El sacrifici del Germa
La situació era fotuda, desesperada, rotundament sense sortida. I l’únic que se li acut a la germana bobalicona de la Lola és suplicar per clemència. Obvi era que sa mare li intentaria marcar el puny a la cara. Però tot i la inutilitat evident del gest m’agrada que Oda no oblidi al personatge. Doncs diria que la unió familiar de Capone amb la seva dona i fill és el més interessant del personatge (per a mi). I en aquest capítol ho demostra amb una frase èpica que queda una mica oblidada, en part per que One Piece n’està ple de frases èpiques i en part per que la situació és massa angoixant com per fer-li gaire cas. Capone manifesta entre crits de dolor que no li importen les vides dels seus aliats, però que amb ells s’amaga la seva família i no pot permetre que morin. Un acte d’amor per part del mafiós que t’entendrirà com a mínim una mica el cor si en tens. Llàstima que te n’oblidis a la pagina següent. Però com dic, aquesta connexió familiar que te tot i ser un mafiós cruel i sanguinari és una de les coses que més m’agrada del personatge (i no vull dir amb això que no m’agradi, m’agrada).
Així doncs la Big Mom segueix destruint i els aliats intenten concebre un pla per eludir la mort imminent mentre el seu únic protector gemega d’agònic dolor, resistint tot el que les seves forces li permeten. Però mentre s’ordeixen plans en Sanji s’encara al seu pare, que li demana en un intent de comprendre la situació per que els ha salvat essent ell l’enemic que tant malament l’ha tractat. A aquesta pregunta Sanji respon sense por. Doncs ja no viu encadenat al seu passat. Per que Sanji hi ha fet per honor, per que era el correcte i per que si s’hagués guiat per l’odi i la rancúnia res el faria mereixedor de tornar amb els seus nakamas. Sanji ho ha fet en definitiva per que ell no és un Vinsmoke, i la prova és l’altruisme que ha demostrat. M’agrada que Oda no hagi recorregut al recurs fàcil de: ho he fet per que no soc com tu. Per que de dir-ho, demostraria que ho és de fet, doncs només ho fa per intentar demostrar alguna cosa, no com a conseqüència de ser-la. En canvi al no dir-ho, demostra que és honor i altruisme autèntic i que per tant, no ho és. Finalment Judge Vinsmoke accepta la voluntat del seu abans fill i es sotmet a la demanda que aquest li imposa recollint amb la dignitat que li queda el que encara pot rescatar del seu honor.
I l’únic pla possible es presenta. I m’agrada per que és un pla en el que el lector podia pensar. És desesperat però realista. Si no es poden quedar aquí la única alternativa és fugir. No queda altre. Però com fugir si estan rodejats? Cert, si Capone es transforma en home i tots es queden dins, un Cesar amb l’habilitat de volar se’ls podria emportar pels aires. Però està clar que llavors massacrarien a ambdós en un instant. I ells no podrien aguantar com ho fa el castell. La única solució per això és una famosíssima tàctica bèl·lica que el mes principiant dels generals coneix. Una cobertura. En el més aficionat dels exercits sempre hi ha hagut una reraguarda que s’encarregava d’assegurar una retirada en cas de derrota. De donar-se la necessitat, ells lluitarien com a cobertura per donar temps a les tropes per organitzar-se i fugir. Deu meu, la batalla dels 300 va ser la cobertura més èpica de la historia i tothom la coneix. Aquí Oda fuig de complicats estratagemes i recorre a la tàctica bèl·lica més bàsica per afrontar un problema que no sembla tenir altre solució. I és meravellós. La simplicitat de la solució confereix al material una qualitat increïble. Per que es nota el realisme, es nota la tensió, es nota la pressió sobre l’escenari. Oda és marca en definitiva un gol que mereix ser recordat.
Però per muntar una cobertura es necessita algú que es sacrifiqui per fer-la. I aquests només podien ser els Vinsmoke. Oda ha construït la seva trama per això. Es podia llegir en la seva línea de codi que era la seva finalitat ultima. Per que han estat malvats, cruels, odiables. Però tot i això en Sanji els ha salvat quan no tenien escapatòria. I per això ells han de redimir el seu honor salvant-lo al seu temps quan no hi ha escapatòria possible més que el seu sacrifici. I així Oda redimeix als personatges, tancant per fi una trama que ha portat de forma magistral. Oda havia explicat el passat de molts personatges. Però mai havia lligat aquest amb la situació present de la historia tan be com ho ha fet aquí i molt menys amb conseqüències tan èpiques i notòries com les que es demostren en aquest sacrifici final dels VInsmoke. Un aplaudiment sisplau per un treball tan ben realitzat (en serio, aplaudiu cony, que s’ho mereix).
Os pensàveu que la cosa quedava aquí? No! Collons això és One Piece i el nostre protagonista és en Luffy. Os pensàveu que deixaria que altres es sacrifiquessin per ell? Os pensàveu que rebutjaria el repte d’enfrontar-se a una emperadriu? Ha! Il·lusos. M’agrada que en Luffy i en Sanji surtin a lluitar per que demostra l’essència de One Piece. M’agrada per que després de la culminació final que el sacrifici dels Vinsmoke representa en qualsevol altre sèrie que en Sanji sortís a ajudar-los espatllaria el moment i enterboliria el missatge. Però no passa aquí. Per que? Per que això és One Piece i no podia ser d’altre manera. Coneixem en Luffy, sabem com és i si ho pensem be era impossible que no sortís a lluitar mentre d’altres es sacrifiquen per ell. I que tal en Sanji? Com voleu que deixi sortir a lluitar el seu capità sol? Com voleu que en el seu afan competitiu deixi als altres lluir-se mentre la Nami mira? Com voleu que després de tot el que li han fet deixi que els Vinsmoke facin la feina bruta i el salvin com si això arreglés tot el que han fet. Els collons! Ell surt a lluitar, per que és en Sanji. Per que torna a ser en Sanji. Per que ara lluita pels seus amics. Segueix al seu capità. I ho farà fins a la mort. Ara per fi, la tripulació ha tornat a la normalitat.
Ara només falta que sobrevisquin a aquesta.
