El cuiner darrere un imperi
Després de culminar amb la rodona historia de la petita Linlin, Oda ens torna per uns breus moments a la realitat. Amb una Big Mom vulnerable pels records d’un passat traumàtic que ara podem conèixer, els traïdors es disposen a acabar amb l’emperadriu. Però com vaig dir, Oda encara tenia una cosa a explicar, una carta a jugar. Faltava encara un pas per endevinar com aquella nena abandonada va acabar essent l’emperadriu que és avui. I Oda no el podria haver jugat amb més mestratge.
He d’admetre que em vaig excedir en les meves sospites rere la falsa mort de la Caramel. Després del vist en aquest episodi sembla indiscutible que la petita Linlin és va menjar a la seva adoptiva família entre crits d’agonia (per part dels devorats) i rialles de joia (per part de la devoradora). M’agrada que Oda s’hagi atrevit a fer quelcom tan escabrós. La subtilesa amb que ho ha explicat és a l’hora tan suau i tan expressiva, que em quedo meravellat per que a més s’exposi de forma tan simple. Com a narrador que soc no puc evitar sentir-me envejós front la facilitat amb que Oda desgrana aquesta historia plena de sadisme sense pertorbar en cap moment l’esperit alegre i jocós del manga.
Així doncs Oda retorna al flashback per acabar-nos de donar les peces del trencaclosques que faltaven per conèixer. I és que resulta que l’espectacle de la Linlin devorant als seus germans i companys (dono la seva mort per confirmadissima) va ser contemplat per dos estranys. El primer, un gegant que de moment no cobra importància però que estic segur que haurà de jugar el seu paper en un futur. Qui sí la cobra és el segon desconegut que de forma totalment casual topa amb el tràgic escenari de la petita Linlin. El màgic d’aquest personatge, és que portem desenes de capítols veient-lo sense arribar a albirar en cap moment com d’important n’és en aquesta historia. El cap de cuiners de l’emperadriu no és sols tal. Si no que es el cofundador de la temuda banda pirata. Un líder a les ombres que va manipular a la petita nena per satisfer les seves ànsies de poder. Podem presumir que el control que exercia sobre l’ara emperadriu se li va anar escapant de les mans amb el temps. Que ara la seva influencia és molt més subtil i molt menys directe. Però de ben segur, al ser una figura paternal per a l’emperadriu, te més poder del que mai va somiar. Tot i que pel poc que hem vist del personatge, m’atreveixo a augurar que menys del que voldria. Aquesta petita dada construeix la resta de la historia. Com es va fer pirata. I com va construir un imperi essent una dement eixelebrada. Ens explica com ha arribat aquí i com s’ha mantingut a lloc. Justifica amb naturalitat el seu poder i la seva grandesa en un món com el que se’ns planteja. Crec que la concepció del personatge és brillant i que Oda no s’havia atrevit mai a dissenyar un personatge que ho mogués tot des de les ombres de forma tan subtil i autentica. Amb ganes de veure que ens aguarda.
Però el flasback acaba i per fi arriba el moment de finiquitar el pla d’extermini de l’emperadriu. Els projectils que donen nom al capítol es llancen i es disposa tot per a la fugida. Però des que el pla es va desbaratar al principi i Oda ens va dir que per molt recargolat que fos el pla això seguia sent One Piece, tots ja sabíem que uns llançacoets, per molt verinosos que fossin, no acabarien amb l’emperadriu. Fer-los explotar a l’aire per l’ona expansiva del poder de l’emperadriu em sembla un dels millors recursos que l’autor podia haver emprat per a resoldre aquest conflicte. No és massa subtil, ans és eficaç. Així doncs els míssils exploten, els miralls es tranquen i l’aliança per assassinar a l’emperadriu queda totalment exposada, amb la missió fallida i sense via d’escapatòria, rodejada d’enemics amb set de sang i sense un pla d’acció. Podria ser millor? Clar, el senyor Capone podria treure la seva arma secreta: el castell frotalesa!
Parlant seriosament, el castell em sembla horrible. Oda te un gust peculiar en quant a certes decisions estètiques. Els exemples que hi englobaria són aquest mateix castell i el shogun d’en Franky. Tenen uns dissenys robustos i fragmentats que em semblen bastant lletjos he de dir. Però be, això potser ja es un criteri personal. Per que pot ser molt lleig, però queda per veure si és o no poderós.
