El subtil poder d’un Yohoho
El capítol comença amb una innecessària però inevitable explicació sobre com ha aconseguit en Luffy multiplicar-se qual ninja demoníac. Si una cosa te el món del manga de la que no es salva One Piece és la necessitat imperiosa per mastegar en algun moment o altre les coses per als seus espectadors. Els nipons saben fer trames sobredimensionadament elaborades, la majoria de vegades es flipen en aquest punt fins a resultar ridículs, fent que una explicació sigui no sols necessària si no obligatòria. Però potser degut a això tenen la necessitat de deixar clares les coses en algun moment. Poc abunden les lliures interpretacions i els finals ambigus. Els misteris de lliure interpretació o els enigmes sense resposta. Es com si el públic japonès necessités tenir sempre la certesa de que una cosa és com és i no d’un altre manera. Els encanta especular i potser per això allargaran la resposta final. Però els agrada el formalisme i volen que al final sempre quedi una resposta clara. I crec que aquest és un dels defectes més punters del món del manga. I com he dit, One Piece no se’n salva. No és que em molesti particularment en aquest punt en concret. És un detall que tot i no gaire difícil d’endevinar no era obvi i entenc el públic que te One Piece. Però si els productes es preocupessin més sovint per ser bons productes i menys per agradar al consumidor… Be crec que el consumidor hi sortiria guanyant i la industria també. I si no pregunteu-li a la sequera d’idees de Hollywod (encara que es una sequera que segueix sent, si no més, d’allò més rentable… de moment). Jo personalment hagués preferit una explicació a mode de simple onomatopeia animalesca proferida pels Luffys falsos. Elegant, senzilla i… be jo diria que entenedora.
Però no es pot demanar tot, el maga és avui en dia el que és i hi ha certes normes que ni Oda podria saltar-se. Quan tens un manga tan consumat, amb una base de fans tan amplia, vulguis o no t’has de cenyir a certes limitacions per a fer el teu missatge entenedor. Però res d’això importa passats uns segons, per que el caos que provoca el barret de palla i els seus centenars de copies ensorrant el castell és un plaer difícil de passar per alt. La gent es queda paralitzada, la Big Mom col·lapsa i comença a atacar als seus propis pastissers, que poc culpa tenen del que ha fet en Luffy (mirant-ho d’aquesta manera és com si en Luffy els hagués assassinat), tot se’n va a noris. Però d’alguna manera el pla segueix en peu. El caos és absolut i fins i tot en Capone elogia la gallardia del barret de palla al executar semblant demancia de pla. Fins que la Big Mom es pregunta on està l’original i el mateix Luffy li fa el favor d’indicar-li. Un moviment que només el mateix Luffy podria executar i que trenca amb tot el respecte que al pobre Capone li havia aconseguit inspirar. No obstant l’allau de Luffys sembla tan aclaparadora que fins i tot amb l’estúpida declaració d’intencions del capità dels barret de palla el pla sembla imparable. Potser derrotar a l’emperadriu sembla una tasca impossible, però trencar el retrat en mig de la confusió…. Be, qualsevol podria fer-ho. A no ser és clar que hi hagués un segon fill especialment hàbil amb el haki de percepció que fos capaç d’albirar el futur proper.
Amb una demostració de la seva habilitat de les mes competents i eficaces que hem vist fins ara en el manga, anul·la en Luffy amb una logia d’acer en menys del que canta un gall. Per sort, en Luffy no està sol. Però el més temible del personatge no es mostra en la seva impecable tècnica per anular al nostre capità, si no en la seva súper percepció que li permet endevinar en un obrir i tancar d’ulls l’autèntic objectiu del barret de palla. Posant sobre avis a l’emperadriu i tirant pels terres tota possibilitat de veure la victòria… o quasi tota.
