Sense escapatòria
M’agrada molt com Oda ha portat les coses en aquest capítol. Moltíssim. Tot i que confiava en la seva capacitat tenia por que súper dotés les forces dels personatges amb la fi que poguessin sortir d’aquesta vius. Però no ha estat així. No ha estat així i me n’alegro. El Germa és fort. En Luffy és fort i en Sanji també. Però tot i ser forts no es senten mai superiors a les forces de l’emperadriu. El que fan és sols contenir una ona imminent. Plantar-se davant d’un enemic clarament superior per guanyar temps aferrant-se a una possibilitat de fugida difícil de veure. L’ambient de superioritat per part dels membres de la Linlin se sent real. Un s’arriba a preguntar com sortiran d’aquesta. I com no Oda venia preparant la fugida des de feia un bon temps.
Sabíem del cofre des de l’illa de les sirenes. Sabíem que guardava. Tot i així no he vist venir el que Oda ens ha preparat. I mira que he vist venir que ens preparava alguna cosa amb el cofre. Ja ho vaig advertir fa un parell de capítols. Era evident que ens volia indicar que alguna cosa passava amb el cofre. Li donava massa protagonisme. Però tot i saber que en faria alguna cosa. No vaig pensar que pogués ser tan transcendental.
Després d’una seqüència inicial on sembla que els aliats d’en Luffy mig sen surten tornem al criminal avar que es vol fer amb el cofre. Per com han anat les coses i per com s’han narrat els esdeveniments resulta evident que el cofre no acabarà a les seves mans. Ell és una mera transició narrativa, un ho pot endevinar per com Oda ha presentat la seva persecució del cofre. El que no m’esperava era que el següent en posseir-lo fos un membre del cp0 infiltrat entre els convidats de la Big Mom (un membre molt sexy, m’encanta el disseny entre fred i angelical però amb classe molt Monet recatada). Les implicacions d’això son increïbles. Si ho penses fredament, és lògic pensar que els millors espies del món aconseguirien infiltrar-se en un esdeveniment tan important com la festa del te. Però veure com aprofita el caos per treure partit de la situació robant el tresor de l’illa submarina sense miraments. És sens dubte excitant.
El que més m’agrada no obstant de l’escena és el fet que tingui al director del diari agafat pels collons d’una manera tan brutal. Un home que trafica amb informació ha de rendir comptes per força al govern mundial. Per que al contrari que la resta ell és una figura publica allunyada dels cercles de criminals i és molt més vulnerable als embats del govern. I per això te sentit que estigui tan agafat pels collons. Però precisament per això és doblement interessant que tot i això el tio intenti treure profit de la situació de manera tan mesquina i descarada. Una evidencia de com s’ho ha fet per arribar tan lluny en el perillós negoci de vendre secrets.
Però mentrestant i de forma gradual la diferencia de nivell es comença a fer cada cop més i més evident. La Big Mom, astuta tot i les seves furioses calors (tots sabem que és per en Brook), aconsegueix provocar a en Luffy que gasta totes les seves forces en un poderós però inútil cop. Mentre que la resta de comandants de l’emperadriu comença a reduir un per un (i sense massa dificultat als Vinsmoke). Però al menys el seu sacrifici aconsegueix crear un forat per que en Cesar pugui sortir volant. Tot i que en el fons tots sabem que si no escapen amb en Luffy no te massa sentit així que alguna cosa ha de passar. Però és que ni tan sols en Cesar, tot i el sacrifici d’en Luffy, en Sanji i tots els Vinsmoke aconsegueix el seu objectiu, doncs es queda bloquejat per un mirall de la mateixa Brulee. Tot i que el sacrifici és exhaustiu i a dures penes ha aconseguit en Cesar arribar fins a la sortida. Al final resulta que no es tal. I irònicament els miralls que li havien de permetre sortir, li neguen la sortida. Tot està acabat, és evident. Ningú pot fer ja res. La derrota es absoluta. Només un factor extern els podria salvar. Però quedaria massa artificial, un deux ex machina. A no ser que el factor extern vingui en realitat de dins i es porti coent aquests últims capítols.
El cofre cau i s’obre i com no podia ser d’altre manera la trampa preparada per a la Big Mom explota. Explota i rebenta la base de l’enorme palau pastis que sustenta la batalla que a sobre s’hi està produint. El que passarà a continuació és evident. El castell caurà. El caos es desencadenarà i en Cesar podrà fugir amb en Sanji carregant en Luffy d’alguna manera al seu costat. Com a element una bomba que desencadena el caos no és gran cosa, no guanyarà cap premi a l’originalitat. Però una sortida pot ser molt original i no estar ben integrada. I aquesta ho està. Se sent realista. Se sent com una casualitat no sols plausible si no real. Tot i que es molt causal, no et pares a pensar que es massa casual. T’ho creus. T’ho creus per que Oda ha manejat a la perfecció la narrativa per conduir els esdeveniments fins a aquesta casualitat. Un dels millors manejos dels temps que he vist últimament (i mira que últimament s’està lluint molt amb els temps). Narrant-nos de forma quasi anecdòtica el recorregut del cofre per aconseguir justificar orgànicament aquest accident que farà possible la fugida dels del barret de palla. Senzillament increïble.
