingut una mica al marge de grans drames i tragèdies, tots els protagonistes carregaven amb grans passats dramàtics sí, però era quelcom clarament diferenciat del present de la sèrie. Podríem ficar com a exemple els dramàtics desenllaços amb que els nakamas sempre acabaven per unir-se a la tripulació, podríem posar la traïció de la Nico Robin, com a màxim exponent d’aquest i el clarament més diferenciat de la resta per no pertànyer al moment precís d’unió a la banda. Però si un s’ho para a pensar queda clar que va ser en aquell moment quan la Robin es va entregar completament a la seva tripulació. Però si una cosa el diferencia d’aquest cas (per què en el fons és el mateix: un sacrifici personal per al suposat bé de la banda davant poders majors), és que llavors va ser un conflicte indirecte. La Robin va passar a convertir-se en la part no narrada de la historia que els protagonistes havien de desxifrar, pràcticament en una antagonista. En aquest cas la historia d’en Sanji està narrada en una molt propera primera persona i això és el que no havíem vist mai abans. Per a mi l’únic moment que realment s’acosta a suposar en aquest sentit de dramatisme present el que suposa aquest és aquella rinya pel Going Merry que van tenir el tirador i el capità en una illa de l’aigua. No hereu de cap passat traumàtic si no del viatge en sí, aquell enfrontament carregat de dramatisme va suposar un abans i un després en la sèrie i segueix encara avui com un dels millors girs dramàtics de tota l’aventura. El que el diferencia del cas que ens pertoca però és la magnitud. En aquell cas era una baralla personal entre un capità i el seu subordinat, per molt dramatisme que tingués era quelcom reduït. Aquí ens trobem amb un conflicte de proporcions continentals. És l’any d’en Sanji i Oda ho demostra com no ho havia fet mai, donant-nos un dels moments de més inflexió dramàtica i profunditat dins de la banda que segurament ens donarà la sèrie.
Però anant al que suposa l’episodi en si ens torbem amb un aprofundiment tant de la relació que guarda el cuiner amb les seus familiars de sang, com un aprofundiment del sistema familiar en sí. De fet el capítol no ens mostra res de nou fins a l’ultima pagina. Exceptuant una amenaça de mort per al carismàtic cuiner pota de pal que sempre és un grat plaer tornar a veure i que se suma a la llarga llista d’amenaces que el cellut carrega, res en aquest capítol ens sorprèn per la seva novetat. Els germans odien en Sanji, el necessiten com a estratagema polític, són snobs de sang blava que no saben apreciar l’art del bon treball i menys el de la deliciosa cuina que tant venera el nostre cuiner. Ja sabem tot el que se’ns diu, però no per això sobra. El capítol explora amb profunditat aquestes coses que ja sabem i ens obliga a involucrar-nos amb els sentiments que això fa aflorar en en Sanji. El capítol és en si una petita obra d’art que aconsegueix aprofundir en la intensitat del conflicte com poques vegades ho havia vist en la sèrie. Així doncs el capítol ens entrega un escenari més ric i més bell, que en un futur ens farà sentir amb més intensitat els conflictes que desencadeni.
Però si un detall ressalta entre els molts que poblen el capítol és el ara ja sí clar paral·lelisme del Germa 66 amb els nazis. Que oda s’atreveixi a representar sense sàtira ni parodia, si no de forma totalment seriosa al que és sens dubte l’exèrcit més tabú de la historia de la humanitat en el seu manga a vegades amb pinta de desenfadat te la seva valentia. Està clar que Oda és ja un autor consagrat i pot fer el que vulgui amb el seu manga, que pot plasmar les idees que vulgui i que una critica antifeixista és un plat massa suculent com no fer-ho per la porta gran. Però tot i així no deixa de ser valent. Els nazis van terroritzar el món amb el seu regnat (encara que sí, els japonesos eren els seus aliats), ara es reencarnen amb el nom de Germa per sembrar el terror en els cors dels nostres protagonistes. La idea es tan potent que por em fa que no es sàpiga veure explotada.
I al final, a l’ultima pagina el capítol ens regala la seva única revelació i el que sens dubte menys m’ha agradat d’aquest. S’ha de dir que els nazis eren quasi tant partidaris de fer experiments militars com els pinta Marvel, però d’alguna manera la creació d’un exercit de súper soldats no es la idea que millor encaixa amb els paràmetres de One Piece. Per què per molt dopats que estiguin aquests, no deixaran de ser massilles davant els nostres protagonistes. És una idea molt potent i que estic segur que Oda sabria portar però que es planteja en un escenari massa definit com per extreure-li tot el seu potencial. Al final la idea acaba per resultar més estranya que sorprenent i no motiva tant a la curiositat com hauria de fer-ho. I més sobretot després de l’anunciada catastròficament mortal bomba que ens va mostrar Punck Hazard, que tot i impressionant en la seva presentació no va resultar ser ni catastròfica ni mortal per a ningú en absolut. Tot i això Oda està construint quelcom molt gran amb aquesta saga i tinc moltes ganes de veure com fa encaixar aquest petit detall en un conjunt encara tant desdibuixat.