El capítol continua amb un Jimbe que es llança al rescat del barret de palla, apresat en una gegantina bola d’acer (no os resulta familiar? A en Lufy li agrada això de ficar les mans en gegantines boles metàl·liques). I tal com si estigués guionitzat i es tractés d’un espectacle els assistents a la festa el drama es desencadena, amb en Jimbe declarant definitivament la seva intenció de renunciar a la banda de l’emperadriu i unir-se als barret de palla. El públic conte l’alè mentre es tapa la boca i la Big Mom anuncia el seu característic romandre o vida. Però és quan Jimbe tria vida i la Big Mom es disposa a treure-li que el moment culminant es desencadena.
En JImbe no te por. No tem a la poderosa emperadriu, ni una guspira de terror recorre el seu cos. Està decidit. Ha de fer el correcte. I un cop presa la decisió, ja no hi ha res a témer. Jimbe representa a One Piece els atributs més nobles de la cultura japonesa. Ell és el cavaller ideal, el samurai perfecte, decidit a servir al seu senyor i lluitar pel que és just i honorable vers la seva causa. Jimbe és la peixificació de la noblesa i l’orgull. I per això crec que cap altre personatge podria haver fet el que ha fet Jimbe en aquest capítol com Jimbe ho ha fet en aquest capítol. És tanta l’elegància i epiquisme que desborda l’escena, tant el respecte que imposa el personatge, que podria dedicar-li una ressenya sencera. Però no cal, doncs si llegeixes aquesta ressenya estimat lector, espero que sigui per que ho has vist amb els teus propis ulls. Ho has sentit en la teva pròpia pell. I per això, no hi ha paraules.
No obstant, tot i el brutal de l’escena d’en Jimbe, tot i l’epiquisme desenfrenat que desprèn, el millor del capítol és el que passa després en una sola i petita vinyeta quasi imperceptible amagada en un racó. En una sola vinyeta Oda ens regala un cop d’astúcia màgic. Per que mentre tothom està ocupat lidiant amb el munt de Luffys i la batalla entre aquest i el fill de l’emperadriu, mentre tothom obre els ulls al contemplar el duel de voluntats entre la Big Mom i en Jimbe, un Luffy fals un xic peculiar s’obre camí sense ser advertit fins al quadre i amb un petit martell trenca la foto que era l’objectiu de l’enrevessat pla. Senzillesa al més pur estil. Oda ens regala aquí un detall que val la pena apreciar. Tot i les enrevessades conspiracions i el dantesc dels duels d’habilitats que es duen a terme, tot i les batalles de poders incommensurables i els astuts estratagemes i contraestratagemes és un senzill martell que podria haver empunyat un nen el que trenca la foto. Ho podria haver fet qualsevol, sense necessitat de tenir cap poder o habilitat. És clar que ho ha fet en Brook.
Ja ho havia dit abans i ho torno a repetir amb més força que mai en aquest capítol. En Brook s’ha redimit en aquesta saga. Era un personatge petit en comparació amb la resta de tripulants de la banda. Que per certes circumstancies no havia tingut ocasió de lluir-se en les sagues anteriors. Aquesta però, ha canviat les tornes. I Oda sembla voler deixar-nos-ho clar amb la metàfora que l’acció d’aquest capítol ha significat. En Brook havia estat un personatge menor, quasi inadvertit, però amb molt potencial. Amb un sol gent Oda crea una metàfora del fet, convertint a en Brook en el personatge inadvertit que sense necessitat de massa força arriba fins al quadre i el trenca. Per que al final tot i les grans demostracions de poder, l’ancià esquelètic ha passat pel mig de la batalla ignorant els punys que s’hi llençaven i directe a l’objectiu ha complert la missió que tenia assignada. Per que el bo de ser subestimat, és que pots atacar amb força. I aquí Brook ho ha fet. Amb tota una declaració d’intencions Oda ens avisa de que en Brook, tot i ser un personatge que ha passat desapercebut, no és un simple secundari, dons igual que com passant desapercebut ha acabat per ser la peça més clau de tota la operació, tot i passar desapercebut l’esquelet està destinat a fer grans coses.
