Tinc una petita historia personal amb aquesta novel·la de Sònia Sànchez Farell. Cosa que curiosament és prou freqüent en les novel·les que aquí ressenyo. És una novel·la que vaig trobar entre les parades de sant Jordi de l’any passat (2017) i la sinopsis de la qual em va cridar poderosament l’atenció. Jo estava passejant tranquil·lament entre les parades de la vila de Palafrugell i veient l’obra en varies d’aquestes vaig pensar que seria una novetat i que no costaria massa trobar-la més tard quan passegés per Barcelona, on havia quedat precisament per a això. Així doncs vaig deixar escapar la oportunitat de fer-me amb el llibre i vaig anar cap a la ciutat comptal amb el propòsit de trobar-me amb la novel·la allà. Però per molt que vaig buscar, anant fins i tot a llibreries dies més tard per veure si la podien localitzar, va ser impossible trobar-la. I així em vaig quedar jo, amb la sensació d’haver perdut la oportunitat d’adquirir-la en el seu moment, com si no hagués estat més que un somni o un miratge literari, un fantasma potser. Una sensació que ja m’ha assetjat varies vegades amb varies novel·les (molt notòriament amb aquesta). I com sabreu els que hagin llegit aquella ressenya, aquesta sensació es sol traduir en un màgic retrobament un temps després. I no cal gaire astúcia per endevinar que aquest és el cas, si no, difícilment n’estaria escrivint la ressenya.
Efectivament un any després (20018), vaig tornar a passar altre cop per les parades de Sant Jordi de la vila de Palafrugell i allà estava la novel·la, com si no hagués passat un sol dia. De seguida vaig pensar que potser el problema vivia en que l’autora era de la zona i per això m’havia estat difícil torbar-la fora de l’Empordà. Però la dona resulta ser de Sabadell. Varies preguntes i indagacions van resoldre finalment el misteri. La dona te amics a la vila, entre ells varis propietaris de parades de Sant Jordi. Així doncs, com no podia ser d’altre manera, il·lusionat pel màgic retrobament, em vaig fer amb la novel·la.
Que tenia l’obra que em cridés tant l’atenció? Parlava d’un intent de suïcidi frustrat aparentment per un encontre relacionat amb el sexe , el luxe, la sensualitat i dues dones. La premissa prometia narrar a través de la sexualitat una historia on l’erotisme demostrés ser una profunda eina narrativa per a explorar la humanitat i el seu existencialisme més basic amb un intent de suïcidi com a punt de partida. La contraportada llençava promeses d’una historia on el sexe i la passió fossin l’eina per a sanar una anima turmentada fins a tal punt de voler acabar amb la seva existencia. Per desgracia la novel·la pren camins molt diferents als que jo vaig elucubrar.
El problema principal de l’obra és que significativament més del 90% d’aquesta és esborrable fins al punt de que no alteraria en absolut la trama de no existir. La historia es desenvolupa en les 5 primeres pagines i les 5 darreres mentre que la resta és una mena de desenvolupament de personatge (en singular). I podria estar be, però el personatge en qüestió és un personatge buit. No per ser un mal personatge, si no deliberadament buit. L’autora volia fer que el personatge fos buit, mancant d’emocions en absolut, passejant per una vida de luxe i passió sense cap sentiment en absolut. I ho fa molt be, està perfectament exposat. Durant més de dues-centes pagines. Dues-centes pagines d’un personatge buit vivint la seva vida buida, on no passa res d’interessant ni transcendent per que el personatge viu paral·lelament a la vida, passant per ella sense viure-la realment. I com dic és un desenvolupament molt bo del concepte que vol exemplificar, de la buidor emocional. Especialment a través del conflicte sexual que viu aquesta. Però son dues-centes pagines d’irrellevància i arriben a fer-se una mica pesades.
És difícil llegir el llibre, per que mai passa res. No passa res per que aquest és el propòsit de l’autora. Per que es un personatge buit que defuig la vida mateixa, al que tot al seu voltant li rellisca i que per tant no li passa res. Passen coses, i passen a causa d’ella, però no li passen a ella. Per que ella no les sent. És incapaç d’enamorar-se, sent afecte, però res més. Ni dolor ni alegria. Plaer, afecte, disgust, però no dolor o èxtasi, mai. La seva vida es resumeix en un perfecte equilibri de neutralitat. L’objectiu d’això és demostrar que l’absència de dolor no és un ideal, que la bellesa de la vida està en viure, no en passar per la vida. I ho aconsegueix. Però buf, és molt pesat. És pesat i a més, repel·lent. Per que és una dona que ho te tot, una família genial que l’estima molt i és multimilionària. Una intel·ligència i bellesa sense parangó, una carrer professional brillant per a la que no te cap dificultat. Tot és tan avorridament perfecte i autosuficient. Sembla que es burli del lector amb la seva avorrida bellesa i el seu avorrit luxe. Per que sí, la obra torna al luxe quelcom bastant soporífer i avorrit. Els moments d’emoció i tensió sexual de l’obra no venen precisament donats pel luxe si no en paral·lel a aquest. Crec que l’autora volia mostrar encerta manera un erotisme en el luxe però acaba mostrant més aviat el contrari.
No puc dir que la novel·la sigui dolenta. Per que es marca un propòsit i l’aconsegueix, però em dona la sensació que s’insisteix massa en allargar l’exposició de la vacuïtat i massa poc en exposar la resta de l’obra. Com he dit la historia general, passades les cinc primeres pagines de misteriosa introducció, no avança fins al final i quan es resol ho fa amb un recurs que prové d’aquestes pagines inicials fent que tota la resta del llibre no afecti en absolut en la resolució més enllà d’ensenyar-nos la vacuïtat del personatge. I aquesta és necessària per exposar-nos la reflexió moral que la novel·la suposa però no per al desenvolupament pel que fa a la trama. Així que inevitablement un sent que la historia coixeja, que està desbalançada i potser aquest és el major problema de l’obra.
Personalment el que menys me n’ha agradat és el fet que tot el que llegia ho sentia fals. Tota la riquesa i pompositat era falsa, precisament per que la protagonitzava una persona buida a la que aquesta riquesa ni tan sols la satisfeia de debò més enllà de ser una simple facilitat. Però el personatge és tan perfecte en tots els sentits que es irritant i avorrit. No és algú que m’agradaria conèixer.
No obstant la obra no és dolenta, és pesada. Però molts grans clàssics ho son. I tot i que sí crec que està desbalancejat, com he dit aquesta pesadesa te un motiu funcional que obté els seus resultats. L’únic problema és que amb molt menys (arribat al primer terç de la novel·la la vacuïtat ja estava perfectament clara) hagués aconseguit el mateix resultat.
En definitiva no és una obra que recomanaria. Tracta els conflictes entre el be, el mal i la felicitat des d’un punt de vista de la cristiandat fent servir l’erotisme com a motor de la seva narrativa. És interessant, però s’estén amb excés. Però tot i així m’ha agradat llegir-la. És interessant obrir-se a nous autors de les nostres terres que ens son normalment desconeguts.
Buf, no me la llegiria, però la teva visió sembla molt interessant
jaja sí, és un llibre que es fa dificil de llegir, et recomano buscar-ne algun altre que et cridi l’atenció a l’index, segur que n’hi ha un més idoni per a tu 🙂