El somriure de la redempció
El capítol comença amb un desconcertat Bobbin (un dels primers personatges associats a l’emperadriu que vam veure i del qual encara sabem més aviat poc, espero que es desenvolupi en els següents episodis, em v a cridar molt l’atenció en la seva aparició) que deixa adormits a tots els que l’emboten sense tenir clar si és una habilitat pròpia o del cuiner. Tindria sentit que en Sanji hagués proferit una patada al pirata que el fes marejar-se tant que adormis als que l’envolten (no està gaire lluny de la cirurgia estètica), però potser sona més factible que sigui més aviat una habilitat pròpia (lliga força amb el personatge i aquesta manera que te de moure el cap), el qual després de veure’s ultratjat per la derrota a peus del cuiner decideix arreglar el problema amb les seves pròpies mans i sense requerir l’ajuda de ningú.
El capítol continua amb una escena que tot i tenir la seva gracia s’allarga més del compte i esdevé força cansina. Com a anècdota és mig graciosa, però raptar a en Brook mentre la Big Mom dorm (esdevenint aquesta fins i tot inconscient una trampa assassina) no em sembla un gag que mereixi gaire més que una pagina. I aquí n’ocupa 8. Pràcticament la meitat del capítol està dedicat a aquesta broma poc efectiva que no pot evitar deixar un mal gust de boca. Però així és Oda, sovint excèntric en l’infantilisme del seu humor. No em costa imaginar-lo morint-se de riure amb la seqüència en la seva imaginació. Per desgracia un cop plasmada no ha esta gens digna de menció i el pitjor de tot, ha acabat per esdevenir avorrida.
L’escena que be després de el soporífer (sí, és un acudit dolent) recat d’en Brook però, sí que val més la pena. Després de l’aparent derrota d’en Brook a mans de l’emperadriu ens trobem amb que resulta que aquest no havia caigut tan derrotat com semblava. Doncs sense que ningú se n’adonés havia guanyat. I amb una simple però mítica obertura cranial que en recorda amb nostàlgia a les primeres aparicions de l’esquelet vivent, en Brook desvela les copies de la pedra sagrada que ha aconseguit calcar. Tot i ser pres i apallissat ha complert amb el seu objectiu. I el millor de tot és que ara els enemics desconeixen que s’ha sortit amb la seva. Amb aquest petit detall emergint del seu crani en Brook ha redimit completament la seva falta de presencia respecte la resta de membres de la tripulació. Amb aquesta senzilla obertura de crani en Brook s’ha guanyat un moment senzillament èpic, doncs com qui no vol la cosa el music deixa anar una prova vivent de la seva determinació i la voluntat per complir amb les responsabilitats que el seu capità li confereix. Per fi en Brook ha demostrat el seu potencial. Doncs l’esquelet vivent no sols ha robat a un dels quatre pirates més perillosos dels oceans si no que ho ha fet davant dels seus nassos sense aixecar cap sospita (podríem dir que fins i tot han compartit el llit jeje, un amant traïdor en Brook).
El capítol ha estat poc destacable. A part de l’obertura cranial d’en Brook te poc que valgui la pena rescatar i això per als estendards de One Piece és un capítol pobre. No obstant, fent gala del seu poder visual Oda ha tornat a recórrer a la narrativa silenciosa per mostrar-nos les emotives escenes d’en Sanji buscant entre una muntanya de cossos al del seu capità. Després de tots els dubtes, de tot el dolor suportat i les traïcions infligides, el somriure d’en Sanji al trobar al seu capità compensen amb escreix l’escàs contingut que aquest capítol hagi pogut oferir.
