One Piece 866 – Destructora nata

Psicopatia infantil

Ja ho vaig dir en la ressenya passada. Oda prometia aventurar-se en un tema tan delicat com l’abandó infantil amb un dels seus cada cop més profunds flashbacks. I amb la seva narrativa visual transmet un missatge amb una força tan dantesca com la de la pròpia Big Mom. Les interpretacions poden ser múltiples, però Oda indaga en la psique infantil amb una senzillesa que al menys a mi em fa estremir. Els nens son senzills, moguts per raons senzilles, però això no és fàcil de retratar amb la pulcritud que ho fa Oda. La Big Mom era només una nena i en certa manera, encara ho és. Les seves actituds infantiloides ara cobren un sentit i una profunditat abismal. Doncs en certa manera l’emperadriu encara és aquella nena que espera amb descarada innocència que els seus pares tornin a buscar-la. Per que això li van dir, i en la ment d’un nen: quin altre cosa podien fer?

No se’ns diu res dels seus pares. Ni qui eren  ni d’on venien ni fins a quin punt els va costar o no abandonar a la seva filla. Només se’n sap que eren humans i que els va doldre el que van fer. Tampoc se’ns diuen els seus motius. Però es dona a entendre que la seva actitud pertorbadorament sanguinària van portar als pares més problemes dels que podien gestionar, segurament més dels que podien sobreviure. M’agrada que Oda ho doni a entendre en lloc d’explicar-ho. Potser tornem a veure els pares, preferiria que no, però per ara que no calguin masses paraules per donar a entendre que poques alternatives tenien a abandonar el monstre a la seva sort és una petita estrella narrativa en la llista de Oda.

Magic

Després d’una desoladora seqüència de la Linlin abandonada (que només necessita dues vinyetes per esdevenir una de les seqüències més dramàtiques de la sèrie), Oda ens presenta amb una oficialitat que denota importància a la tan esperada Caramel i uns valuosos fragments de la historia dels gegants que connecten els pedaços aïllats que ja en sabíem.

Aquests nens tenen un dissney visual brillant

A la Caramel se’ns la presenta com a una anima caritativa de màxima bondat, una santa de somriure radiant que viu per atendre als desemparats i donar consol als damnificats. Oda havia presentat a molts personatges de puresa i bondat  encomiables però cap la tasca del qual assolis quotes quasi divines. Esdevenint segurament sense voler antiparal·lela a la malcarada Dadan i el seu petit orfenat de pillaries. Aquesta encarnació de la beatitud esdevé tal com va aconseguir amb en Fisher Tiger, no sols un gran personatge, si no la encarnació d’un personatge històric. Amb personatges com Roger o Norland, més que historia és respira llegenda, com si la vida d’aquells homes d’antany estigués difuminada per un aura de misteri inexacte que emmarca les seves grans gestes. Però amb Tiger i Caramel el que es respira al conèixer-los és més rigorós, com si Oda ens volgués fer conscients de la realitat dels personatges, de que les grans gestes van provocar grans sacrificis, que no eren herois tot poderosos que tot ho podien, només persones mundanes que ho posaven tot per a perseguir els seus ideals. Així doncs Caramel és una idealista, una radical del pacifisme podríem dir. Una hippie convençuda, que creu que en els nens està el futur del nostre món i que educar als menys privilegiats per que no acabin per agafar el mal camí pot donar-nos un futur resplendent. Per desgracia per al món que la succeirà, també creu que qualsevol nen és bo en essència i que si hi apliques la dolçor i l’afecte adequat, es convertirà en un individu a tenir en compte.

Pel que fa als gegants, se’ns presenten com una poderosa raça que passat el seu temps de màxima gloria va caure dividida en dos bàndols els icònics líders dels quals vam conèixer pràcticament només començar la sèrie.  Per a llavors ni tan sols Oda imaginava lo lluny que arribaria el manga i el bast que abastaria la historia. Amb els esdeveniments que engloben el món de One Piece tal com ara Oda el concep, Little Garden (tal com irònicament pronosticava el seu nom) s’ha quedat petit. Per llavors l’èpica de la batalla entre gegants era impressionant, però mirant enrere no la puc evitar sentir una mica encorsetada. Un defecte inevitable en una sèrie tan llarga. Però per sort l’efecte és molt menor del que un es podria imaginar després de tant de temps i Oda ho compensa emplenant els petits foradets d’una historia que sembla narrar-se amb els detalls de fons. Com certs dos gegants també coneguts que parlen sobre anar a buscar als seus líders si triguen molt més i als que l’armada enganyarà temps després. Hi ha un rerefons de repressió, com es normal en una nació guerrera que veu caure els seus temps de gloria, aprofitant els enemics d’aquests per tornar-los el terror que els van fer patir. Però tot i no ser capaços de conquerir els mars com van fer, son massa poderosos com per a esser derrotats a casa seva i pocs son els que s’atrevirien a posar-hi un peu bel·ligerant. Així que tot i la grandesa amb la que la beacitat de la Caramel salva als perduts gegants, els efectes dels conflictes no es fan notar en una vila sobretot pacifica.

