McGear Forth
Tot i que circumstancialment el títol del capítol cobra tot el sentit del món a mans d’en Luffy, abogant a una comicitat senzilla i eficaç, crec que aquest titular faria més goig amb una interpretació més filosòfica amb en Sanji com a protagonista. El poder de l’estomac ple, d’alimentar als famolencs i portar al món la felicitat d’un estomac ple. És un bon títol, un títol còmic i simpàtic, però en un altre context, les mateixes paraules podrien haver esdevingut un títol grandiós.
Només de començar el capítol ens trobem amb una complexitat un xic més elaborada vers la simple premissa que Oda ens havia presentat en l’ultima pagina de l’episodi anterior. Amb un adversari de galeta era lògic pensar que en Luffy el derrotaria a queixalades, però Oda ens ha sorprès amb una realitat un xic més elaborada. Doncs per a fer-la digerible primer s’havia de mullar la massa de galeta per a estovar-la. Un moviment amb molta lògica que aporta més seriositat al combat i que converteix a la Nami en quelcom més que un espectador inútil. Potser no fa més que de simple suport (una figura poc vista en combat de forma tan tàctica) però esdevé un suport imprescindible sense el que no es podria guanyar el combat, doncs el poder de l’aigua és un cop més (Crocodile) la clau per vèncer a l’enemic.
L’aventura segueix amb Un Luffy que inauditament atipat es veu obligat a seguir menjant més enllà dels seus límits (límits? Inconcebible) per a arribar fins a un company. Qui hauria pensat mai que menjar podria arribar a ser un suplici per al nostre capità? També ens trobem amb un ren de nas blau i una conilleta aventurera que fan trapelleries pel món dels miralls mentre fugen del seu guàrdia. Una escena força anecdòtica que serveix de poc més que un recordatori d’on estan els personatges. Espero que ben aviat el seu captiveri els porti a algun descobriment profitós.
Però després d’aquest breu passeig pels nostres protagonistes la historia torna al nostre cuiner preferit i la seva angoixant situació familiar. En primer lloc se’ns regala un breu contacte amb l’avançada tecnologia del Germa (una desoladora mostra de com la guerra fa avançar a la ciència) i se’ns aclareix finalment la figura ambigua de la única germana del nostre cuiner. La nena dels Vinsmoke simpatitza amb el pobre Sanji amb un vincle empatic quasi entendridor, però no fins al punt d’esdevenir un aliat. No farà res per aportar-li més mal, però tampoc l’ajudarà un altre vegada, ja va desaprofitar el seu ajut en una ocasió.
La cavallerositat d’en Sanji és llegendària. Segurament el tret que més grans moments ens ha donat del personatge. Les línies més grandioses del nostre cuiner li pertanyen. No obstant tot te un origen, fins i tot la seva cavallerositat. Potser aquestes petites escenes amb en Zerf i el jove Sanji no aportin gaire res a la trama, potser no ens ajuden a comprendre la historia dons ja la sabem. Però sens dubte resulten una petita joia entendridora.
Després de mostrar-nos la majestuosa desfilada dels Vinsmoke (sobre un dels gats muntura més entendridors que he vist mai), representant altre vegada a la galant sumptuositat dels règims feixistes (Nazis), l’episodi retorna al combat que començava a necessitar un final. I tot i que ha donat un bon resultat el que ha decidit fer Oda amb aquest combat no m’ha acabat d’agradar.
Ja havia expressat en els inicis d’aquest que la tensió i la sensació de perill real plasmades en aquesta lluita eren vivaces i es feien sentir. Tots sabíem que en Luffy acabaria guanyant, no obstant l’acció ens feia témer el contrari. L’atmosfera era seriosa i medida, en un tens equilibri difícil de trobar, el recurs de menjar galetes l’havia alleugerida però m’havia semblat un recurs obvi i encertat que com només passa a One Piece sabia mantindre la seriositat tot i en la comèdia més absurda. Però crec que el Gear Forth versió estadounidense ha anat més enllà diluint definitivament aquest ambient. Trobo genial que Oda hagi volgut autoparodiar-se a si mateix fent una versió obesa i satírica de la seva pròpia ploma, fins i tot podríem interpretar-la com una sàtira a certa obesa potencia mundial que te tanta força com quilos te el ciutadà mitjà, o fins i tot també un petit homenatge a l’esport nacional del país del sol naixent protagonitzat per robustos homes panxuts. Però crec que no era el moment. El Gear Forth era encara una transformació massa recent com per rebaixar-la amb una parodia similar i aquest un combat massa ben aconseguit com per rebaixar-li el to amb un exercici semblant. M’hagués agradat veure aquesta mateixa broma amb un altre adversari més donat a l’humor, però es aquí on Oda ha trobat la seva oportunitat i l’ha aprofitat. Això no converteix a l’encontre en un mal combat, es un bon combat i m’ha agradat. Te un final espectacular on roman encara gran part de la èpica que havia aconseguit construir. Però no es el combat que m’hagués agradat veure. Tot i així un cop més un adversari formidable ha sortit volant pels cels (Team Rocket) per la força propulsora del nostre capità i auguro que aquest no serà l’últim a fer-ho en aquesta illa.
