KEEP CALM AND BE CANIVAL
L’episodi continua on el darrer ho va deixar amb una Linlin embogida que arremet contra l’ancià ex-líder dels gegants per derrotar-lo de forma esclafadora. Entenc que la força de la Linlin és sobredimencionada ja des de la seva infantesa. Però un no pot evitar sentir que aquesta necessària mostra del seu potencial viu a costa d’afeblir a la raça dels gegants. S’havien mostrat durant tota la sèrie com figures imponents i temibles que ara son derrotades amb infantil facilitat dins la seva pròpia casa. El fet és decebedor, però no puc evitar admetre que era difícil d’evitar i que poca cosa podia fer-s’hi tenint en compte el que Oda volia mostrar. L’escenari més impressionant i a totes llums compleix amb els propòsits que tenia Oda per a ell. Però en decrement de la raça dels gegants. Doncs ni tan sols ells son capaços de sotmetre a la futura emperadriu a la força. Havent de recórrer a pastissos, ells, els gegants.
Però tot això no triga en quedar oblidat per la revelació que Oda ens fa a continuació. I és que la bona de la Caramel resulta posseir una habilitat per donar vida als objectes a totes llums idèntica a la de la Big Mom. Una habilitat que converteix el caos i la devastació que la petita Linlin ha causat (expressada en forma d’incendi) en un petit sol somrient que aparentment resulta ser el mateix sol que la Big Mom porta al seu costat. Ella, una persona pacifica i bondadosa és usuària d’una habilitat que dona vida a la mort a causa de treure-la dels vius? Aquí Oda ja comença a donar-nos pistes del que vindrà. És subtil, però hi és. Tot i no donar-li massa crèdit, m’havia plantejat que la Caramel pogués no ser el que deixava veure al món. Vaig decidir descartar la idea, doncs la figura que Oda havia construït semblava destinada a protagonitzar una tragèdia que només tindria sentit si realment fos el que donava a entendre ser. Però havia de ser així per força? I si era un altre cosa, però la bona de la Linlin ni ho sabia ni ho arribava a saber? I si tot i ser l’encarnació mateixa del diable, la nena golafre patia la seva tragèdia com la d’una anima bondadosa sense igual? Pot ser que Oda jugui amb els dos conceptes? Amb la pèrdua d’un be absolut, la tragèdia màxima, i amb la corrupció absoluta d’un ideal de bondat? S’atreviria? Be, veient que aquest poder estava en les seves mans vaig pensar que potser sí. No anava desencaminat.
Com a resultat dels esdeveniments. La petita Linlin acaba adormida i saciada, donant als gegants la oportunitat d’acabar amb ella. Però el discurs purità i redentor de la Caramel aconsegueix salvar la vida de la petita destructora amb la promesa de no tornar a trepitjar aquelles terres. Una decisió de la que estic segur que els gegants es penedirien.
Hem sembla interessant comentar la postura del mateix Hajrudin (recordem, ara membre de les tripulacions aliades dels barrets de palla). Ell odia a la Big Mom per acabar amb el seu poblat. Un odi cultivat des de la gegantina infància. Un odi que neix d’una traïció no sols contra el seu poble i la seva gent, si no d’una traïció personal. Doncs eren amics, compartien la vida en un poble tranquil plena d’afables gegants. Ella, que formava part de tot allò, ho va destruir. Per tant l’odi del gegant és visceral i profund, personal, molt personal. En canvi, quin és el panorama per la Big Mom? Sabem que odia als gegants. Però inclou això al seu amic de la infància? O el recordarà amb dolçor? Podria ser que el recordés amb joia com un dels supervivents d’aquella traumàtica infància? O l’odiaria com a tots els de la seva raça? O potser… potser ell és causa directa del seu odi contra la raça?
I llavors be el millor del capítol. El moment de corrupció absoluta. L’instant on Oda desmunta tot el que havia construït sobre la mare Caramel per fer-la caure en la més immunda perversió. Ella, que representava a la figura màxima del be encarnat. Ella, que simbolitzava l’ideal de santedat. Ella, que era el raig de llum que il·luminava amb esperança la tragèdia més cruel. Ella és en realitat el pitjor dels dimonis. Ella és de fet tot el contrari del que vol vendre. No és bondadosa ni caritativa, no és amable ni indulgent. És pèrfida i malvada. Una anima pecaminosa que s’aprofita de las tragèdies més immundes per traficar amb nens. Ella que els cria, els cuida i els alimenta, no per amor, si no per vendre’ls cruelment al millor postor. Aquesta deconstrucció de al figura del sant, és més, aquesta destrucció de la figura sagrada de pulcra i perfecta bondat, constitueix el culmen de l’exquisidesa en un acte de destrucció que representa la perversió absoluta d’un mon corromput. Un món que molt em temo, és el nostre. Un món on politics i líders, gent escollida per guiar-nos i fer el be: s’omplen les butxaques a la nostra costa mentre ens somriuen prometent-nos un futur millor que no tenen intenció de donar-nos. Oda encarna en Caramel no la figura del salvador cristià que va vendre’ns al darrer capítol si no la de la corrupció absoluta que pobla el món modern. Caramel és en essència del mal. Però no el mal clàssic que enfronta al be. Si no la revisió moderna del terme, que s’infiltra i corromp, que maquina i manipula i sense cap escrúpol fent el que faci falta per saciar la seva set de poder.
