Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/
La cordial enquestadora
Era un divendres de novembre i viatjava, com és habitual en aquestes entrades, còmodament assegut al tren. No semblava haver-hi perspectives de cap mena per trobar aquell dia a una bellesa inusitada, doncs em trobava submergit de forma especialment activa orientant el curs d’una historia cap al seu final (que després de sis mesos d’intensa dedicació he aconseguit portar a bon port). En aquest escenari en el que amb prou feines desviava l’atenció de la pantalla de l’ordinador excepte per comprovar la parada, difícil resultava que els meus ulls es paressin a contemplar una bellesa sense parangó. Però sens dubte, com podrà deduir el lector espavilat, no hi hauria entrada si no l’hi hagués trobat. O per a ser més exactes, si ella no m’hagués trobat a mi.
Tota entrada és especial. Cada una pretén explorar una bellesa única, característica, singular. Però el que més caracteritza aquesta entrada respecte a les deu anteriors és el fet, fins ara inèdit, que va ser la noia qui em va assaltar a mi i no a la inversa. Fins ara, totes i cada una de les deu noies sobre les que he escrit les he descobert sempre des de les ombres, invisible als seus ulls abans de presentar-m’hi (amb la oportuna excepció de sempre extraordinària Laura). Però en aquesta ocasió, jo ni tan sols havia tingut ocasió de veure-la abans que ella, per voluntat pròpia, s’avancés a saludar-me. Em trobava jo immers en la meva narrativa interminable quan la noia es va acostar interrompent-me amb una disculpa per demanar-me si podia robar-me uns instants. Jo insegur de si prendre’m un descans vaig veure’m obligat a mirar-la per considerar-ho. El seu atractiu evident em va enlluernar, però no vaig caure fulminat per cap revelació de bellesa indiscutible que m’impulsés de forma immediata a voler-li atansar la carta guardada en el llibre que em trobava llegint. Li vaig somriure de tornada i la vaig convidar a seguir amb la seva interrupció, sol·lícit a la seva demanda.
Els seus aires de Mérida urbanita de seguida em van recordar a la noia que en aquell mateix tren de mitja distancia havia protagonitzat feia dos anys l’entrada numero VII. Aquesta similitud estètica em van fer descartar automàticament la ja de per si dèbil opció d’atansar-li una carta tot i la oportunitat perfecte que la seva interrupció oportuna em brindava. Tenia el rostre arrodonit, amb uns llargs i cabells ataronjats que queien alegres entre eixelebrats tirabuixons rebels. El nas creixia menut, bufó i espigat, amb un posat segur i desafiant. Els llavis, tendres i clars, gesticulaven amb dolça lletania per acompanyar amb la seva dansa la melodia segura de la seva veu ferma, propera i casual. La seva mirada era intensa i profunda, amb uns ulls penetrants ressaltats per la llarga línea del seu fi delineat, però amable i segura, fraternal. Va ser el seu gest segur i actiu, que convidava a la proximitat , el que em va animar a cedir a la seva demanda i respondre les seves preguntes sense reserves.
No era la primera vegada que em sotmetia a una enquesta cortesia dels mitjans ferroviaris. En recordo com a mínim un parell en la pròpia Renfe i unes poques més durant els viatges en metro. Una demanda a la que crec no haver-me negat fins ara però que fins aquell dia no havia resultat tan reveladorament agradable. L’enquesta en qüestió, de les més longeves que recordo, presentava una sèrie de qüestions sobre comoditat, qualitat i satisfacció dels diversos àmbits del servei ferroviari que no vaig dubtar de respondre amb aire crític i notes més aviat decadents, mentre ella assentia amb un somriure convençut. Tot i la llonga enquesta, l’intercanvi d’opinions no es va basar en la simple lectura d’unes preguntes que requerien de ser contestades, si no que es veia amenitzada per dolces i senzilles bromes sobre l’assumpte en qüestió que endolcien de forma joiosa i dinàmica l’interrogatori formulat. Va ser doncs el seu aire amable i amistós, la seva atenció dedicada i atenta, el que em van decidir a fer entrega de la carta.
Vivia en la seva forma alegre d’atendre’m una bellesa inusitada, poques vegades vista en la monòtona ocupació de l’atenció al client. Aquella proximitat de joia alegre, que et convidava a formar part de la conversa amb dolça tranquil·litat feien del mer tremit una qüestió ufana, fins i tot benvinguda. Potser aquella actitud quasi mitològica de l’atenció cordial i encisadora es devia a una alegria secreta, a un amor retrobat, a un amic rescatat, a una meta assolida o a un caràcter de pura bondat. Però com a semi experimentat contestador d’enquestes atzaroses dels mitjans ferroviaris puc testificar que la seva va ser la millor de les atencions.
Al termini de l’enquesta era temps de l’amarg comiat precipitat. Ella baixava a Girona, mentre jo ho feia més enllà, desapareixent de la seva existència tal com hi havia arribat, en tren. Però més enllà del que la seva feina demandava i tot i les presses per arribar a destí que l’assetjaven, va permetre’s el temps, abans del comiat, d’interessar-se per la meva lectura mentre toquetejava el llibre preguntant-me si potser la bellesa sorprenent de la bona atenció mereixien potser l’entrega del sobre d’honor. El somriure i la complicitat del seu genuí iterés, més relaxat i fraternal encara que el de la pròpia enquesta em van convèncer que l’alegria oberta de la seva entranyable actitud m’havien enamorat si be no amb un impacte inicial, sí amb una impressió convençuda.
Així que després d’aquell iterés fugaç, a falta de més temps, per la lectura que m’ocupava (de la que desgraciadament no recordo el títol i no vaig estar a bé d’anotar), es va acomiadar amb un somriure de vells amics mentre es disculpava amb sincera cordialitat per no poder gaudir d’una estona més, sense oblidar-se és clar d’oferir unes gracies sinceres per la meva atenció. I així va ser que li vaig dir: “espera, això és per tu”. I li vaig fer entrega de la carta que li anunciava que la seva bellesa era extraordinària i mereixia la joia d’un retrat. Ella em va preguntar encuriosida i jo vaig contestar-li que ja ho descobriria. Les portes van començar a sonar i rere una mirada fugaç, amb un somriure de comiat, va saltar del tren per llançar-se a la seva pròpia aventura, mentre jo retornava a la meva.
Hi ha tantes belleses com persones, jo només puc intentar retratar-ne unes poques. Belleses extraordinàries que per motius diversos aconsegueixen sorprendre’m amb un impacte inesperat. Aquest va ser un impacte retardat, fruit de la comprensió posterior del memorable de la seva dolça atenció, senzilla però entendridora. Per que la bellesa està en cada cosa que fem, en cada passa i cada paraula, en cada gest i cada acció. Fins i tot en una simple enquesta rutinària dins d’un vagó de tren. La bellesa es viu i es respira, s’explora a través dels sentits. Però és l’actitud i el tracte humà, el que la porta fins la nostre percepció limitada d’un món sense límits. Una petita estona, per banal que pugui semblar, pot ser un moment màgic si el passes al costat de la persona adequada. I com aquest retrat intenta expressar, la bellesa està en nosaltres i en la manera en que tractem als que ens envolten. Siguem tots la jove enquestadora del tren, que convida a l’alegria sense pretensions . Farem així un món més bell.
619 pensaments quant a “Projecte Atrapa Somriures: XI”