La por porta al costat fosc
Amb un retruny exultant el capítol comença fent gala de la indubtable derrota del bo d’en Cracker. Va ser un combat intens però aquest ha arribat a la seva fi. És moment de seguir endavant i els fronts que protagonitzaven aquesta saga corren perillosament a prop d’empaitar-se. Una boda s’acosta amb una Big Mom jovialment ufana. Però si una norma hi ha a One Piece és que els plans no casen amb un barret de palla i si alguna cosa pot sortir malament en un esdeveniment, hi sortirà sempre que l’home de goma rondi per allà. Així que deslliurat dels murs que el retenien el nostre capità es llança de caps cap al seu objectiu amb l’optimisme quasi perpetu que viu en la seva determinació.
Quan cert Crocodile va caure derrotat tot van ser exclamacions i perjures, sorpreses davant el fet que un nyicris qualsevol sortit d’enlloc s’hagués alçat amb tal proesa. La proesa es va repetir, un cop i un altre. Però cada cop els seus adversaris el menystenien, pensant que fins aquí havia arribat, que no podia anar tant lluny, que aquest cop tastaria l’amarg gust de la derrota. Així que confiats es lliuraven als seus plans menystenint-lo per què ell pogués desbaratar-los. Així ha passat un cop i un altre i així continua passant avui en dia. En Cracker n’és la mostra. Tot són sorpreses i exclamacions quan l’home galeta impacta derrotat molt lluny del seu camp de batalla perillosament a prop d’encendre els nervis d’una mare furibunda si és descoberta la seva derrota. Ningú esperava que pogués esser vençut. Donaven per fet que era impossible el contrari. Però ara jau derrotat i tot és pànic. Per què la minúcia resultava ser més que això i no hi ha cap pla de contingència per contenir-la. Per què la minúcia pudirà esfondrar-ho tot.
En Luffy i companyia es llancen rere el seu objectiu cavalcant la soca d’un arbre vivent, ni tant sols parant a recuperar-se de les ferides infligides pel camí. No hi ha temps. Un pot córrer i sanar si munta un carruatge. Ràpid, veloç. És aquest un capítol àgil. Un riu desbordant. Després de la contenció dels episodis anteriors totes les peces estan el lloc per a rebre la furiosa envestida dels esdeveniments. Tot estava preparat. Oda havia construït una presa, fent-nos contenir la respiració sense saber-ho mentre ens entretenia amb combats aferrissats i passats traumàtics, mentre ho posava tot a lloc. Però junt a Cracker la presa ha rebentat i l’aigua es desborda veloç cap al seu objectiu, la mar.
Així doncs quasi sense tenir temps d’assimilar que està passant arriba el xoc. I el maltractat Sanji topa amb l’únic que te el poder per salvar-lo. Però a vegades la cura fa més por que la malaltia. A vegades perdre les mans per salvar la vida el terroritza a un més que perdre la vida per salvar les mans. A vegades un està confús i no sap cap a on tirar, cap a on girar el timó del seu vaixell. En Luffy alegre i efusiu salta sobre el gatruatge feixista d’un Germa sorprès. Els Vinsmoke se’l miren, entre fastigejats i estupefactes (al menys els que no estan distrets amb l’escot de la Nami). En Luffy l’ha vingut a salvar, a aquell que un cop va estar a punt de ser una princesa travolo. Es preparen per actuar mentre en Luffy li estén la mà. Però en Sanji ja ha pres una decisió. Masses coses en joc. Els seus amics podran continuar sense ell, no es tan important. Oblida que el viatge no te cap sentit sense els companys que en formen part. Que guardi el que guardi el One Piece el més gran valor de la seva cerca és l’amistat, la camaraderia. Oblida qui és en Luffy i el que va demostrar a l’illa de la justícia. Per què està espantat i carrega sobre les seves espatlles la responsabilitat de les vides d’aquells qui estima. Així que es posa la mascara de la fredor. Es vesteix amb un narcisisme fingit que és el que més odia al món i ataca. Clava una puntada de peu al seu capità i l’insulta, l’allunya, el rebutja. Te l’esperança de que el seu capità s’ompli d’odi i rebutg, però com podia fer-ho? Així que en Sanji adopta el nom del que més odia, es posa la capa d’allò que mai gosaria tocar per protegir als seus amics. Triaria qualsevol altre opció abans que aquesta, però no veu sortida. Per salvar allò que estima del que més odia, s’ha de convertir en el que més odia per acabar amb el que més estima. Si ho pogués veure quan absurd sona. Però aquesta és la historia de l’home. Eterna i llegendària. Per que com va dir un savi en una galàxia molt molt llunyana: La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al sofriment, el sofriment porta al costat fosc.