Entranyable

Però si una cosa ha aconseguit retratar Oda en aquest capítol ha estat l’ambient víking que es respira en el poble dels gegants. És un ambient que es respira sobretot amb el traç. Amb l’arquitectura, amb les proporcions, amb les eines, amb els somriures també, amb les converses relaxades i brusques d’uns individus que no es preocupen com nosaltres pel pas del temps. Em sembla haver sentit que una de les grans inspiracions d’Oda al crear One Piece i interessar-se per la pirateria i els mars va ser la clàssica sèrie de Viky el víking. I si a algun lloc han acabat aquelles influencies han estat aquí. Tot i que en aquell cas la Viky representava en si tot el que no era un víking esdevenint una oda a la intel·ligència i l’enginy com a eina per sobre al força (contràriament  la tendència vikinga, i també geganta, d’emprar els músculs), es respira certa essència similar en el seu escenari. Una tranquil·litat familiar i quotidiana que impregna la llar d’uns despreocupats guerrers. Oda sempre ha estat un mestre amb les ambientacions, creant cultures i pobles creïbles i amb personalitat. Però l’essència que aconsegueix traspuar en un capítol de la cultura dels gegants és autentica i resulta una de les més ben aconseguides a la sèrie.

Però aquest és un flashbak de la Linlin i sobre la futura emperadriu és sobre qui hem de parlar. Sens presenta a una nena cruelment innocent. Inconscient de la seva pròpia força i incapaç de distingir tot sovint entre el be i el mal. Incapaç de comprendre la mort i el dolor  i menys encara de entendre que ella pugui causar-lo. Oda aconsegueix fer-nos tenir un calfred davant la inconsciència amb la que la nena causa terror per on passa. No necessita gaire exemples per explorar en la seva psique i cada un d’ells està brillantment executat. Ella és incapaç de comprendre que fa mal als altres. Pateix d’alguna mena de manca empàtica, un egoisme inconscient que la fa incapaç de pensar en els altres i que s’auto situa com l’única figura a la que importa fer feliç. En poques paraules i simplificant la qüestió podríem dir que pateix un trastorn similar a la psicopatia. Ella vol ser bona per ajudar als altres, per així ser reconeguda i sentir-se millor. Per això es presta a donar ajuda a aquells que li sembla que la puguin necessitar. Però distorsionada com està la seva visió de la realitat és incapaç de jutjar adequadament la situació. Incapaç com és d’entendre conceptes com el dolor o la mort, no veu quin mal hi ha en arrancar-li una extremitat en algú que sembla tenir-ne més que la resta. És un assumpte molt seriós i molt delicat que Oda aconsegueix brodar amb una sensibilitat com poques vegades ha tingut. Ja va intentar parlar sobre nens a Punk Hazard, però la qualitat de la saga no acompanyava i la seva reflexió no va estar del tot ben tramada i va quedar una mica a mitges. Aquí en canvi Oda ens presenta a una Linlin que tot i ser el problema dels altres també és la víctima, víctima de si mateixa. Japó és un país que venera als nens com pocs ho fan, i per això sempre és important quan algú s’atreveix a parlar sobre un problema que els afecta. Però parlar sobre la realitat de nens que són psicòpates i representen un perill per a si mateixos i per a la societat i el drama que això suposa…. Be, no és un tema del que qualsevol s’atrevís a parlar  ni extreure reflexions. Però Oda ho fa. Ho fa amb mestratge, essent delicat i sensible en el seu tracte del tema, però no per això quedant-se a mitges. Doncs sense por el mangaca posa totes les cartes sobre la taula i s’atreveix a exposar  (per a qui ho sàpiga veure) tot el que te a dir sobre el tema.

I pensar que aquest petit vailet forma ara part de les tropes d’en Luffy…

El que passa al final del capítol és sols el culmen de totes aquestes reflexions. Linlin és obligada a fer dejuni a l’espera d’una deliciosa recompensa. Però essent ella egoista com és i incapaç de sentir qualsevol empatia per ningú que no sigui ella mateixa la situació se li fa insuportable i decideix acabar amb tot per aconseguir els seus preuats dolços. Per que incapaç com és de comprendre el dolor i la mort, és també incapaç de veure cap mal en assassinar i destruir tota la població dels gegants. I aquí està la tragèdia. Que poden fer els gegants si no veure-la com un monstre quan només és una víctima més de la malaltia que arrossega? I sorgeix la pregunta: es podria haver evitat? És més: és podia evitar en el món real? Hi pensem o no, nens com la pobre Linlin neixen en el nostre món. Nens que sense l’ajuda i el suport adequat poden acabar protagonitzant tragèdies com les de la Linlin.  Que podem fer nosaltres per ajudar a aquests nens que només són víctimes de si mateixos? Son sens dubte reflexions profundes i interessants. El flashback només acaba de començar i Oda ja ha aconseguit donar-li tots els números per ser si no el millor un dels més profunds i reflexius de la sèrie. Que no és en absolut, dir poc.

 



Deixa un comentari: