No tinc un millor títol que l’original, així que ho explicaré a mode de comentari.
L’episodi comença on ho va deixar l’anterior: amb un pla fallit estrepitosament on l’aliança ho ha donat tot per acabar amb una emperadriu que només han aconseguit fer enfurismar. Amb els plans pels terres, la escapatòria esmicolada i sense més plans de contingència Capone només veu una opció a poder seguir. El capítol no mostra molt més en realitat: personatges batallant i corrents per fugir de l’amenaça cada cop més mortal del poder de l’emperadriu. Poques coses puc comentar al respecte. Oda maneja be els ritmes i sap intercalar de maner adequada els diferents personatges per succeir a l’acció. L’humor habitual no interromp el trepidant de la tensió i l’ambient de gravetat es palpa a través de les pagines. Però a aquestes alçades de la saga ja sabem que la narrativa que maneja l’autor és més que correcte. Així que parlem del que passa durant aquesta fugida.
Una de les coses més.. significatives és l’alliberament del germa i la seva transformació en magical girls. La parodia està una mica gastada (un dels recursos més parodiats haguts i per haver), però com a icona que és del món de la cultura otaku Oda ho havia de fer una vegada com a mínim sent la seva una obra tan significativa pel món de la cultura otaku. I aquí ho tenim. No es una parodia de la mítica transformació gaire lluïda (compleix més que res), però funciona. Amb una escena final molt memorable que trenca amb l’estètica de magical girl amb una pose final que sembla ser la portada d’un disc de Heavy Metal i que sincerament li ha quedat molt aconseguida (la resta de la transformació és un meh bastant profund).
El que importa però de la transformació del Germa és que aquests rescaten als membres del barret de palla declarant així la seva aliança quasi forçada amb els enemics de la Big Mom. Em sembla una manera àgil directa i adequada de fer la transició d’enemics a aliats que està molt ben executada, amb la única pega que s’executa a costa dels membres del barret de palla. Per que per que aquests puguin ser rescatats, primer han hagut de caure captius dels tripulants de la Big Mom. I no es que aquests no ho puguin fer, és que ho fan tots a l’hora en una seqüència on sembla que de cop els membres del barret de palla han oblidat la capacitat de resistir-se a una captura per així poder ser rescatats. El problema és que es nota que són capturats amb l’únic propòsit de poder ser rescatats pel Germa i això és una taca en una seqüència que per la resta podria haver estat molt bona.
Després tenim la petita aventura del cofre i l’home (no en recordo el nom) que l’intenta robar. Graciosa, però totalment anecdòtica. El cofre no para de donar voltes i potser les segueixi donant. Sembla ser que el seu destí és no ser obert mai. Qui sap, però Oda l’ha fet aparèixer varies vegades al llarg del capítol en comptes de dedicar-li un parell de vinyetes a mode de comentari, així que suposo que tard o d’hora tindrà la seva rellevància.
Però anem a la salsa del capítol. Els traïdors aliats aconsegueixen internar-se en la fortalesa improvisada, aparentment a resguard dels enemics que a fora els esperen. Però La situació segueix essent desesperada. Potser estant dins un castell sí, però a fora els enemics segueixen essent més i més poderosos. I el desordre que abans els conferia avantatge comença a desaparèixer a mesura que els enemics s’organitzen i les tropes d ela Big Mom comencen a cobrar consciencia de la traïció. Només uns murs de pedra diabòlica separen a l’aliança de la mort i només les defenses del castell poden fer alguna cosa per evitar-ho. Així que el castell comença a disparar els seus canons mentre intenta fugir d’allà. Però els canons no tarden en ser bloquejats (quina sorpresa, canons no servint per absolutament res més que demostrar el poder de x personatge a One Piece), i les cames del castell que els prometien una possibilitat de fugir en ser bloquejades. És llavors, quan la desesperació és absoluta, assetjats, rodejats i sense escapatoria que apareix la enfurismada Linlin, recobrada la seva consciencia. La situació no semblava poder empitjorar. Però ara la dona més poderosa del món, capaç de destruir un exercit de gegants ja des de la seva infància, sent mes fúria que mai i te com a únic propòsit destruir-los. La desesperació és absoluta. I el castell, per molt que fort i tenaç, no és indestructible. Només el temps els separa de la derrota i de la mort. La desesperació es palpa, es tasta. S’assaboreix. Que poden fer aquests mesquins traïdors per evitar la seva mort? Difícil saber-ho, no sembla haver-hi escapatòria. Ho haurem de descobri