I després d’aquesta magnifica mostra del que Oda pot donar-nos com a narrador, va i ens sorprèn amb el moment més inesperadament impactant que recordo en tota la sèrie. Per que mai m’hagués imaginat que Oda s’atrevís a fer una cosa tan creppie. S’ha menjat Linlin als seus companys i amics. S’ha menjat a la mateixa Caramel? D’entrada diria que sí. Oda ho diu amb subtilesa, quasi amb innocència. Però és una subtilesa evident. Un pot pensar que és massa sàdic i escabrós per a la narrativa d’Oda. Però els flashbacks sempre han estat molt més crus que el present de la sèrie. No seria un pas tan gran. Però realment se’ls ha menjat? Varies coses em fan pensar que no. La primera es que Caramel tenia intenció de desaparèixer, d’esvair-se i deixar el negoci. Però la Linlin no la deixaria marxar així com així. Podria ser una maquinació de la pèrfida mare Caramel? Sens dubta semblaria del seu estil. Potser és massa recargolada, massa cruel, però encaixaria, podria ser. L’altre element són els nens. Nens que em generaven masses intrigues, nens que eren massa carismàtics com per deixar que morin tan aviat, sabent-ne tan poc. Per la manera en com Oda els havia presentat, semblava com si esperés explicar-ne alguna cosa més. I no ha estat així. Això em fa pensar que encara tenen un paper que jugar. I per això, en principi (sempre podria recórrer a més flasbacks o a conseqüències indirectes de la seva vida), haurien d’haver sobreviscut. El moment és impactant i escabrós i encaixa d’una forma recargoladament perfecte en la historia de la petita Linlin. La seva gula insaciable va ser un cop més el que va destruir els seus somnis de felicitat. Però per altre banda… La narrativa d’Oda em suggereix que hi ha alguna cosa més. Que vol anar més enllà. Que te alguna cosa més que explicar. Tant si decideix un camí com l’altre, tots dos són de fet grans camins a recórrer. Triï quin triï, aquesta historia ja és gran i rodona (com la Big Mom).
I això em porta fins al que volia comentar sobre els poders de la Caramel. Va adquirir els poders de l’usuària al menjar-se-la? És el canibalisme una alternativa per aconseguir els poders d’una fruita del diable? Escabrós, pertorbador, però interessant. Però no m’acaba de convèncer. Crec que potser Oda juga amb la il·lusió de que la Big Mom se’ls hagi menjat. Una il·lusió perillosa si no la desvetlla al seu temps. Espero que d’haver tirat el camí d’una trampa de la Caramel sàpiga manejar els temps a l’hora de desvetllar-ho. En cas contrari espatllaria tot el que ha construït. Però si no se l’ha menjat (o fins i tot si ho ha fet però no n’ha absorbit el poder), com és que te els seus poders? Be la resposta és tan burda que quasi em sembla absurd haver-ho d’explicar. Don Flamingo va aconseguir localitzar i apoderar-se de la fruita de l’Ace un cop mort. Vist aquest antecedent. Que la Big Mom vulgui aconseguir a tota costa la fruita de la seva apreciada mare Caramel no és només lògic si no quasi necessari. Però de ser així, això voldria dir que la mare Caramel és per força morta. No és estrany que sigui morta, han passat molts anys i la dona ja era vella. Però si no se la va menjar, quan va morir? I quan es va proposar aconseguir al seva fruita? Sabia ja que era morta? Era una manera d’intentar confirmar la seva pèrdua (doncs la fruita només reapareixeria si el seu usuari hagués mort, un mètode infalible per corroborar la mort d’algú…. a excepció que aquest algú sigui en Brook). Moltes preguntes, masses potser. El més prudent serà esperar a veure que ens depara Oda. Sí, serà el més prudent.
Un pensament quant a “One Piece 867 – Happy Birthday”