Res més càlid que el somriure d’una mare
En l’episodi anterior deia que la millor part d’aquest era el flashback. Un flashback que reunia tots els fragments de passat deixats anar al llarg de la saga per unir-los en un conjunt i omplint els buits que havien quedat a l’aire. Deia que havia acabat d’explicar la historia que es podia lligar compacte i solida explicada en les seves pagines. Només en restava el capítol final, que és la fugida del jove Sanji d’aquell terrible indret. Esperava quelcom molt més espectacular del que el capítol ens ha donat, un enginyós pla de fugida. Però Fidel a la seva senzillesa Oda ens ha homenatjat amb una contundent simplicitat molt més emotiva que el més elaborat dels plans.
El capítol arrenca on ho havia deixat l’anterior narrant les vivències d’un jove Sanji encarcellat i oblidat de la memòria col·lectiva, la captivitat del qual no li impedeix continuar essent vilipendiat pels seus germans. Tot i això el jove sembla viure una vida molt més tranquil·la que la que tenia quan hi havia expectatives posades en ell. Una vida tranquil·la i apacible com a pres era preferible a la seva vida anterior? Jo diria que sí. Però que ingerir merda de vaca sigui millor que prendre àcid sulfúric no fa que la meda de vaca sigui bona cosa. Una vida trista i buida d’un pres oblidat pel món. Per sort mentre roman engarjolat viu a través dels records de moments que potser no van ser tant dolents.
Deia en la ressenya anterior que fugida a part encara podia quedar algun detallet per desvetllar. Aquest no podia ser altre que l’únic membre de la família que encara no havia aparegut. Una mare de la que ni tan sols s’havia fet menció, però que per força ( o pensant-ho be no tanta amb tant experiment genètic) havia d’haver parit els nens. I el capítol ens presenta a un escenari que tot i ser força topic encaixa perfectament i s’acomoda sense fissures a la personalitat del pobre Sanji. Així doncs en Sanji és el típic nen sensible de casa bona amb un pare estricte i despietat únic hereu entre els seus germans d’una mare dèbil i malalta que desvinculada del món descansa amb agonia en un llit malaltís que justifica d’alguna manera la seva existència i dona sentit a la trista vida que arrossega. L’únic element que d’alguna manera el fa sentir unit a la família a la que pertany. Oda ho encara amb tendresa i humor com només ell ho sap fer, però la seva ploma aconsegueix transmetre emocions profundes. Després de llegir estic convençut que aquesta era la manera correcte de narrar els esdeveniments. Primer ens mostren les penúries i turments, fent que un es pregunti quin sentit tenia la vida d’aquell pobre noi i després, al final, quan tot sembla conclòs, se’ns ensenya l’únic raig de llum que il·luminava el seu món. Creant en la seva existència una mena d’oasi de pau i serenitat, que en el fi equilibri entre la vida i la mort es debat per continuar en aquest món. La tragèdia que implica la mort d’una mare que és l’únic que ell te al món és quelcom tremendament poderós que encara no estic segur de si Oda s’atrevirà a utilitzar. Però amb tragèdia o sense, la breu però poderosa aparició d’aquesta mare ha esta estel·lar.
Després d’ensenyar-nos que els ciments de la passió per la cuina van néixer de la seva bona voluntat per ajudar a sa mare i mostrar-nos una impressionant visió d’uns cargols vaixell que ara també son escaladors pujant per la Red Line (el Germa si que sap el significat de tot terreny, ara només falta l’aire), el capítol passa a mostrar-nos allò que ens faltava per saber. Com va fugir en Sanji del seu captiveri i ja de passada com va arribar a l’East Blue. Estic segur que no soc l’únic que havia pensar que en Sanji havia fugit cap a l’East Blue buscant amagar-se del rastre de la seva família després de desfer-se del seu captiveri. Però aparentment les coses van ser força més fàcils per a ell. Doncs en comptes de fugar-se i marxar fora, va aprofitar per fugar-se quan el país sencer estava fora. Aquella mena de conceptes estranys propis de el surrealisme que d’alguna manera a One Piece aconsegueixen tenir tot el sentit del món.
Era evident que la seva germana no compartia la crueltat dels germans de ventrada d’en Sanji. Ella era distant i potser no l’ajudava directament, però era evident que des de la fredor de la distancia sentia certa repugnància per el tracte que li propinaven a en Sanji. No es que fos com ell, simplement no veia sentit aquella crueltat gratuïta. No es que respectés en Sanji, simplement ell no havia fet res per merèixer el que tenia. Tot i així havia romàs en silenci i sense involucrar-se no fos cas que aquell tracte l’esquitxés. Freda indiferència era el seu escut contra els terrors que aquell tracte li inspirava, doncs si no aconseguia estar a l’alçada ella seria la següent. Així que quan ha vist la desesperació del seu germà i donar-li una oportunitat d’allunyar-se d’allà ha estat a la seva mà. Ha decidit que si ningú se n’adonava no passaria res. Altre cop Oda aconsegueix transmetre a fets tan senzills una profunditat vibrant i entendridora que ens fa emfatitzar amb la humanitat dels personatges. Però sens dubte la germana que pateix el tracte amb silenci temorosa de veure’s esquitxada pel seu dolor ha estat una de les joies del capítol.
Però la joia de la corona no ha estat ni la germana ni la mare, si no el pare que ho governa tot. Que amb el seu caire despietat declara a en Sanji com una molèstia inútil, despreciable i vergonyosa. De la qual no s’ha desfet únicament per la seva “humanitat”. Però ara que se li presenta la oportunitat de deixar-lo escapar per que mori tot solet no podria si no sentir alegria per treure’s un problema de sobre. La fredor amb que Oda presenta al pare autoritari i despietat transcendeix les barreres de la ficció per quedar plasmada com a figura d’un pare mal tractador. Oda ens presenta una critica esfereïdora contra la paternitat freda i severa que regeix la societat japonesa, presentant-nos a un arquetip familiar que no està tant lluny del que allà es la norma. Amb una mare dolça i amable, però dèbil i sense cap poder que res te a dir a les decisions del seu pare que regeix la casa amb mà de ferro y es pren l’educació amb una fredor imperiosa que no podria si no atemorir a qualsevol infant. Com sempre Oda ofereix més lliçons de les que aparenta rere la seva obra d’aspecte innocent.
El capítol finalitza amb una humorística escena que per variar deixa atonit al lector i relaxa la tensió dramàtica acumulada. En certa manera era evident que tractant-se d’un monstre de galeta en Luffy el combatria a mossegades (si ho va fer amb un de sorra que no era comestible…). Però crec que Oda se n’ha tornat a sortir per sorprendre’ns a tot amb l’evident. El seu adversari assegurava poder crear un exercit de galetes infinites. Però el nostre estimat capità ha demostrat tenir una gula insaciable en més d’una ocasió. Així que una batalla de resistència comença. Qui es cansarà abans, en Luffy de menjar o el seu adversari de produir galetes? Crec que tots sabem la resposta.
